Iolanda Anglès: "Sóc tan mare com qualsevol altra"

ValentaLa Iolanda Anglès (Valls, 1975) i la seva parella van recórrer a la subrogació (o mare de lloguer) per ser pares. L'Estel va néixer l'abril del 2012. Ho explica amb valentia i sense tabús a 'Mare de lloguer, un estel d'esperança' (Angle Editorial)

La subrogació no és legal al nostre país (sí en d'altres) però és una opció a la qual recorren moltes parelles amb problemes d'infertilitat. La Iolanda Anglès va saber de ben jove que no podria tenir fills a causa d'una endometriosi. Després de passar per una fecundació in vitro fallida i de desestimar l'adopció perquè la llista d'espera era de més de set anys, ella i la seva parella van optar per una mare de lloguer amb òvul i esperma de donant. El llibre sorgeix del desig que un dia la seva filla pugui llegir la seva història de primera mà. I també vol obrir el debat per legalitzar la subrogació a Espanya.

Com vau arribar a aquesta opció?

Vam saber que havia sortit una instrucció que permetia registrar a Espanya els fills nascuts de mare de lloguer i ens en vam informar. Vam parlar amb parelles que ho havien fet i vam veure que això no era tan estrany. Abans vam viatjar a Califòrnia per comprovar que tot fos legal. I ens va sorprendre perquè allà encara és més normal. Hi ha clíniques només per fer fecundació in vitro en mares de lloguer i tothom ho té molt assumit.

És un procés molt car.

Costa una mitjana de 100.000 dòlars. La clínica et fa un pressupost en funció de si necessites donant d'òvuls, d'esperma o tots dos, com era el nostre cas. Llavors s'encareix. Nosaltres vam fer una ampliació de la hipoteca per costejar-ho.

Com vau triar la mare de lloguer?

Tu expliques els teus valors i la teva manera de veure el món i, en funció d'això, l'agència tria tres o quatre perfils de dones. No poden tenir més de 35 anys i han de tenir com a mínim un fill biològic i una situació familiar i econòmica estable perquè no ho facin només per diners. La primera que vam triar la vam haver de canviar perquè el metge va dir que tenia sobrepès, i després vam triar la definitiva, la Irene, i ella, que és qui té l'última paraula, ens va acceptar.

Quina relació es crea amb ella?

D'amistat. Ella es desvivia per nosaltres. Com que no ens podíem permetre viatjar a San Diego fins al part, ens enviava ecografies i fotos. I volem que l'Estel la conegui.

Per què creus que ho fa?

Per altruisme, perquè ella té feina. No necessita aquests diners per viure. Guanya 25.000 dòlars per la subrogació, que tampoc és tant. Ella deia que aquests diners els volia per pagar els estudis del seu fill. I també diu que li agrada estar embarassada. Ara ho torna a estar però per a una parella de Califòrnia.

Com ho va rebre el vostre entorn?

La família, força bé. Amb por, per si ens enganyaven. I entre els amics hi va haver de tot. N'hi ha que encara no ens parlen.

Algú pot pensar que aquesta opció et fa menys mare.

Jo em sento tan mare com qualsevol altra, sigui d'un fill adoptat o genètic. Les persones que ho fem ja tenim clar que ens sentirem pares o mares al 100%. Aquesta nena ha nascut perquè nosaltres hem volgut. També et pregunten si hi ha instint maternal tot i no haver parit. I sí, et surt igual.

Com vas viure el part?

La Irene va insistir que em deixessin entrar, perquè era cesària, i va ser meravellós. Recordo una sensació de felicitat que se sent molt poques vegades a la vida.

En el llibre escrius que ser mare s'havia convertit en una obsessió.

Quan la fecundació in vitro falla, comences a obsessionar-te una mica. Hi penses cada dia, en si ho tornes a intentar, en si optes per l'adopció... Vius pendent d'això. Si no haguéssim fet la subrogació, hauríem continuat amb l'adopció, i potser hauria estat als 45 anys, però hauríem estat pares igualment.

Expliques que és dur quan l'entorn comença a tenir fills.

Sí. I a més no ho vols reconèixer. No vols que se sentin malament perquè ells han tingut fills i tu no, i llavors t'aguantes. Però a vegades evitava quedar perquè veure la felicitat dels altres i tu no poder-la tenir era dur. Però també trobes molta més gent de la que penses que tampoc pot tenir-ne, i llavors t'acostes més a ells perquè t'hi sents més identificat.

I com afecta en la relació de parella?

Abans en tenia una altra i el fet de no poder ser pare va ser el que va trencar la relació. I quan em plantejava l'adopció sola, vaig conèixer el Xavi i ho vam començar junts. Ell ja sabia que no podia tenir fills i que hauríem d'adoptar per força, i per això la subrogació encara va ser millor perquè ell podia ser el pare biològic. Va ser després, quan ja havíem iniciat el procés, que vam saber que el seu semen no tenia prou qualitat i ens van recomanar un donant d'esperma. D'entrada va ser un xoc però l'endemà ja ho vam assumir.

Has estat mare després d'un llarg procés de 12 anys. Com et sents?

Ha estat una muntanya russa i ara em sento realitzada. Quan vols tenir fills i no pots, no sents que la família estigui completa fins que el tens. També em sento tranquil·la després de molts anys d'intranquil·litat pensant si podria o no. Vius altres coses i ho portes bé però, dins teu, quan veus les criatures, sempre et preguntes: "I jo podré?". Sempre hi ha alguna cosa que t'ho recorda i, en canvi, ara això ja ha passat.