Joan Morey: “La cultura no ve de fàbrica, decidim quina importància té en la nostra vida”

Instal·lat des de fa anys a Barcelona, tot i la seva mobilitat continuada, l’artista mallorquí Joan Morey (Sant Llorenç des Cardassar, 1972) realitzava aquest cap de setmana al museu Es Baluard de Palma la seva última performance, The characters, en la qual recull els canvis en l’ús del llenguatge que han provocat tant els moviments ciutadans com les xarxes socials. Per això va moure gent, com sol fer-ho per a les seves accions, alhora que deixava una instal·lació al Gabinet del museu perquè es pugui contemplar fins al mes de gener del 2016. Llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona, aquest artista assegura que tot just acabar la carrera ja es va adonar que les ensenyances universitàries havien quedat llunyanes a la realitat, i que així segueixen.

Com influeixen les xarxes socials i els moviments ciutadans en el llenguatge artístic?

Més que no la influència en el llenguatge artístic, a mi m’interessa estudiar els nous usos del llenguatge i la percepció que se’n té des que s’ha generalitzat la presència de la gent a les xarxes socials. En aquest nou àmbit de socialització, la veu pràcticament ja no se sent i, en canvi, llances un missatge i es pot convertir de seguida en la veu de moltíssima gent. Pel que fa a l’art certament s’ha convertit gairebé en tendència artística fer ús dels moviments socials i les expressions públiques. Jo obligo la gent a col·laborar més que no a participar. Vull compartir l’experiència física i també la teòrica amb la gent. A vegades surt bé i d’altres no. Assumeixo el risc. Mai no m’he posat les coses fàcils. Entenc les meves obres com a reptes.

Moltes de les seves obres són performances o deriven d’una performance. ¿És una crida a l’espectacle?

La performance no és un espectacle, com tampoc ho és ni ho ha de ser l’art. La performance és un mitjà d’expressió com qualsevol altre. És cert que comparteix amb un espectacle els factors accidentals i que la repetició mai no és possible, però repeteixo que per a mi el més important és establir una vivència física i teòrica amb les persones que hi col·laboren, com a via per apropar la gent a l’art i a la cultura en general.

¿Fins a quin punt arrelen les accions d’un artista en un museu i contribueixen a la culturització de la gent?

És una realitat inqüestionable que la cultura no ens ve de fàbrica, sinó que cadascú ha de decidir quina importància li dóna en la seva vida. Si volem que sigui una part important en la nostra, s’ha de fer un esforç. A tot museu hi ha un públic curiós que hi va per tenir una idea general de l’art que es fa, més que no a aprofundir-hi. Són nivells diferents, eleccions que feim cadascú i que, sens dubte, determinen la nostra existència i la manera d’entendre-la.

Vostè es reivindica amb freqüència com un professional de l’art, establint una relació, artista-professional, que molts creuen dissociada.

Sí, és molta gent, fins i tot són molts els artistes que creuen que els termes artista i professional estan barallats. Aquesta relació ha estat motiu de llarguíssims debats interns sobre el lloc on comença la forma de mostrar la nostra obra i l’exigència que t’ho reconeguin com una feina que, com totes, també requereix d’una professionalitat. L’artista no només ha de ser conscient d’allò que fa com a obra d’art, sinó que també ha de prendre consciència que les polítiques culturals necessiten els artistes per poder-les dur a terme. En aquest sentit, diria que com a artista has de ser generós, però també has de donar a entendre que no pots treballar si no tens unes eines i una contrapartida econòmica.

Dóna sovint tallers per contribuir a la professionalització dels artistes. Quin objectiu es fixa?

Jo, com la immensa majoria dels artistes a Espanya, vaig tenir una formació acadèmica convencional. A les facultats de belles arts encara debaten si han d’ensenyar tècnica o discurs teòric. Han quedat del tot obsoletes. Quan hi ets com a estudiant t’adones que ni el marc teòric ni el tècnic gairebé no tenen vincles amb la situació real. Així que et veus obligat a cercar la manera de resoldre les carències. Ningú no t’ensenya com fer un projecte, com presentar-lo, com formalitzar una proposta dins un espai expositiu, ni et donen cap de les eines de professionalització per a un artista. D’aquí que vaig pensar que és una responsabilitat dels artistes fer que la nostra activitat sigui més productiva.

Parla de l’art com un producte. També com a mercaderia?

Des que vaig començar la meva carrera professional vaig voler entendre per què l’obra d’art es converteix en un producte, quan no hauria de ser-ho. Per intentar entendre-ho, vaig crear una marca, STP (Soy Tu Puta), i la vaig vincular a la moda com a referent de la velocitat, de les tendències que neixen i moren, però també d’un món molt creatiu que m’interessava conèixer per poder comprendre què li passa a l’art quan es comporta com un producte d’èxit efímer.

Què és per a vostè l’èxit?

L’èxit i el fracàs en art són dos conceptes molt desdibuixats. Particularment, a base d’aprenentatge i error he reduït moltíssim el que per a mi és l’èxit. M’estim més un èxit intel·lectual que no de vendes, que pot acabar repercutint negativament en el teu creixement personal.