Jaume Plensa: “El taller és el cervell, el lloc més salvatge del nostre cos”

D’on ve?

Acabo d’arribar de Venècia, on estem preparant una instal·lació molt gran per a la Biennal de l’any que ve. I abans era a Tòquio, on hem instal·lat una peça preciosa al centre en col·laboració amb el Museu Mori. Una peça que m’ha tornat a produir aquella reacció de què havíem parlat quan ens vam conèixer a Nova York. Introduir la bellesa en el dia a dia de la gent.

Defineixi’m bellesa, sisplau.

Bellesa és una cosa que tenim clavada al clatell, encara que no sabem com descriure-la. La bellesa no és un problema de forma, sinó d’actituds i comportaments. La poesia, l’art, la música, tot el que anomenem cultura, van trobant-se en un punt que m’agrada dir-ne la bellesa, que és el que ens uneix amb el que és fonamental.

Com es fa per introduir la bellesa en un espai públic que potser per ell mateix ja és bell, com una platja o un parc?

Molt interessant, això. D’entrada tens l’enorme responsabilitat d’introduir art en llocs amb gent que no t’ho ha demanat. És com posar alguna cosa a casa d’un altre, alguna cosa que no ha de ser només bella per ella mateixa sinó que ha d’ajudar que tot el que l’envolta encara ho sigui més. És la meva obsessió. Com deia Einstein, “només m’interessa el que pensa Déu, la resta són detalls”. A un artista li interessa la totalitat. I després hi ha el fenomen de l’escala: l’arquitectura, la política, l’economia... Tot és macro i l’ésser humà ha quedat com una formigueta. L’art crea un vincle entre la formigueta i el món gegant.

Chillida, que també va fer molta escultura pública, deia que havia de posar en contacte l’escala humana amb l’escala de la seva escultura, i l’escultura amb l’escala del paisatge on era la seva obra, i, al final, posar en contacte aquell paisatge amb tot el planeta.

Anthony Caro un dia em deia que hi ha tres coses fonamentals en l’art: l’escala, l’escala i l’escala. I no és una escala tan sols física. És d’actituds, de relació amb les coses. L’art mai pot ser una finalitat, ha de ser una conseqüència de la teva forma de vida, del teu creixement com a persona. I Chillida tenia aquesta qualitat.

¿La pregunta a fer-nos davant una obra d’art és si ens agrada, més que no pas si l’entenem?

Sí. Jo m’he passat anys per oblidar el que vaig aprendre a l’escola, m’entens? De vegades la cultura, amb bona intenció, bloqueja la nostra llibertat. Si penses, ja no fas.

¿No penses, abans de fer plantar una escultura de no sé quantes tones?

Goethe va concloure que el principi de tot era l’acció. Jo hi crec molt, i m’estimo més equivocar-me amb els meus errors, fent. A Nova York vaig fer el projecte que es deia Eco, aquella nimfa amb els ulls tancats, a Madison Square Park. Em va semblar que eren el lloc i el moment adequats per pensar sobre el soroll. Vivim en un moment d’informació constant. ¿La gent diu el que ella creu o és un rebot d’idees que li arriben? Pareu un moment, estigueu amb vosaltres mateixos, doneu èmfasi al camí interior. Quina bellesa estàs ocultant a dins teu? Digues la teva opinió, ¿t’agrada o no t’agrada? La gent... “És que no sé si dir-ho perquè no hi entenc”. ¿Com que no hi entens? Prova-ho.

¿Una escultura és una pregunta que es fa a l’espectador o una resposta de l’escultor?

L’escultura és una de les millors formes de plantejar-te una pregunta. Amb pintura, o dibuix o una foto podríem descriure aquesta entrevista, però no seria aquesta entrevista. Amb escultura puc intentar parlar dels estats d’ànim, de l’amor, de l’espiritualitat, generar un silenci... Un dolmen era una relació amb l’intocable a través del seu contradictori, que és el pes. Parlar d’espiritualitat amb una cosa que pesa molt. Una cosa només pot entendre a través dels seus oposats.

¿Em pot posar algun exemple d’obra d’art bella?

Sempre m’he emocionat molt cada vegada que veig el Moisès de Miquel Àngel. Puges les escales de l’església, a Roma, i un director de museu s’enfadaria perquè el Miquel Àngel està mal posat. Però està tan ben mal posat que te l’has de mirar molt de prop. Deixa de ser una escultura i és un espai, un lloc, i ja no penses si és marbre o és farina. I Las Meninas és un quadre que arriba a aquest nivell brutal, que ja no és un quadre, és una altra cosa. Algun quadre de Vermeer, que són petitets... i és una altra cosa.

I d’espais? La plaça de Sant Pere, s’acostuma a dir...

Però a mi m’espanten una mica aquests llocs perquè tenen relació amb moltes altres coses que em depassen. M’agrada més l’element que ha generat un lloc en si mateix. Per exemple, l’altre dia era a Istanbul i es van posar a cantar des de tres minarets diferents, que fan aquells diàlegs, i gairebé vaig plorar al carrer. De les coses més emocionants que m’han passat mai. Allò estava creant un lloc, allò era art públic. ¿Saps què et vull dir? Fins i tot vaig trucar a un amic que canta flamenc a Extremadura perquè ho escoltés al mòbil, perquè ell té un tipus de cançó molt semblant. O l’altre dia, a Venècia, una comunitat benedictina em va convidar a dinar, res, mitja horeta. És com un iceberg, t’ensenyen la punteta i tu ho entens tot. L’art ha d’intentar fer això. No explicar l’iceberg, anunciar-lo i que el teu cap ho completi. La Crown Fountain de Chicago és un espai molt inspirat en la plaça italiana, un Campo de’ Fiore. Per què? Perquè la gent hi arriba i l’omple. “És que no hi ha res, Jaume”. És que no ha d’haver-hi res. És com l’espai, aquí, entre tu i jo. Aquest espai buit, sembla que no hi passi res però hi ha aquest intercanvi d’energia...

Els nens banyant-se a l’estiu a la Crown Fountain semblen els nens de la Barceloneta.

Quan tu a un nen li dónes un espai, explota. El més important de la font de Chicago és el buit entre les dues torres, entre les cares que es miren i treuen aigua de la boca. És un espai de llibertat. Vaig esforçar-me molt perquè no fos perillós, que no rellisqués... A la Crown Fountain vaig aconseguir tres mil·límetres d’aigua: hi pots caminar i tens aquella sensació meravellosa que estàs sobrepassant els teus límits.

I un nen petit no s’hi ofegarà. A Maryland vaig veure unes escultures amb aigua i al bell mig hi havien posat un rètol que deia: “Compte, terra humit”. Com si estigués acabat de fregar.

A la Crown Fountain faig passar aigua a través d’un circuit elèctric. A un ajuntament li dius que estàs barrejant aigua i electricitat i es posen nerviosos. Però els nens han sigut els meus grans defensors a Chicago i ara és una peça icònica allà perquè els pares també van entendre que no passava res si es mullaven. Va ser un èxit rotund perquè la família que va esponsoritzar el projecte, els Crown, es van fer una foto amb mi, tots amb esmòquing dins l’aigua. Cinquanta anys abans havien esponsoritzat un pavelló de Mies van der Rohe per a l’Institut de Tecnologia d’Illinois, que es diu Crown Pavillion. O sigui que quan vaig néixer ells ja estaven finançant un projecte a Chicago.

M’ha sobtat això que m’ha dit abans, que vostè primer fa i després pensa.

Brâncusi deia que l’important no és fer sinó estar en estat de fer, i quan sents això “crees com un déu, manes com un rei i treballes com un esclau”. Tinc un gran taller, molts ajudants i molts tallers que depenen de mi. Hem fet un equip extraordinari sense el qual jo no podria existir. Però l’estudi no és això, és aquest petit cervellet fosc i humit que tots tenim al cap, ple de racons, i quan dues idees es volen trobar, malgrat tu, es troben. El cervell és el lloc més salvatge del cos. A mi el que m’emociona molt és verificar intuïcions, agafar un text d’un poeta i dir...

“Això m’ha passat” o “És el que jo volia dir però no sabia com”...

Això és superemocionant. M’ha passat molt amb poetes. I és un plaer per a l’artista quan algú t’ho diu. Això vol dir que estàs en el fil. El fil de la creació és únic, del passat al futur, i és un fil que sempre està molt tensat. Duchamp deia que eren el soroll que feien uns pantalons de pana quan es freguen, no? O aquest moment en què no estàs ni aixecat ni assegut. Aquest moment. Vaig donar classes a l’escola de belles arts de París i el primer dia vaig dir als estudiants francesos que marxessin de França, perquè la gran escola és el camí, el viatge. I això no vol dir que hagis de viatjar. Hi ha gent que ha fet viatges extraordinaris en cinc centímetres i gent que no ha entès res en 5.000 quilòmetres. Jo em refereixo al viatge com a estat d’ànim. És en el viatge on entens l’altre. El gran problema és entendre’t a tu, després acceptar-te, i quan t’acceptes és quan comences a entendre l’altre. Jo crec que la imperfecció és el que defineix millor la condició humana. La imperfecció no és un defecte. És. I amb totes les nostres imperfeccions hem sabut il·luminar la vida, cosa que vol dir que no està tan malament. Jo crec que tenim més coses a celebrar que no. Vaig estar col·laborant amb Metges del Món i em va tocar anar amb ells a Sarajevo quan estava en guerra. Vaig entendre que només sap el que és una guerra qui hi és de veritat. Com a artista em vaig sentir arrogant intentant explicar-ho tot. El que em va semblar més important és que ells necessitaven esperança. Una flor sobre la taula, no només un tros de pa, també una idea i una llum al final. Això em va donar convicció. L’art és limitat, poètic, no és una actitud política. Però és una petita llum. Quan Picasso va fer el Guernica parlava d’un bombardeig. Miró va fer una altra pintura, Calder va fer la font de mercuri. Però els morts de Gernika o la gent que va patir el bombardeig, quin tipus d’obra necessitaven? Aquesta és la gran pregunta que de vegades em faig. L’art no pot ser una il·lustració del moment, ha de marcar el temps d’una manera més global.

L’art, doncs, no és un cartell de propaganda.

L’art mai pot ser periodístic. Catalunya està en un moment hiperinteressantíssim, molt complex, però també deus estar d’acord amb mi, i és el que em preocupa, en el fet que els imperis sempre es destrueixen des de dins, mai des de fora. Vull dir que els polítics potser haurien de posar-se les piles.