El m Isteri del maqui hermafrodita
La 67a edició del premi Nadal premia una novel·la d'intriga històrica d'Alicia Giménez Bartlett i homenatja Miguel Delibes, una de les referències fonamentals del catàleg de l'editorial Destino.
BarcelonaEl premi Nadal, un dels més veterans de les lletres espanyoles, va canviar la vedella amb llamàntol i escal·lònia -un plat incomprensible: la novel·la guanyadora de Clara Sánchez, Lo que esconde tu nombre - per una espatlla de xai confitat amb un premsat de patata i tomàquet, construcció culinària del xef Romain Fornell sota la qual s'amaga la sexualitat complexa del personatge principal de Donde nadie te encuentre .
Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951), creadora de la detectiu oximorònica Petra Delicado, ha decidit anar una mica més lluny en la novel·la que s'ha emportat els 18.000 euros del premi, i ens presenta un dels maquis més llegendaris i misteriosos, Teresa Pla i Meseguer. Nascuda a Morella l'any 1917, Teresa va portar nom de dona perquè el seu pare no en va saber determinar el sexe. Un parell de dècades després, amb el canvi de veu fet, una corpulència considerable i barba, Teresa va ser vexada per la Guàrdia Civil, que amb l'objectiu de descobrir la seva identitat sexual es van guanyar un enemic de doble nom, Teresa/Florencio, que es va apuntar als maquis amb la intenció de combatre el bàndol franquista. Durant els seus quinze anys d'activitat, Teresa/Florencio va ser conegut amb diversos sobrenoms: Durruti, el Terror del Caro i la Pastora.
Interessada pel punt llegendari del personatge i per la seva intrigant condició sexual, Giménez Bartlett situa l'acció de Donde nadie te encuentre l'any 1956. Un psiquiatra de la Sorbona i un periodista viatgen fins al Maestrat aragonès per intentar trobar la Pastora: el primer, estudia les ments criminals; el segon, busca una exclusiva -l'espatlla de xai que li obri les portes del Caelis periodístic-. Se'n sortiran? De moment, els únics que coneixen el final de la història, a banda de l'autora, són els cinc membres del jurat: Germán Gullón, Emili Rosales, Lorenzo Silva, Andrés Trapiello i Ángela Vallvey.
L'avantsala de l'infern
Encara amb el record de l'escassetat de copes de l'edició passada, de Miquel de Palol acompanyat permanentment per una fotògrafa i de Gino Rubert fent acrobàcies per convertir-se en l' enfant terrible de la vetllada, vam saludar els guardians del Palace i vam començar a buscar cares conegudes. Vam localitzar Artur Mas gràcies a la seva corbata i a Jordi Pujol per aquell estossec contundent que l'acompanya des de fa anys. També vam saber relacionar un borrissol capil·lar histèric amb Jordi Hereu, i el parell d'ulls quasi asiàtics de Ferran Mascarell, dues guspires d'intencions sempre incertes. Camuflats entre l'entusiasme institucional hi vam descobrir les manetes de Xavier Rubert de Ventós, el bigoti feliç d'Eduardo Mendoza, la severitat de Carme Riera i -sí- Miquel de Palol, que es passejava amunt i avall, sense pressa, amb alguna novel·la mastodòntica al cap.
Els tons vermellosos del saló del Palace feien pensar en l'avantsala de l'infern. Hi havia cava i molts somriures, almenys. Al menjador ens esperava un dels reptes del xef Romain Fornell, que per una vegada es va decidir per un menú que feia concessions als gustos més majoritaris. El mi-cuit amb escalivada va convèncer. L'espatlla de xai confitat amb premsat de patata i tomàquet -combinació hermafrodita, al·legoria de la novel·la de Giménez Bartlett- encara va agradar més. La xocolata de les postres i el tortell van acabar de satisfer els assistents, que després del veredicte es preguntaven per la Pastora i es miraven Cristian Segura, sense corbata i amb una novel·la sobre conills burgesos que havia guanyat el Pla.
