“Intento no mirar el monument, m’afecta”

TortosaVictòria Campos Turón és filla de Sebastià Campos Terré, que va ser director del setmanari tortosí El Pueblo, vinculat a la Unió Republicana de Tortosa. També va ser mestre i secretari del polític republicà Marcel·lí Domingo. Durant la Guerra Civil es va allistar a les milícies republicanes i va estar al Fortí de Montjuïc, on portaven els presoners del bàndol franquista. Allà va ajudar a sortir de la presó a molts coneguts de Tortosa. Amb l’arribada de les tropes feixistes es va exiliar a França, però va tornar de seguida arran de l’anunci del govern franquista que aquelles persones sense delicte de sang no serien represaliades. El van afusellar el juliol del 1939, denunciat per un dels que havia ajudat a sortir de Montjuïc. Ella tenia un any i mig. La seva mare va morir pocs anys després, de tuberculosi, i la va criar l’àvia materna.

“Recordo la postguerra a Tortosa com una nit d’hivern, freda i trista”, explica. De tant en tant, afegeix, patien escorcolls nocturns injustificats de la policia a casa. Després d’acabar la primària va anar a buscar feina i li van tancar moltes portes per ser filla de qui era. El dia que van inaugurar el monument franquista a la Batalla de l’Ebre, el juny del 1966, la Victòria va agafar els seus quatre fills i se’n va anar al barri de Remolins a casa d’uns parents que també eren d’esquerres, per no veure res. Paradoxalment ara viu a pocs metres del monument. “M’afecta si me’l miro i hi penso, per això intento no mirar-lo”, diu. La Victòria votarà que el retirin tot i que és molt escèptica respecte al resultat. “La gent passa molt del tema i a l’Ajuntament no estan per treure’l”, acaba.

“No et fiquis en problemes”

Josep Rodríguez tenia 12 anys quan van inaugurar el monument franquista del mig del riu. Nét de l’últim alcalde republicà de Tortosa, que es deia com ell, no va saber fins llavors qui havia sigut el seu avi, quan va preguntar per les detencions que, arran de la inauguració, van patir alguns professors desafectes al règim del seu institut. A casa l’únic que li havien dit era que l’havien matat a la guerra, però no sabia ni que havia sigut alcalde ni que l’havien afusellat. “D’aquests temes no se’n parlava, la consigna era passar com més desapercebuts millor per por”, diu. Una por que la seva mare, de 94 anys, encara té. “«No participis en coses perilloses», em va dir l’altre dia quan li vaig explicar que anava a un acte a parlar del meu avi”, afegeix. Per a ell el monument és una vergonya per tot el que representa i lamenta que, per contra, el reconeixement públic del consistori a la figura del seu avi no va arribar fins al 2013. Un reconeixement que és contradictori amb el manteniment d’un monument erigit pel dictador que el va afusellar.

El testimoni de les víctimes que van patir la repressió franquista i el que senten quan passen per davant del monument franquista del mig del riu no s’ha deixat sentir gaire aquests dies per Tortosa. Prop de 28.500 tortosins i tortosines de més de 16 anys votaran aquest dissabte què ha d’impulsar l’Ajuntament, si la retirada i la museïtzació per promoure la memòria històrica i la pau, o el manteniment, la reinterpretació i la contextualització per promoure també la memòria històrica i la pau.

L’alcalde vol mantenir-lo

Només la Comissió per la Retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa, l’Associació Tortosins pel Monument -que ha intentat posar en qüestió la simbologia franquista del monument-, la CUP i ERC han organitzat actes. El PSC i Movem Tortosa es van pronunciar a favor de la retirada però han fet poca campanya. CiU, que governa amb un pacte amb ERC, ja va dir que no en faria. La meitat dels regidors de l’equip de govern votaran per la retirada i l’altra pel manteniment. Entre aquests últims, l’alcalde Ferran Bel. “Les dues opcions són molt complicades de materialitzar en un monument d’aquestes dimensions (45 metres d’alçada), però el més important és que no es mantindrà tal com està guanyi l’opció que guanyi”, afirma Bel, conscient que aquesta polèmica aixeca més passions fora que a Tortosa, on molts ja l’han naturalitzat dins el paisatge urbà. Bel tampoc no entén per què ara entitats com Òmnium o la Comissió per la Dignitat insisteixen en la retirada quan durant els últims 40 anys no s’han pronunciat.