VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

D’Instagram a WhatsApp: l’assetjament masclista es dispara a les xarxes

Aquestes noves formes de violència resulten difícils d’identificar per part de la víctima, que sovint no denuncia

“Si em parles et prometo que et parlaré amb amabilitat i respecte”, “T’estimo”, “Ets tonta?”, “Deixa de fer-me enfadar d’una vegada”, “No vull tornar a sentir que no t’agrado”, “Que sàpigues que et parlo així perquè t’odio”, “Si no em contestes, em suïcidaré”. Arriba un moment que els missatges de WhatsApp que rep d’ell són una metralladora. Pling, pling, pling. N’arriben durant tot el dia. Qui els escriu és un company de classe que se li va declarar fa més d’un any, però ella ja ni els obre. “Tu, contesta’m”, apareix de tant en tant a la pantalla bloquejada de la Laura (és un nom fals perquè no vol que se la reconegui). Ella tenia 17 anys quan els missatges habituals del noi es van començar a intensificar. Els mesos següents en va parlar amb companyes i la família, que la van animar a denunciar-lo; però mai no ho va arribar a fer. Quan explica la seva història en cap moment pronuncia la paraula assetjament. Els missatges fa gairebé dos anys que duren. “Em costa considerar-me víctima, segur que hi ha gent que ho ha passat molt pitjor que jo”.

Hi ha poques dades de l’abast d’aquestes noves modalitats de violència en què l’agressor s’aprofita de la protecció que ofereixen les xarxes socials, però els experts adverteixen que cada vegada més dones acumulen als seus mòbils el rastre de casos de violència masclista com aquest. Un estudi d’Amnistia Internacional del 2017 diu que una de cada cinc dones espanyoles n’ha patit un de semblant. Però la xifra podria ser més elevada: aquests nous canals estan “multiplicant” i “facilitant” la violència que s’exerceix contra les dones. “La xarxa dona oxigen als agressors, alguns dels quals potser no s’atrevirien a fer en directe segons quins comentaris”, explica la psicòloga especialista en victimologia Alba Alfageme.

Dins d’aquesta bossa de violències masclistes que han trobat oxigen a les xarxes socials hi ha delictes com l’assetjament virtual, el sexpreading (quan l’agressor amenaça la víctima de publicar fotografies íntimes per fer-li mal), la sextorsió (quan l’objectiu és econòmic) o la suplantació d’identitat. Totes elles són modalitats d’assetjament tipificades al Codi Penal espanyol des de la reforma de l’any 2015 que, tot i no recollir-les sota el paraigua de les violències masclistes, sí que va incrementar la protecció davant d’aquests casos. Però la majoria de situacions no acaben en denúncia perquè es “minimitza” la gravetat dels fets. Hi ha casos en què la víctima se sent culpable perquè pensa que hi va donar peu enviant alguna fotografia o contestant un missatge o perquè, simplement, no va ser prou clara a l’hora de tallar l’assetjador. “Cal tenir clar que, si ens passa, en cap cas la responsabilitat és nostra, sinó de l’agressor, que ens està privant de la nostra llibertat de viure amb tranquil·litat, i que optar pel silenci ens condemna a seguir patint situacions semblants”, sosté Alfageme, que explica que una via és anar a la comissaria a explicar el cas.

Ara bé, malgrat que aquestes violències a priori poden semblar “més subtils”, la psicòloga insisteix en la seva gravetat. “Fins ara les víctimes sabien almenys que tenien llocs on sentir-se segures [com ara el domicili], però amb la xarxa aquest control traspassa qualsevol límit, cosa que afavoreix que s’acabi perpetuant en el temps i un dia sigui insostenible”, apunta Alfageme, mentre recorda el cas de la treballadora d’Iveco que es va suïcidar quan un vídeo sexual d’ella es va fer viral.

Seqüeles psicològiques

La Marta també va patir l’assetjament d’un home que es va allargar diversos mesos. Ell li doblava l’edat, el va conèixer en un dinar i el que semblaven uns missatges cordials de l’endemà van començar a ofegar-la. Ella primer el va bloquejar al WhatsApp, a l’Instagram, al Facebook i fins i tot al mòbil. Però ell sempre trobava la manera de contactar-hi. No va ser fins que la jove va posar-lo a l’spam del correu electrònic que va deixar d’assetjar-la directament. Després ho provaria també a través de tercers. “Vaig sentir molt de menyspreu aquells mesos perquè, en el fons, quan algú fa això és perquè considera que la seva voluntat està per sobre de la teva llibertat”, explica. Un any després encara s’està recuperant de l’impacte que li va provocar aquest assetjament, que ella tampoc va denunciar mai. “He estat un any molt hater [enrabiada]amb els homes, m’he tancat emocionalment durant dotze mesos tant a l’hora de conèixer amics homes com possibles parelles sexuals”. La Marta no ensenya cap missatge: un dia va necessitar eliminar-los tots per poder seguir endavant.

Sigui com sigui, quan una dona aconsegueix denunciar un assetjament virtual, i malgrat que aquests delictes estiguin tipificats, tampoc hi ha garantia plena que la denúncia prosperi. Un dels motius és que les agressions psicològiques -com les de les xarxes- tenen més difícil recorregut que les físiques perquè la víctima ha de poder acreditar que la intensitat, la duració i les conseqüències alteren “greument” la seva vida diària. L’advocada especialista en violència masclista Encarna López Manrique, que forma part de la comissió de relacions amb l’administració de justícia del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, assegura que les associacions professionals s’estan formant per guanyar “sensibilitat” i “consciència amb perspectiva de gènere” a l’hora d’interpretar les normes. L’advocada diu que el sector -advocats, jutges, fiscals i forces de seguretat- tenen el “deure” de seguir-se formant per no deixar impunes situacions d’assetjament que han estat “tolerades històricament” com ara, per exemple, les paraules de menyspreu i vexatòries cap a la dona. Es tracta també d’evitar la “victimització secundària” que es produeix quan el professional posa en dubte el relat de la víctima. “A cap home se li posa en entredit si anava begut quan li roben el mòbil, en canvi encara n’hi ha que demanen explicacions a les dones: «Per què vas entrar a tal xarxa?», «Per què vas donar aquest cert grau d’intimitat?»”.

Ja fa mesos que la Laura no respon cap missatge del seu assetjador, que va crear-se fins a dos comptes falsos d’Instagram per seguir contactant amb ella. L’ scroll de la conversa de WhatsApp ja feia mesos que era un monòleg de xantatges, amenaces i disculpes enverinades. “Si poso al cercador paraules com guarra o puta segur que trobo més missatges forts”, explica la Laura després d’enviar algunes captures de pantalla. I aquest és, precisament, un dels pocs avantatges que té la xarxa quan es torna còmplice de la violència masclista: que deixa rastre.

Més continguts de