"He fet discos pensant que els escoltarien només els meus amics"

Christina Rosenvinge (Madrid, 1964) viu un moment dolç. "Tothom m'està fent molt de cas", diu a propòsit de la promoció del seu nou disc, La joven Dolores , que va sortir ahir a la venda i del qual farà un tast en acústic avui i demà a l'Fnac El Triangle, i que segueix la línia del celebrat Tu labio superior (2007). Però diu que no sempre ha estat tan fàcil. "En els moments difícils, que són molts, trobes el coratge per continuar amb això perquè tens la sensació que tens alguna cosa pròpia".

Qui és La joven Dolores ?

M'agraden els títols oberts, que tothom pugui interpretar a la seva manera. El significat que té per a mi és molt personal. La Joven Dolores era el vaixell que connectava Eivissa amb Formentera als anys vuitanta. Era una connexió molt dolenta, i gràcies a això l'illa es va mantenir lluny de l'explotació turística durant molt de temps. És un vaixell que tenia moltes històries, i com aquest disc vaig començar a compondre'l a Formentera, me'n vaig recordar i em va semblar una bona manera de rescatar aquell esperit.

El disc és una continuació de Tu labio superior ?

Sí, en el sentit que són cançons gravades amb el mateix grup i d'una manera similar. L'única diferència és que en l'altre disc algunes cançons les vaig desenvolupar a l'estudi amb els músics, i en aquest havia treballat molt a casa i havia fet maquetes, tot estava molt tancat. Les cançons parlen d'un tema etern que em sembla inesgotable, d'amor, desamor, de supervivència, de passions fosques. I en algunes es fa d'una manera dramàtica, i en altres des d'un punt de vista més lleuger i irònic.

Com valores la bona acollida del teu anterior disc?

Va ser una sorpresa, la veritat, perquè no sabia ben bé què passaria. És veritat que Tu labio superior va començar bé, però va ser el boca a boca al cap dels mesos el que el va fer funcionar. I va ser molt maco, perquè vaig veure com de mica en mica cada cop venia més gent als concerts, anava guanyant adeptes. I esclar, és més fàcil fer un disc quan tens el vent de cara, cosa que no ha estat sempre així en la meva carrera. He fet uns quants discos pensant que només els escoltarien els meus amics. És molt maco treballar sabent que hi ha algú a l'altre costat, i en aquest cas ho sabia, perquè havia tocat cançons del disc nou en directe i ja coneixia la reacció del públic.

Al disc recuperes la col·laboració amb Benjamin Biolay que vau fer per al Día de la Música de Madrid. Com va ser treballar amb ell?

Jo l'havia conegut feia un parell d'anys, ell coneixia algun dels meus discos en anglès i jo els seus primers discos, i m'agradaven molt, el reconec com a influència. Vam parlar de fer algun projecte junts, i quan els organitzadors del Día de la Música em van proposar que fes una col·laboració amb un artista europeu vaig pensar en ell immediatament. Jo acabava d'escriure La idiota en mi (mayor) , n'hi vaig enviar una maqueta i li vaig proposar treballar-hi. Però després va ser molt complicat aconseguir que la gravés, la veritat, perquè ell estava molt boig per la seva carrera i després al final ni va venir al concert de Madrid.

Com va sorgir la col·laboració amb Georgia Hubley, de Yo La Tengo?

Estava gravant Canción del Eco a l'estudi, a Hoboken, a Nova Jersey, cantant el paper de Narcís, i necessitàvem que una altra dona fes el d'Eco. I pensant amb l'Steve Shelley en les possibilitats que teníem, vam pensar en Georgia Hubley, que era veïna de l'estudi. Ningú no tenia una relació directa amb ella, però amb l'Steve Shelley, encara que no fossin amics -cosa que em va sorprendre-, es coneixien prou per escriure-li un e-mail amb la cançó i proposar-li si hi volia col·laborar. I va venir l'endemà i la va gravar. Yo La Tengo m'agraden molt i a ella la reconec com a influència en la meva manera de cantar. I com que el disc té aquest tema dels mites femenins latent en moltes lletres, m'agradava molt la idea de tenir al disc una persona que és un mite modern, en si mateixa. Em semblava increïble tenir-la al disc. Era un detall mitòman.

A Canción del Eco adaptes una de les Metamorfosis d'Ovidi.

Qualsevol història clàssica pot convertir-se en una cançó pop, com si fos de The Smiths. És divertit, jugar amb això, traslladar al que és quotidià, al que és comprensible i proper temes que en aparença són més llunyans i complexos. Per mi és una mescla molt bona, agafar influències de la poesia i fer-les descendir fins al pop.

Com presentaràs el disc el 26 de febrer al Let's Festival de l'Hospitalet de Llobregat?

Tindré un baixista i un bateria espanyols perquè és molt difícil reunir el grup nord-americà (amb Steve Shelley, Chris Brokaw i Jeremy Wilms). Més endavant és possible que tingui algun músic nord-americà de manera esporàdica, però no sé si podré arribar a fer tota una gira amb ells, perquè ara tothom està embolicat amb molts projectes. Però ja tinc un grup a Espanya que funciona molt bé, així que faré una gira amb banda. Més endavant probablement també faré una gira acústica.