Joan Subirà: "Vaig firmar la primera notícia de portada del diari 'Avui'"

Joan Subirà (Vic, 1930) és el tercer d'una família de nou germans. Una família de missa que regenta la botiga més antiga de Barcelona, la cereria Subirà, del carrer Baixada de la Llibreteria. En Joan va formar part de l'equip fundacional del diari Avui, el primer en català, nascut el 1976, on va treballar gairebé vint anys. Mossèn Subi era un redactor atípic, bromista i bonhomiós. Forma part d'una generació de capellans progressistes, marcats pel Concili Vaticà II. Aficionat als jocs de paraules, ara publica unes memòries farcides d'anècdotes de tota una vida picant l'ullet als feligresos, als lectors, als familiars i als amics. El mateix títol ja és tota una declaració d'intencions: Sóc un zero a l'esquerra. Memòries d'un capellà, cap allà i cap aquí (editorial Claret). Me'l dedica amb segones: "Al col·lega i amic Ignasi Aragay, ARA que ja no el veig GAYre, perquè conegui els detalls de la meva vida sense miracles".

D'on li ve l'afició irrefrenable pels jocs de paraules?

És una cosa de família. Tots els germans en fem, amb més o menys fortuna. El dia de la primera presa de possessió de Jordi Pujol i Soley com a president de la Generalitat, el 24 d'abril del 1980, a la tarda a Barcelona s'havia produït un eclipsi de sol parcial. Vaig proposar als caps de redacció que titulessin la notícia: "Jordi Pujol pren possessió en un eclipsi de Solei". Van riure, però al capdavall va ser un dels molts acudits que no em van publicar mai, en un diari on predominaven i manaven els convergents.

Com hi va entrar, a l'Avui?

Després de fundar una parròquia feta del no-res, en un suburbi de Mataró que no existia ni als mapes -se suposava que eren vinyes, però hi vivien 5.000 persones en cases d'autoconstrucció-, i passar-hi quatre anys, i després de deu anys en una parròquia de Granollers, necessitava un canvi d'aires. A Granollers m'havia encarregat d'una revista, amb la qual sempre teníem topades amb la Falange. Per fer-ho bé, havia estudiat periodisme a l'escola de periodisme de l'Església, el CIC, on vaig ser de l'última promoció. Hi vaig coincidir amb Mercedes Milá, Maria Favà, Josep Gifreu, Manuel Campo Vidal, Lluís Bassets... Tots de la meva promoció, però més joves que jo. A la Milá ja no l'he vist mai més, però amb d'altres he conservat l'amistat.

¿I llavors, amb el títol i sense parròquia, es va assabentar que sortiria l' Avui ?

Sí. I vaig anar a parlar-ne amb el bisbe auxiliar Ramon Daumal. El vaig informar que s'havia donat permís per a la sortida d'un diari en català i que el director i subdirector, en Josep Faulí i en Josep M. Cadena, havien sigut professors meus i els volia demanar de treballar-hi. El bisbe em va dir que sí, que ho fes, amb l'argument que a l'Església li convenia tenir capellans als mitjans de comunicació. Em va dir que ja em buscaria una parròquia que em permetés fer la feina de periodista. En Faulí i en Cadena de seguida em van dir que sí. I així vaig estar dinou anys a l' Avui.

Va començar fort, oi?

Al primer número em van posar l'article a la portada, amb el títol "10.000 treballadors del metall en vaga". Trencava el glaç: aquestes notícies aleshores no sortien a portada. A més, si jo la firmava i hi havia alguna repressió, el fet de ser capellà seria un atenuant. Vaig escriure una quartilla de la manifestació que havia vist per la Via Laietana, amb els grisos que empaitaven els vaguistes; hi van ajuntar alguna altra cosa i van fer el bloc per a portada. Vist periodísticament, era pèssim! Però va anar així.

Mai va escriure sobre l'Església?

Vaig fer sobretot informació sobre Barcelona, sobre infraestructures i alguna vegada sobre temes religiosos. En una ocasió em vaig guanyar una esbroncada del bisbe Narcís Jubany per un títol que m'havien canviat. Ell no s'havia llegit el text, però després es va disculpar.

Com veu el periodisme d'ara?

El veig poc. Només a través dels diaris que m'arriben a la residència, i no els llegeixo tots. I quan veig el que publiquen els diaris de Madrid, tot tan falsificat, i tan anticatalà, em cau l'ànima als peus. No n'hi ha cap que faci una informació fiable.

I el país?

Ha fet un canvi molt fort i ara falta rematar la feina. Però no sé si tindrem temps de rematar-la o ens remataran abans.

L'Església, amb el papa Francesc, sembla que també tingui una oportunitat de canviar.

El papa Francesc fa molt bona pinta. Però no sabem si arribarà a fer el canvi a la cúria que ha anunciat o si serà un canvi també passat per aigua. De moment, té una bona ruta: va pels més pobres i marginats, i demostra un estil més dialogant.

Haurem d'encendre un ciri...

Això ja no es porta. El Concili Vaticà II ja va suprimir els funerals amb candela, les processons amb ciri i moltes coses més. El meu germà Jordi va haver de reconvertir el negoci cap als regals ornamentals. Primer va negociar l'exclusiva d'unes espelmes decorades a través d'uns comerciants japonesos. I després la cereria ha anat seguint per aquest camí. Fins avui.