Joan Safont: "Un dels grans trets de Catalunya és la mesquinesa"

Em reuneixo amb Joan Safont al nostre barri, el vell Sarrià. Vesteix elegant, amb barret i tot, és advocat i lletraferit, com molts dels intel·lectuals de principis del segle XX que ha investigat i que admira.

Quins paral·lelismes trobem entre la situació durant la Primera Guerra Mundial i el moment actual, pel que fa al lideratge municipal a l'hora de construir país?

Quan els problemes no es resolen la història ens mostra que reapareixen. El 1914 tenim la primera experiència administrativa catalana en 200 anys, la Mancomunitat. Amb un pressupost ínfim i els ideals del noucentisme es creen institucions educatives, s'estableix la xarxa de biblioteques, de telèfon, estructures culturals...

Jordi Pujol lamentava que actualment la burgesia no s'implica prou en la construcció del país.

Llavors sí que hi havia una burgesia implicada, però potser també hi havia una classe intel·lectual i dirigent amb una ambició i una seguretat a vegades més clares que ara. No sé si és la gran burgesia qui hi ha darrere de la Mancomunitat sinó la burgesia mitjana i el món intel·lectual. La Mancomunitat de seguida es va trobar que no tenir poder polític la limitava molt. Per això el 1918 va començar la campanya per aconseguir un Estatut, que va fracassar. Aquí ja tenim el referent de falta de generositat, d'acord històric dels diferents elements del catalanisme. Amb una situació social molt tensa, els inicis del pistolerisme, les lluites entre patrons i obrers, la Lliga prefereix guardar l'Estatut al calaix i buscar l'ordre social amb el suport del govern.

¿La internacionalització de la qüestió catalana va tenir més èxit que ara?

Es pensava que de l'Europa en guerra en sortiria una nova Europa. Es va voler posar el fet català a les cancelleries per si sorgia una autonomia dins d'una Espanya renovada, perquè es creia que la victòria aliada portaria la democràcia, fins i tot una república, a Espanya, a partir del principi de les nacionalitats, dels 14 punts del president Wilson. Però no van tenir èxit perquè els aliats no van tenir cap interès a canviar l' statu quo . Entre una Catalunya aliadòfila però descontrolada i una monarquia espanyola neutralista i apamada, preferien la segona, el realisme.

Escrius al llibre que Eugeni d'Ors és criticat perquè "no són bons temps per a posicions singulars"? ¿Passa el mateix avui?

D'Ors creu que la Primera Guerra Mundial és una guerra civil entre europeus, no creu que sigui una lluita entre els ideals de la democràcia, del parlamentarisme contra el nacionalisme romàntic alemany. Considera que no s'ha de posicionar i això l'enemista amb molts dels seus deixebles. La seva posició el situa fora del món intel·lectual, perquè gairebé tothom és francòfil. D'Ors va passar de ser el primer intel·lectual del país a anar-se'n amb una rancúnia acumulada terrible. La mesquinesa, la falta de generositat, és un dels grans trets de Catalunya. En tenim molts exemples.

Consideres que la neutralitat no és positiva, que hi ha idees que toca defensar. ¿No creus que hi ha conflictes en què sí que es poden assumir posicions neutrals?

Una persona que vol escriure i vol pensar mentre el món decideix coses no pot dedicar-se a tocar la lira. En una lluita com el cas de Síria sóc molt reticent a posar-me al costat d'un bàndol, però sí que estic al costat dels que moren. En el cas d'una guerra civil, s'ha de tenir commiseració per les víctimes innocents. Però neutralitat no, perquè et tapa els ulls.

El llibre deixa clar que el federalisme s'ha provat molts cops. ¿Veus similituds amb el moment actual?

Aquesta colla ja eren uns decebuts del federalisme. No creien en cap via federal. Sobretot hi ha paral·lelismes amb els anys de la República. Els intel·lectuals espanyols vénen a Catalunya a fer actes de contrició per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera. Però les coses no van canviar gaire, la república federal no va arribar mai.

¿Ens pot passar factura l'animadversió d'aleshores contra Alemanya?

No ho crec, els alemanys no se'n recorden. L'Alemanya actual no té res a veure amb allò. És una Alemanya molt conscient dels errors passats. És un país exemple de bona reflexió. Però pot ser que l'antigermanisme actual i la conya amb el passat ens facin més nosa que servei.

¿Hi ha algun vestigi de l'aliadofília catalana de la Primera Guerra Mundial?

Hi ha el Col·lectiu Wilson, d'acadèmics catalans que viuen als EUA, com Carles Boix i Sala i Martín. Wilson és un personatge molt propi d'aquella època: és un idealista que topa tant amb el pragmatisme de França i Anglaterra com amb el del seu propi país. La seva idea de les nacionalitats es deia que era per desfer Europa. Wilson va tenir aquí una gran estima.

Quina posició creus que hauria d'assumir Catalunya davant la UE per evitar que se la ignori de nou?

No s'ha de perdre l'europeisme tradicional dels catalans i més ara que es redefineix Europa. Com més orgull espanyol amb la intervenció europea, més europeus nosaltres. No hem de ser ni antialemanys ni antifrancesos ni antiningú. A Europa, el tema nacionalista causa suspicàcies, ens assimilen a aïllament i hem d'explicar que som europeistes d'abans de la Primera Guerra Mundial i que hem fet nostres els corrents europeus.