Horts il·legals: un negoci per a qui els relloga i un espai per a jubilats
Els horticultors conreen terres amb productes per al consum familiar
Sant Feliu De LlobregatForma part del paisatge d’entrada a Barcelona per la B-23 o la ronda Litoral: petites parcel·les delimitades de qualsevol manera i envoltades de barraques amb tot tipus de mides i fetes amb material divers. Es tracta d’una pràctica il·legal molt extensa, difícil de controlar, que permet a les famílies obtenir productes de la terra per al consum propi i alhora és una forma d’esbarjo per afrontar la jubilació.
Tot i la insistència del sindicat Unió de Pagesos (UP) perquè s’acabi amb el que ells anomenen “horts marginals” i es reguli d’alguna manera, l’administració ho té molt difícil per posar-hi mà, perquè en la gestió i ús d’aquestes terres ocupades per hortets hi ha totes les modalitats de tractes imaginables. També és molt complicat saber el nombre exacte d’horts que hi ha al Parc Agrari, ja que una parcel·la legalment registrada a la pràctica es pot reparcel·lar tant com es vulgui.
Circulant per la Via Llobregat, una carretera que uneix Molins de Rei amb Cornellà de Llobregat en paral·lel a la B-23 i al cinturó del Litoral, s’hi troben un munt de camins agrícoles, alguns de tancats i altres d’oberts, on transitar-hi a mig matí és una autèntica cursa d’obstacles, ja que hi ha molts cotxes aparcats al costat dels camps i gent amunt i avall. L’amalgama d’hortets, barraques, tanques, estris, mobles i olors és espectacular. Fins i tot s’hi poden veure petits corrals de gallines, molts gats i gossos i algun ramat d’ovelles.
Anuncis per internet
En un d’aquests camins, en concret el que surt de la rotonda que hi ha al final del carrer Comerç del polígon el Pla de Sant Feliu de Llobregat, hi trobem el Juan, un jubilat del municipi, cremant rostolls en una parcel·la llogada de 400 metres quadrats on conrea enciams, tomàquets, cebes i altres “productes per al consum familiar”. El terreny pertany a una persona que l’ha dividit en una vintena de parts i en cobra un lloguer. “Jo no conec el propietari perquè el pagament el faig a una gestoria”. Reticent a explicar quant li costa disposar d’aquest espai, i una mica escamat, assegura que a gent com ell els haurien “de donar les gràcies per mantenir la terra, perquè si no estaria tot ple d’herbes i canyes”.
A l’altra banda del camí, en una parcel·la d’un altre propietari, Manuel Cebrián, un prejubilat de 60 anys veí de Sant Joan Despí, fa els seus primers passos com a horticultor. “Fa uns 9 mesos que m’hi dedico, n’estic aprenent, ho faig per passar l’estona i ajudar la família”. Ell no paga res de lloguer perquè segons afirma és d’un home que l’hi “ha deixat sense cap cost”. A l’altre extrem de Sant Feliu, al costat de la riera de Pahissa, hi ha Miguel Pérez i Julián González, dos jubilats més que es passen vuit hores al dia al seu hortet. El Miguel afirma que la petita parcel·la és seva perquè l’hi van vendre fa més de 40 anys, “però sense que hi hagi cap tipus de paper”. Aprofitant el mur de la canalització de la riera hi ha una quinzena de barraques alineades i fins i tot un galliner.
Si bé aquests exemples descrits són il·legals, als gestors del Parc Agrari i a Unió de Pagesos els preocupa més una altra pràctica sorgida en els últims anys i que es localitza en municipis com Gavà i Viladecans. Es tracta d’oferir, a través d’anuncis a internet, parcel·les de lloguer d’uns 35 metres quadrats on a més es pot disposar de serveis addicionals pels quals es paga un plus. “Això és una explotació immobiliària de la terra”, afirma amb contundència Lluís Parés, del sindicat Unió de Pagesos. Segons els preus anunciats, per una hectàrea de terreny “es poden obtenir entre 3.000 i 5.000 euros mensuals”, res a veure amb els cànons d’arrendaments rústics, que l’any 2011 a Catalunya se situaven en una mitjana de 771 euros anuals per hectàrea.
Promocions públiques d’horts
Per posar fi a aquesta situació d’il·legalitat, els pagesos del Parc Agrari demanen que es facin promocions públiques d’horts lúdics, integrats al màxim en el teixit urbà, que les produccions no es destinin a la venda de tercers -“és a dir, que no se’n faci negoci”, puntualitza Parés-, que disposin de tots els serveis i equipaments necessaris i que “no interfereixin en el funcionament normal de les explotacions agràries, perquè sovint hi ha problemes de captació d’aigua o d’aparcament”.
