Publicitat
Publicitat

Jaume Cabré: “Quan el lector jove diu «això m’interpel·la» ja tens lector per a tota la vida”

Antoni Bassas entrevista l'escriptor, que acaba de publicar 'Quan arriba la penombra'

Dius que per descansar de la novel·la que estàs escrivint escrius una altra cosa. Curiosa manera de descansar.

Sí, però descanses. T’ho explico. A partir de Fra Junoy o l’agonia dels sons, però sobretot amb Senyoria, després amb L’ombra de l’eunuc i Les veus del Pamano i Jo confesso, cada vegada trigava més a acabar aquestes novel·les: cinc anys, cinc i mig, sis anys, set, set i mig, vuit... Això vol dir que durant molt temps has estat vivint en un món amb uns personatges i unes situacions que et posseeixen i que deixen una ombra molt allargada. De vegades fas cara de no ser-hi i no hi ets, perquè encara ets en aquells personatges. No em fa vergonya dir que quan acabo una novel·la, al cap d’un temps em desmaio. Pot ser a casa o estant de viatge, i com que pretenc que això no em passi, faig trampa: intento allunyar-me’n i fer una altra cosa. I com que el que sé fer és escriure, escric una altra cosa per saber marxar tranquil·lament del món en el qual he estat vivint submergit molt de temps. Les veus del Pamano va ser costosa, i també em desmaiava igual. Vaig escriure assaig i contes, fins que un conte em va començar a créixer, créixer i créixer i va ser l’origen del Jo confesso. Potser el que dic és una bestiesa, perquè cada escriptor reacciona de manera diferent al fet d’haver viscut un temps llarg dintre d’una novel·la, però hi ha gent més obsessiva, que ens costa més treure’ns-ho del cap, i aleshores fem trampes com aquesta.

És a dir, aquestes escriptures entre novel·les són conseqüència de la novel·la i embrió de la pròxima.

Això de l’embrió de la pròxima va com va, són conseqüència no volguda. Per allunyar-me de Jo confesso vaig fer un llibre de contes que té un deute amb la novel·la, que és la relació amb el mal, perquè vaig intentar que el protagonista de Jo confesso, l’Adrià, m’expliqués com s’explica el mal en la humanitat. I ell no se’n va sortir i no m’ho ha explicat, i aleshores, sense jo voler-ho, durant quatre anys he estat fent contes al voltant del tema del mal, però ja personificat en individus. En fi, no sé ben bé què és. Teòricament podria dir “Jo he acabat aquest llibre, encantat de coneixe’t, espero no haver de veure’t mai més”. Però el problema és que tots els personatges te’ls estimes, perquè tu, l’autor, ets, en certa manera, tots els personatges. A mi tot em queda a dintre.

Els contes de Quan arriba la penombra són un thriller psicològic i una novel·la negra, un passeig pel costat fosc de la vida, amb personatges clarament pertorbats, però també hi ha comportaments que tots hem tingut o podríem tenir, i això és el més pertorbador.

Sí, perquè mentre estàs fent la llista del que aniràs a comprar pot haver-hi alguna cosa que et faci pensar...

La qual cosa vol dir que igual que els dolents són més cinematogràfics, també són més literaris?

No, el que dona més és un personatge que et creguis. Pots fer un personatge angelical, però si el fas teu dona moltíssim. El que passa és que quan m’assabento que algú ha fet molt de mal em pregunto “Com ets capaç de fer això?”, “Què recordes de la teva mare?”, “Ho fas perquè sí o hi ha algun tipus de camí familiar o social que t’ha dut fins aquí?” Em venen tantes preguntes que l’agafo i li dic: “Vols treballar per a mi?”

Jo confesso ha sigut un èxit a tot Europa, traduït a 20 idiomes, ha arribat fins a la Xina. Què has descobert amb aquest èxit clamorós?

Que tots som iguals: grecs, polonesos, danesos o suecs. És igual. Que les reaccions que tenen els lectors de tot arreu on he estat són les mateixes que ha tingut la gent d’aquí. Ara també sortirà en àrab, el Jo confesso. Els que fan una gran feina són els traductors, perquè fan arribar als lectors tots el matisos.

Ets un conegut melòman. Qui tens al podi?

Tinc un podi on hi cap molta gent: Schubert, Beethoven, Haydn... Però diguem que Bach és incontestable, a més sabent la seva vida, que explica l’Eliot Gardiner: fer-se els pentagrames, les partitures i les particel·les, classes amb els alumnes, la dependència de l’Ajuntament, una colla de fills...

Això el fa més admirable?

Això el fa més admirable. No és un Thomas Mann, que s’estava al seu despatx en silenci i: “Xxxt, que el papa està treballant”...

¿Tu has sigut més Bach o més Thomas Mann?

[Riu.] Jo més aviat més Bach, en aquest sentit. Els nens són importants: per tant, que interrompin. Els meus fills han crescut amb un pare sempre escrivint. Ara recordo la meva filla quan tenia 2 anys o 3, que em va agafar una sonata de Schubert que m’agrada molt i al darrere hi va escriure el que pensava quan sentia la sonata [onomatopeia] i em va portar uns gargots, tota satisfeta: “Mira què he fet”. No he comprat una altra partitura, l’he guardat, amb el comentari de la meva filla. La música de cambra de Brahms és extraordinària... I també ens en podem anar a Monteverdi i és tot un món. Podem anar al cant gregorià i ens hi podem estar estona...

Al febrer vas escriure un article a l’ARA en què parlaves de “la indiferència social i política a l’ensenyament de la literatura”. ¿Aquesta indiferència va a més?

Els col·legues que estan treballant a l’ensenyament em diuen que cada vegada és pitjor. Les autoritats no discuteixen la importància de saber llegir i escriure, però no sembla que els importi que la gent sàpiga enriquir-se a partir d’un text, explicar-lo als altres, i enriquir-te tu mateix amb l’explicació. Això demana concentració, demana silenci, i això la literatura t’ho dona fet. Et donen un text que té un valor, si no el professor no te’l posa, i aleshores si el llegiu a classe vas veient com surten els pensaments dels alumnes: un diu una cosa, un altre una altra cosa, i estan anant més enllà del text en ell mateix, perquè cadascú se l’està treballant. Quan el lector jove i immadur diu “això m’interpel·la”, ja tens lector per a tota la vida. Perquè de tant en tant voldrà interpel·lacions d’aquestes. Ara es dona una visió més instrumental de la lectura, que sapiguem llegir un rètol, que puguem programar, quan en realitat sense la lectura no anem enlloc, sense la capacitat de ficar-te en un mon que no és el teu i treure’n conclusions per a la teva vida, no anem enlloc. La literatura no ha de servir, però la literatura et fa efecte i t’enriqueix.

Dius que la resistència de l’alumne a llegir és la por al silenci.

És una por que tenim enquistada en aquesta societat. Quan entro en una botiga i en surto de seguida és perquè m’expulsa el soroll que hi ha allà dins, i penso en les pobres dependentes que ho han d’aguantar cada dia. Suposo que ho fan perquè la gent s’ha de sentir acompanyada.

Estàs a punt de fer 70 anys. ¿Això de canviar el número de les desenes et crea algun efecte recopilatori?

Miro de no dramatitzar, perquè és el mateix passar de 69 a 70 que de a 70 a 71. El problema és portar-ho bé, físicament i mentalment.

Esperant el referèndum?

Sí, amb moltes ganes. Ara, ens haurem de posar el cinturó de seguretat ben cordat. Però sí, tinc molta impaciència per arribar a la independència. Vull viure-ho, per allò deixar un món millor als fills.

Com convenceries algú que aquesta millora és per a tothom?

Ho hauria de fer a partir d’una imatge: és millor quan tu decideixes les coses de la teva vida, i no pas un senyor que tens aquí al costat, que té una casa molt gran amb molts problemes i moltes qualitats però que tu només hi ets com una habitació més. Que tu puguis dir “Ara soc jo que dic com s’ha de pintar aquesta paret que tenim esquerdada, ja faré venir els paletes jo, i si no sé fer de paleta n’aprendré”, i viure tranquil, perquè si no no hi ha manera, perquè l’altre està molt ocupat, o no li interessa la teva habitació o no li caus bé, i aleshores sempre se’n descuida... Escolta: deixeu-nos viure en pau.

¿Saps que l’altre dia a la portada de l’ Hola hi va sortir un escriptor?

El Vargas Llosa?

Correcte.

El fet que surti a l’ Hola no el fa més mal ni més bon escriptor. És molt bon escriptor, el Vargas Llosa. Té unes idees molt allunyades del que jo podria expressar, sentir o viure. Recordo fa molts anys haver anat al Publi [que a aquestes altures haurem d’aclarir que era un cinema del passeig de Gràcia] i tenir-lo assegut allà al costat. Era un altre Vargas Llosa, molt diferent.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de