Javier Vallhonrat: “Se’ns ha oblidat que som natura. La mirem com a ens extern”

Fa anys que treballa amb la natura i al ritme que aquesta li marca. Es pot dir que Javier Vallhonrat (Madrid, 1953) va fer com a fotògraf un procés a la inversa: portava una activitat trepidant en el camp de la fotografia de moda, quan encara hi havia temps per dedicar a l’observació de les imatges sobre el paper, i va decidir optar per la contemplació i la reflexió en el moment en què el món es va superpoblar de càmeres fotogràfiques que disparen a dojo. Javier Vallhonrat, Premio Nacional de fotografia 1995, no només va canviar els escenaris, sinó també els processos de treball i els principis que el guien. Sense defugir l’estètica, preval l’ètica. Parlem amb el fotògraf al museu Es Baluard de Palma, en el moment que imparteix una masterclass amb títol significatiu: Explorant el procés.

Quins són els motius que et porten a posar l’accent en el procés del treball fotogràfic més que no en els resultats de cada fotografia?

Crec que és important desplaçar cap al procés l’interès que sempre ha tingut l’art en el resultat final. El procés d’un treball és molt més aclaridor, conté una gran informació en si mateix i s’entenen moltes més coses quan fixem més l’atenció en els processos, en la metodologia i els seus assajos i en els jocs estratègics que no en l’obra acabada.

Des de fa uns anys, a través de la fotografia acompanyes el procés evolutiu d’una glacera al Pirineu d’Osca. ¿És la càmera el mitjà de la teva consciència ecològica?

En aquest treball hi ha una evident preocupació mediambiental, com en la majoria dels que he realitzat des de fa més d’una dècada. Treballo en contacte directe amb la natura i intento fer-ho des del respecte, l’empatia i l’afecte. Se’ns ha oblidat que som natura. La mirem com a ens extern. En general, la contemplem i la tractem de manera depredadora o com un element exòtic de consum turístic, o fins i tot de manera plaent, lúdica. D’una manera o d’una altra, en tots els casos se la consumeix. I, d’aquesta manera, ens trobem amb posicionaments, com el del govern dels Estats Units, que neguen l’evidència del canvi climàtic. Intento pensar i fer pensar sobre això. La natura és un espai de reflexió que ens retorna la nostra pròpia imatge. Hi insisteixo, nosaltres som natura.

Situat a l’alta muntanya, quina idea tens del paisatge?

A mi no m’agrada parlar de paisatge, no faig fotos de paisatge sinó de natura, que té més significació que no el concepte de paisatge i que em permet parlar d’ecologia i de respecte. En tot cas, treballar amb la natura m’ofereix unes possibilitats d’introspecció molt potents. La relació amb l’alta muntanya et dona una gran lliçó d’humilitat i de relativització del temps. Per posar l’exemple de la glacera en la qual treballo, només em permet fotografiar-la un mes a l’any. M’hi instal·lo el mes d’agost, treballant la idea de la permanència. Per fer aquesta feina, no ets tu qui decideix, i això és una gran lliçó.

És un treball lent, molt allunyat del ritme de Madrid, la ciutat on vius, i també del ritme del mitjà fotogràfic, del tot oposat al que portaves quan eres un dels fotògrafs de moda més sol·licitats del món. ¿Va deixar d’interessar-te la moda?

A mi la moda em va interessar molt i durant molts anys perquè, a més de ser una bona sortida professional, en aquells moments estava estretament lligada als canvis socials i culturals (la música, la transgressió, la Movida...). La veia com un camp de desenvolupament que et deixava espai per a l’experimentació. He de reconèixer que em va ser difícil escapar d’aquell èxit. Però jo, mentrestant, havia anat desenvolupant un treball personal que m’interessava més. Així que fa uns 15 anys vaig dir prou, vaig sentir que havia acabat l’experimentació en aquell camp, que ho tenia massa per la mà. Alhora, el paper com a suport de la fotografia perdia espai, les revistes perdien força i les imatges es començaven a llegir a un ritme de vertigen.

Quan tothom fa i comparteix fotos, quin espai li queda a l’artista?

Hi ha molts artistes que reflexionen sobre aquesta profusió d’imatges i les seves conseqüències. És una opció vàlida i hi ha propostes de gran interès. De tota manera, és evident que, per a l’artista, amb la sobrepoblació de càmeres que hi ha, deixa de tenir vigència la fotografia com a registre, com a document. Tothom és per tot arreu amb la seva càmera per deixar testimoni del que veu. El document social està més que cobert. I així i tot, encara que resulti paradoxal, jo mateix estic treballant una fotografia de registre, perquè tota aquesta rapidesa i tecnologia ens dona la possibilitat de monitoritzar i captar espais mínims de temps que són essencials.

La tecnologia també és a l’abast de tothom.

I per això també poso èmfasi en els processos. Abans fèiem i mostràvem fotos unes persones posseïdores d’una tècnica; ara sí, la majoria de la gent la té a les seves mans. Per tant, crec que sobre l’artista hi pesa una exigència més gran. L’art com a objecte dotat de qualitats estètiques i per a la pura observació deixa de tenir sentit en un món que ens interpel·la amb milers d’imatges en tot moment. Haurem de reivindicar una certa ètica de la forma.