Societat 02/11/2016

Joan Tronto: “A l’hospital et posen una bata perquè t’oblidis de qui ets fora”

Sociòloga i politòloga al Hunter College de Nova York Optimista Tronto defensa que les societats occidentals necessiten un toc més humà per viure millor, un ideal que creu que veurà complert si a la feina i a la política s’imita l’impuls que vertebra i permet mantenir totes les relacions personals: la generositat

Selena Soro
4 min
Joan Tronto ha estat uns dies a Barcelona convidada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona.

La Dra. Joan Tronto (1952) és professora del departament de ciència política de la Universitat de Minnesota i investigadora en estudis sobre la dona i la ciència política al Hunter College de Nova York. Sociòloga i politòloga de renom, Tronto posa de relleu com les societats occidentals fallen en una de les seves màximes responsabilitats: tenir cura dels seus ciutadans. Ha passat uns dies a Barcelona convidada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona.

¿Són prou humanes, les nostres institucions mèdiques?

Els hospitals no són llocs gaire agradables. Molts especialistes en infermeria creuen que serien més humans, per exemple, si les jerarquies tinguessin menys pes. Però alhora hi ha coses als hospitals que han de ser tal com són. En general defenso que cada persona és la millor per saber què li convé, però això no és cert quan estàs a l’hospital. Quan estàs a l’hospital no saps què et convé. Els antropòlegs de la medicina n’han parlat molt, d’això: un hospital s’organitza de manera que les persones siguin tan poc elles com sigui possible. Per això et treuen la roba i et donen una bata ridícula, perquè aleshores deixes de ser la persona que ets fora i esdevens la persona que ells volen que siguis: un pacient. De totes maneres, a mesura que t’allunyes de la realitat mèdica més dura, les institucions de cura haurien de tendir a ser més humanes: centres de rehabilitació, centres de dia...

Diu que la societat està fallant a l’hora de tenir cura dels seus ciutadans. Per què?

En algun punt de les nostres vides se’ns entrena per no veure o no preocupar-nos dels problemes dels altres. Se’ns entrena per centrar-nos a satisfer les nostres pròpies necessitats, i potser les dels que tenim més a prop. Forma part del que és viure en una societat on mana el mercat. Ens empenyen a competir amb els altres, a tenir-los por i, per tant, també a preocupar-nos menys del seu benestar. I com més sols estiguem i més individualistes siguem més ens podran convèncer que necessitem comprar un munt de coses, o que hem de treballar més i més perquè si no vindrà algú altre i ens prendrà la feina. Per dir-ho d’una manera ràpida, les relacions fan que la vida humana tingui sentit, però no tenen cabuda al mercat.

Què podem aprendre d’altres cultures en aquest sentit?

A les societats occidentals hem arribat a la conclusió que la democràcia és la millor manera en què una societat pot organitzar-se. Per a mi, l’important seria per sobre de tot tenir un sistema de cura on tothom fos igual, on entenguéssim que, al llarg de la nostra vida, des de la infantesa fins a la vellesa, haurem de ser cuidats i haurem de cuidar. ¿I no estaria bé un sistema de pensions que també tingués en compte tota la gent a qui hem cuidat, més enllà de les hores que hem passat en una oficina? En canvi, avui dia sembla que a mesura que ens fem grans i perdem les nostres capacitats se’ns respecta menys i no se’ns cuida tant. Hi ha cultures en les quals tenen molt més respecte cap a la gent gran.

No respectem els nostres avis?

Nosaltres hem organitzat tant la vida al voltant de la producció que quan algú ja no hi encaixa ens n’oblidem. Però si penséssim en la saviesa, la felicitat i la manera de fer que té la gent gran aprendríem una gran lliçó. I és curiós, perquè la major part de la gent jove no coneix altres persones grans a part dels seus avis. Hi ha moltes coses que es poden aprendre d’altres persones grans, i crec que en una societat democràtica hauríem de propiciar que es duguessin a terme aquests intercanvis intergeneracionals.

Què podríem aprendre de la gent gran que ens envolta?

Potser podríem entendre la nostra relació amb el món natural d’una manera diferent. Alguns natius americans diuen que el món el poblen tres elements: les roques i les grans estructures profundes; les plantes i els animals, i els humans. I si ho pensem bé, els humans som els més joves d’aquestes criatures. Els altres eren aquí molt abans que nosaltres, són més savis, i hauríem d’escoltar-los. Segurament tindríem més cura de l’entorn si ens veiéssim a nosaltres com el nadó que encara ha d’aprendre, i no com l’adult que ja ho sap tot.

Quin paper juguen les dones en aquest àmbit? Tradicionalment han sigut les grans cuidadores.

Tornem als trets que haurien de caracteritzar una societat democràtica. Tenir cura dels altres és un hàbit, i com més l’exercim més el valorem i millor el duem a terme. Si una mare recull l’habitació d’un noi que l’ha deixat feta un desastre, envia un missatge diferent que quan li diu a una noia que ha d’aprendre a endreçar l’habitació, perquè algun dia ella s’haurà de fer càrrec d’una casa. Els missatges que s’envien a dones i homes sobre la importància de la cura és molt diferent. Hem de democratitzar aquestes tasques. Si des de ben petits se’ns transmetés la importància de cuidar-nos a nosaltres i als altres viuríem en un món molt diferent. Jo sóc optimista: el nostre sistema econòmic funciona a través de l’avarícia, però les nostres relacions funcionen a través de la generositat. Ara només falta que fem sortir la generositat més enllà de les portes de casa.

stats