12/10/2014

Joan-Pere Viladecans: “D’avantguardes no n’hi ha, són modes. L’ultraric compra quadres com Ferraris”

7 min

Dijous, quan Patrick Modiano va saber que era premi Nobel de literatura, va dir: “Tinc la sensació d’estar escrivint el mateix llibre des de fa cinquanta anys”. A vostè també li passa amb els quadres?

Sí que em passa, però té sentit: tu tens un codi de senyals i et vas reinventant contínuament en aquest llenguatge propi. Per tant, el que pot semblar repetició, de fet és coherència. Vull dir que un pintor o un poeta va filtrant tota la vida fins a arribar a la síntesi. Modiano va fer un acte de modèstia.

I la seva síntesi quina és, senyor Viladecans?

La meva síntesi, senyor Bassas, és dir el màxim amb el mínim d’elements.

[A la redacció, Joan-Pere Viladecans coincideix amb l’Ignasi Aragay, el director adjunt de l’ARA: “Vaig entrevistar-lo algun cop, però potser vostè no se’n recorda”. “Sí que me’n recordo. Pensi que un pintor és molt sensible en la percepció d’imatges. Fins i tot me’n recordo en una de com anava vestit...”] En què es fixa quan mira al seu voltant?

Ho dic amb tot el respecte del món... M’ho miro tot amb curiositat d’entomòleg. Estudiar les persones, imaginar com són per dins, sempre a través de la façana. I sempre duc un quadern aquí, eh? [Es treu de la butxaca una llibreta de mida octavilla, de tapes dures agafades amb una goma elàstica.] I vaig anotant-hi, sobretot, autoordres: “Recorda la llum d’aquell aparador”. Moltes frases: “La primera capa més clara i la segona més fosca”, “Fes-ho sense miraments”, “Que tingui un gest violent”, “Controla’t com si fossis un prerafaelita”... Coses així i d’altres de més conceptuals que m’estalvio dir perquè són una llauna.

I al taller primer es mira els apunts?

Sí, esclar. Els consulto. Gairebé sempre me’n recordo, però moltes idees en nebulosa vénen en previgília, abans d’agafar el son. Llavors tinc un bolígraf amb llum i vaig anotant coses, perquè si no... Fins que no vaig arribar a aquesta conclusió, era no dormir tota la nit per recordar una cosa. I allò l’endemà no valia res, perquè de les idees de la previgília en serveix un 10%. Amb la fredor de la llum del dia les nebuloses desapareixen o es concreten, perquè són les bones.

No ha pintat mai de nit?

Vaig provar-ho fa molts anys i una cosa és veure flotant les imatges amb els ulls tancats i l’altra és treballar de nit. Jo estic obsessionat amb el segon pla, el del fons del quadre, que és la raó; el primer pla és la passió. El que m’importa més de la creació en general és el pensament que hi hagi al darrere, i el pensament és la idea. Últimament tapo les obres amb llençols per no veure-les. És com una acusació de dir: “Escolta, acaba això d’una vegada”. I no les acabo perquè no tinc el final, no tinc el segon pla. Em falta l’ordre de la raó. Explicar el quadre, concretar la pregunta. És més, ara estic fent obres en què apareixen de manera descarnada tot d’interrogants. Tal qual, eh?

Interrogants sobre què?

Sobre el pas del temps, fonamentalment, en el sentit de la vellesa, perquè vostè comprendrà que també...

El comprenc perfectament...

Però també per l’afany de veure, per congelar l’instant, segurament per després poder-ho recordar.

Com qui fa una fotografia?

Com un selfie. Però dubto que la canalla faci selfies per poder recordar, sinó al contrari: consum immediat i diari. No són les fotos aquelles de família de la festa major en blanc i negre, algunes ja enfosquides pel pas del temps.

La diferència és que un jove de vint anys es faria un selfie cada minut i als adults més grans la imatge se’ls fa progressivament insuportable.

Home, esclar. Però la imatge d’una pintura també es pot fer insuportable, per això les tapo: són una acusació permanent. Sovint hauria volgut ser escriptor o poeta, perquè ho amagues. Hi ha un component que el sabem nosaltres, els pintors: els escriptors ho amaguen al calaix i se n’obliden. La pintura té una presència, i si és una obra gran encara més. És físic. Pintar és un acte brut, lent, artesanal. Hi ha una part obrera i les imatges les porto enganxades com una obsessió.

No sé si això ho diuen tots els artistes, perquè Martí i Pol deia que la poesia és l’última de les arts pobres.

Un escriptor pot treballar en una tauleta.

Ara que em parlava del pas del temps, Lluís Llach ens va dir que té 66 anys i que s’està morint amb joia. És aquest el seu estat d’ànim?

No. Al revés. Jo m’estic rebel·lant permanentment i, a més, tinc la sensació que vaig al galop per l’horitzó. Per dir-ho d’una manera frenètica, anant cap a un lloc que desconec. Això del Llach està molt bé, però el Llach és un presumit, eh? [Riu.] Que me l’aprecio molt, però això és una mica de coqueteria perquè a més està en plena forma... Miri, pintar és una cosa de grans. No dic de vells, però de grans. Al domini dels materials i de l’espai, hi arribes a base de la saviesa dels anys i de la familiaritat, i quan ja t’ho saps te n’has d’oblidar i has de tornar a començar. Hi ha una memòria personal artística que l’has de posar en dubte permanentment, i això em manté jove entre altres coses perquè els pintors tenim una idea diferent del pas del temps i de la cronologia homologada socialment. Un tio que es passa hores i hores, com jo avui, en un espai tancat creant no és una persona normal, ni té una relació normal amb el temps, ni amb la societat. És que no som normals, sap, senyor Bassas? Som una altra cosa.

Però lliguen molt.

Això és falsa literatura, la mateixa que va fer tant de mal a les famílies de classe humil com la meva: que els pintors eren uns bohemis i treballaven quan s’inspiraven. A mi em va costar que a casa em creguessin perquè vinc de família humil i tenien el clixé que “el pintor, un mort de gana”. Per això em va anar molt bé el suport de la meva àvia, que havia sigut íntima amiga de la Margarita Xirgu. Em parlava molt, amb prudència, de l’època de la República, del Casas, del Rusiñol, i als meus pares els deia: “Amb compte”. Ara he trobat unes cartes en què l’àvia explicava les meves aventures artístiques a la Xirgu. I la Xirgu li deia: “Digue-li que faci això, estic molt contenta pel teu nét”.

I al final com els va convèncer?

Suposo que van veure que em vaig disciplinar molt. Sempre he fet les hores de feina cada dia. Encara ara. El gener del 1969, que jo tenia 20 anys, vaig fer la primera exposició. I va venir el Miró. Em tremolaven les cames... I després de mirar-se els quadres, em diu: “Endavant, Viladecans. S’ha de treballar”.

Hi ha avantguardes artístiques, ara?

Més aviat hi ha modes. Fa anys havíem aconseguit la màxima llibertat en tot tipus de creació. Podia cohabitar un hiperrealista amb un abstracte, un poeta visual amb un contador de rimes, un músic experimental amb un cantautor més estrictament paraula/so... Però això ho ha desvirtuat la bombolla artística, que és un mercat brutal a nivell internacional dels ultrarics amb assessors. L’obra d’art s’ha convertit en un valor de canvi, per mostrar ascens social. El col·leccionista sempre ha sigut sensible, comprava obra perquè li agradava. Ara tot això s’ha acabat. És molt bèstia, amb uns artistes en principi poc coneguts però sotmesos a les ordres dels marxants, de crítics i pseudohistoriadors a les seves ordres, amb uns preus tremendament descomunals... I això s’ha convertit en l’equivalent al Ferrari, a la coberteria de Tiffany’s. I no té res a veure amb l’art. I la qualitat la mesura el preu. Com més car més bo. Això distorsiona molt. Igual com en el seu temps Dalí va distorsionar molt la imatge del pintor.

Convertint-lo en excèntric?

Excèntric i en una cosa molt més superficial, comercial... En el fons això comença amb Warhol, que era un gran pintor. Dalí era un gran artista, era més que un gran pintor. Ara n’hi ha uns que no són ni grans pintors ni grans artistes i no se sap si ells han introduït la seva obra o la bombolla els ha triat a ells. La majoria són una mala digestió de Disney, una pèssima seqüela de Warhol.

L’antològica al Prado sobre Velázquez i la de Sorolla han tingut un èxit extraordinari. ¿Les gentades d’un diumenge al matí per anar a veure-les són el reflex d’una moda o que el nivell cultural ha pujat?

Són el reflex que hi ha interès i que el nivell de sensibilitat artística ha pujat moltíssim. Si l’exposició té una bona oferta i s’explica bé les persones hi van. Per això em rebel·la que aquest mercat brutal i cutre i d’ultrarics pugui desviar tot aquest interès. Ara bé, jo confio que la gent sap distingir.

Per què triomfen pintors tan diferents com Sorolla i Miró?

És el Mediterrani. A les meves primeres exposicions a Alemanya deien “Es nota que és català, que és mediterrani”. No només són els colors perquè els colors no són res agafats un per un. És com relacionar-los. Hi ha un esperit. I s’encomana, eh? Calder està molt influït per Miró. Molt influït. A més, van ser amics. Jo fins i tot vaig estar convidat a l’homenatge dels 80 anys del Miró a Le Moulin de la Galette, que van fer una festa descomunal i jo estava enlluernat. El Calder va dibuixar els pans del sopar amb formes mironianes. Calder no s’explica sense Miró i sense Joan Prats, que els presenta i ho detecta. Quan es veu més la influència de Miró en Calder és quan Calder pinta pla. Quan pinta, no quan fa escultures. Llavors es veu molt clar.

Què és un bon quadre?

Quan et diu però no t’ho explica, et suggereix però no t’ho aclareix.

stats