“La democràcia encara ha d’arribar a les institucions culturals”

Investigador i professor d’art, Jaron Rowan ha publicat ‘Cultura libre de Estado’ per contribuir a repensar les polítiques culturals

Enguany ha publicat l’assaig Cultura libre de Estado amb l’editorial Traficantes de Sueños. Anteriorment havia signat llibres com La tragedia del Copyright i Emprendizajes en cultura. Jaron Rowen es defineix com a “investigador i agitador cultural” al seu blog Demasiado superávit, un títol força significatiu si tenim en compte que se centra en les polítiques culturals i que, des de fa una sèrie de mesos, ha deixat d’actualitzar-lo. És coordinador de l’àrea d’art al BAU, el Centre Universitari de Disseny de Barcelona, on imparteix l’assignatura d’economia, empresa i disseny. A la Goldsmiths University va exercir de tutor del MA in Culture Industry, i va ser cofundador d’YProductions i membre del Free Culture Forum. A Cultura libre de Estado fa servir dades, xifres i experiències que demostren que la cultura s’entén només com a consum i que l’emprenedoria i les indústries culturals han quedat en no res. Aposta per repensar les polítiques culturals i per democratitzar les institucions de la cultura.

¿ Cultura libre de Estado vol apuntar a una despolitització de la cultura?

El llibre és fruit de la preocupació per com hem de pensar políticament la cultura després del 15-M. Amb la mobilització ciutadana es va inaugurar una època en què les polítiques culturals es podien pensar des de punts de vista molt diferents. Per exemple, des del feminisme, quan els col·lectius es demanen per la presència de les dones, o des del punt de vista de l’estètica, o des de qüestions com la raça, cadascú defensa que els seus interessos es vegin reflectits en les polítiques culturals. Això enriquia el panorama i podia ser una demostració de l’acostament de la ciutadania a la cultura. Ara bé, quan el 15-M s’institucionalitza, tot es recol·loca, guanyen les prioritats i la cultura torna a estar relegada a un tercer, quart o cinquè lloc.

Estableixes una diferència entre la cultura pública i la cultura comuna, sembla que apostant per aquesta última. ¿En quin sentit les distingeixes?

Aquí podem dir que tenim tres tipus de cultura: l’estatal o pública, segons la qual l’Estat garanteix l’accés dels ciutadans a les institucions culturals; després una cultura que no és estatal però que també és pública perquè li arriben subvencions que li han generat una forta dependència, i ara tenim un nou element en joc, la cultura comuna, que gestionen col·lectius ciutadans al marge de les institucions. Aquesta cultura comuna no neix per lucrar-se, sinó amb finalitats de gaudi, de difusió, i sovint és possible gràcies al crowdfunding i a altres vies de finançament col·lectiu. A Barcelona tenim exemples com La Hidra, a Terrassa hi ha l’Ateneu Candela i, per posar un altre exemple ben significatiu, a Màlaga, La Casa Invisible ha aconseguit mantenir una activitat molt interessant al marge de les institucions públiques. És un nou escenari.

¿Fins a quin punt creus que l’Estat garanteix el dret d’accés a la cultura de tota la ciutadania? ¿No hi hauria d’haver un acostament al conjunt de la societat?

L’accés a la cultura sempre ha estat restringit i, sobretot, enfocat al consum en els museus, les biblioteques, etc. Jo el que defenso és la idea d’un accés radical a la cultura. Tots ens passem el dia produint o comentant cultura a través de les xarxes. Per a mi, les institucions no han de ser llocs només per al consum de cultura, sinó també per a la producció. I quan parlo d’accés radical també em refereixo al fet que no poden treballar d’esquena a la ciutadania. Hi ha d’estar implicada i hi ha de participar, fins i tot en els llocs on es decideixen els pressupostos i els criteris de qualitat. És manifest que la democràcia encara ha d’arribar a les institucions culturals, que han de ser obertes i transparents.

Què ha passat amb les indústries culturals, a les quals dediques no poc espai al teu nou llibre?

Els últims deu anys s’ha promogut des dels governs el paradigma de les indústries culturals o creatives, però la realitat i els resultats ens demostren que, a Espanya, no hi ha un teixit d’indústries culturals. La immensa majoria són microempreses i autònoms que viuen en precarietat després d’haver establert una relació clientelar amb les administracions públiques. La cultura no és ni pot ser un sector econòmic com els altres. És cert que genera economia i hi participa, però té factors molt més complexos i opera en escales de valors diferents.

Quin és, doncs, el paper d’una empresa cultural?

Una empresa cultural se suposa que ha de produir pensament, informació, esperit crític, millorar la convivència i, entre moltes altres coses, contribuir a crear una identitat i un imaginari cultural. Si alguna empresa aconseguís tots aquests objectius seria extraordinari, però aquest és un pes que els agents culturals no poden assumir. És un fracàs. Com ho ha sigut tot el que es deia emprenedoria. Ho vaig treballar en el llibre anterior, entrevistant polítics que la van promoure, empreses que s’hi van acollir i estudiant els plans que es van establir. Pràcticament no queda res de tot allò. Va ser una bombolla que semblava que donaria molt de negoci, es va tractar amb una lleugeresa espantosa i ningú ha assumit les conseqüències del fracàs, que han pagat aquells als quals es deia emprenedors.

Més continguts de