“Hi ha famílies que ara agafen més feines per poder pagar la residència”

BarcelonaÉs dimecres al matí i no hi ha gaire moviment a la flamant residència d’estudiants Aleu. Els dotze pisos d’aquest equipament s’alcen a escassos metres de la Diagonal, al carrer que baixa des del Palau Reial fins al Camp Nou. En gairebé una hora només en surten un repartidor de Correus i tres estudiants. A la cafeteria, a peu de carrer i oberta a tothom, hi ha una desena de taules, però només hi ha dues persones prenent un cafè. La residència, inaugurada el setembre del 2019 amb bugaderia, gimnàs i sala de cinema i jocs, és la primera que és pròpia de la Universitat de Barcelona (UB), i és una de les més cares de tota la ciutat: cada resident paga entre 1.100 i 2.000 euros mensuals, segons el model d’habitació, per dormir-hi i menjar.

“És un centre de la UB però no se’l pot pagar tothom. Quan hi vaig arribar vaig pensar que em trobaria amb gent molt pija, però la majoria dels que vivim aquí hi som gràcies a l’esforç dels nostres pares”, afirma una estudiant de medicina de la UB, que demana que se l’esmenti com a Lucía. I afegeix: “Hi ha famílies que han hagut d’agafar més feines per poder pagar la residència”. Diu que ella volia anar a viure en un pis d’estudiants però els seus pares, que són els que li paguen la manutenció, preferien que visqués en una residència. “Tenien por, perquè és la primera vegada que visc fora de casa”, argumenta aquesta valenciana.

Al seu costat, l’Ari, que també prefereix un nom fictici, explica que va ser ella qui va demanar viure en una residència. “Soc poc organitzada i vaig pensar que seria millor”, es justifica. Tot i que en va mirar d’altres, es va decidir per la residència Aleu perquè, malgrat que val “200 o 300 euros més” que unes altres, “compensa”. “Les instal·lacions estan molt bé i soc molt a prop de la facultat”, assegura aquesta estudiant de farmàcia. Només ha de caminar 5 minuts per arribar a classe.

No omplen places

L’equipament té 500 places però els estudiants amb qui ha parlat l’ARA diuen que, de moment, hi ha uns 100 residents. “Ens coneixem tots”, diuen. Un d’ells és l’Alessandro, un estudiant italià que va arribar al setembre a Barcelona amb una beca Erasmus. Primer va viure en un pis compartit a l’Hospitalet de Llobregat. “No m’agradava, era una zona insegura”, recorda. Per això va decidir buscar plaça en una residència “tot i que és molt més car”. “Tinc amics d’Erasmus que paguen 300 euros per una habitació, i jo aquí pago mil euros més”, afirma. Però el preu no el va frenar. Hi va pesar més “tenir el menjar inclòs i ser molt a prop de la universitat”.

Aquesta residència és un cas força particular en l’ecosistema de la UB. La universitat fa anys que gestiona tres col·legis majors (els alumnes reben formació cultural i tutorització) i també té diversos convenis amb residències privades. Però, tal com va informar en una nota de premsa a l’estiu, la UB va voler “aportar el seu granet de sorra per millorar l’allotjament, un dels problemes amb què es troben els estudiants de fora de Barcelona”. Ho va fer obrint una nova via per crear places: va cedir l’explotació d’uns terrenys a l’empresa GSA i Nexo perquè hi construïssin una residència (després d’invertir-hi uns 36 milions) i la gestionessin durant 50 anys. A canvi, la universitat rep 9,3 milions d'euros més un 1,1% en variables, depenent dels ingressos bruts anuals. El rector de la universitat, Joan Elias, va defensar aleshores que a més de contribuir a finançar la universitat, la residència millorava el campus perquè hi hauria sales d’estudi i de coworking obertes a tots els estudiants, no només als residents.

“No teníem capacitat econòmica per fer un edifici i vam pactar que l’empresa que gestiona la residència cediria a canvi uns espais a la UB”, afirma a l’ARA Mercè Puig, que també reivindica que d’aquí cinquanta anys l’equipament serà gestionat per la UB. “Era l’única manera de poder ampliar les places pròpies”, afegeix.

Sobre el preu, Puig defensa que el marca l’empresa i recorda que no es tracta només d’un llit, sinó també de pensió completa amb esmorzar, dinar i sopar tota la setmana. Però l’Ari i la Lucía tenen queixes: “El preu no val el que mengem”, diuen. “És excessivament car”, afegeix la Lucía, que mentre se’n va cap a classe sentencia: “Que bé que em pugui queixar a algú!”