Joel Joan: “La ficció catalana idealitza els personatges. I això no té cap interès”

El Crac ha sortit com esperaves?

Sí i no. Hem inquietat l’espectador perquè li hem posat un mirall al davant perquè veiés que no som tan guapos com ens agradaria ser. I a Twitter i Facebook la gent diu coses que m’emocionen, que agraeixo des d’aquí, i que em fan creure que han entès la tragèdia d’aquest tio, cosa que me llena de orgullo y satisfacción. Per què no ha anat tan bé? Vull triomfar molt i ser el millor..., i no ha anat tan bé d’audiència com esperàvem, això és un fet.

Ha sigut una sèrie o una teràpia?

Una sèrie terapèutica.

Veient-la, em preguntava si t’estaves exhibint o demanant ajuda.

[Riu.] Totes dues coses, probablement. García Márquez deia que escrivia perquè l’estimessin, i jo faig sèries de televisió perquè m’estimin. Això sí, explicant el pitjor de mi mateix.

L’autoflagel·lació és constant i arriba al súmmum als crèdits: “En aquest capítol no s’ha maltractat cap animal, excepte Joel Joan. Ell s’ho mereix”. Quina necessitat en tens?

Quan amb l’Héctor Claramunt vam decidir fer una sèrie autoparòdica, teníem claríssim que no ens podíem quedar a mig camí, fent un tio miserable però també una mica bo. O sigui que els guionistes ja ens encarreguem que s’enfonsi al fang així que té un minut de glòria.

Però tu tampoc ets exactament així. Entre altres coses, estàs casat i tens tres filles, no?

Sí, però jo tinc un passat que potser és pitjor que el del Joel Joan de la sèrie. [Com tornant la pilota.] Tots tenim un passat, Antoni. En el meu hi havia, com diu Javier Cercas, mediopatia : sentir-me important perquè em filmen i sembla que el que jo digui té una certa importància.

A la sèrie veiem el teu enterrament i et culpabilitzes que si no fos pel teu friquisme ja seríem independents.

No sé si en algun moment vaig arribar a pensar que jo sol la podia aconseguir... Un deliri joeljoanià típic, no? Per tant, no és una autoflagel·lació, és fotre-me’n, i dir que sé que durant molt temps he sigut una mica pesadet amb el tema... Però vaja, aquest tipus de comèdia en el món anglosaxó des dels anys 60 que ja la fan. Aquí hi estem molt poc entrenats, però aquesta paròdia m’interessa molt perquè m’ajuda a créixer.

El personatge té un dilema per dues dones. ¿Has triat l’amorós per representar tots els dilemes de la vida?

No, l’he triat perquè sintetitzava l’obsessió que el personatge té per la fama i per l’èxit. La lluita constant entre el que un vol i el que necessita. Aparentar és molt important. I després hi ha allò que deia Gore Vidal, no n’hi ha prou tenint èxit, cal que el del costat fracassi.

¿Si no has triomfat a Hollywood és perquè no ho has intentat?

No ho he aconseguit perquè és molt difícil.

I com ho han fet Banderas o Bardem?

Banderas i Bardem ho han fet perquè aquí eren estrelles i en un moment donat els agafa Almodóvar... I és veritat que a Hollywood si hi vas amb una pel·li d’Almodóvar o d’Amenábar accepten que facis el càsting. I si la prova és bona... Però és un lloc que està reservat per als millors.

Però tu no t’hi veuries, allà?

[Riu.] És que és una pregunta trampa, aquesta. I tant que m’hi veuria. I encantat de la vida. Però és un objectiu erroni. Al nen que li agrada jugar a futbol, si vol arribar a ser Messi, s’equivoca. Perquè no hi arribarà mai. No et posis metes que et deprimeixin... ¿No era Churchill qui deia allò que el triomf és no perdre l’entusiasme de fracàs en fracàs? I després també hi ha allò de “et contractaran pel talent però et despatxaran pel caràcter”. Som amos del nostre destí, però esclaus de nosaltres mateixos. Alliberar-se d’un mateix és impossible. Per tant, l’èxit l’obtens quan no el busques, quan només vols ser coherent, bon pare...

Ara, no deixes de remarcar l’amargor de veure col·legues a qui truquen de Homeland, i a tu et truquen de Ràdio Mollerussa.

Aquest és el meu èxit. He arribat a ser una mica famós en aquest racó de món i em truquen de Ràdio Mollerussa, de Ràdio Estel..., de les ràdios del meu país. De l’ARA també, no sóc a la CNN fent una entrevista [un altre gol del crac]. Fan enveja, esclar, però l’important és que et truquin.

Parlaves d’Almodóvar. Hi ha molta mística sobre com dirigeix les dones. ¿Estàs content de com has dirigit Sara Espígul i Diana Gómez?

Sí, molt. El truc és saber molt bé el rol dels personatges en la trama. La missió de la Sandra era ser la dona que tots voldríem al sofà de casa. I la Carla havia de ser la dona que voldríem al llit, i ben untada d’oli, si pot ser. Totes dues havien de posar l’espectador en el mateix punt de vista del Joel Joan i fer-lo patir, que m’agrada molt que el públic pateixi davant la tele, perquè totes dues són fantàstiques... Ho volem tot, en la vida. Renunciar? Tota la sèrie és una lluita contra la meva immaduresa, i una mica la de tots. Perquè els tios ens pirrem per les Carles, quan de fet el que necessitem són Sandres. I tot i així ens va costar molt. Aquesta és una altra cosa que hem après fent El Crac. No has de tenir només bons guions. Has de tenir actors assertius, capaços d’explicar aquests dilemes. Quan miro Mad men i veig actors amb aquell nivell d’intel·ligència... Per poder dir aquell text com a mínim has de ser igual d’intel·ligent que qui l’ha escrit. Perquè qui t’ha de fer arribar aquella idea al cor és l’actor. I els actors catalans estem poc entrenats a pensar quina és la nostra funció en el relat.

Ets molt detallista en dirigir?

Ho era més. Ara, per sort, he après a confiar. Però hi ha escenes en què vaig rèplica a rèplica, sobretot les escenes en què surt la cara oculta de la lluna. Ara, si no li dónes confiança, l’actor treballa amb el cul estret i tampoc et fa la feina bé.

I a tu qui et dirigeix?

Tant a Porca misèria com a Plats bruts em dirigia jo mateix, però aquest cop, amb el volum de feina que tenia i sempre davant la càmera, l’Héctor Claramunt, soci, coguionista, cocreador i codirector de la sèrie, és el que m’ha dirigit. O el que m’ha perfilat.

¿A Roger Coma te l’estimes tant com sembla? I no hi ha ironia.

Sí. El Roger Coma és un tio que es fa estimar molt, i que jugui amb nosaltres a autoenfotre-se’n, a dir-li “caraplasma”... Em sembla d’un sentit de l’humor... És un tio que admiro, jo voldria realment ser el Roger Coma.

Quinze anys des de Plats bruts. Ha pujat el nivell audiovisual del país?

[Cara de “val més no parlar-ne”...]

Entesos, següent pregunta...

Ni ha pujat ni ha baixat. Tenim poques eines per créixer, una sola televisió i sense competència. Així és difícil millorar. 8TV comença a fer una mica de pessigolles a TV3, que s’haurà de posar les piles...Perquè passés això que tu dius caldria produir deu o quinze sèries a l’any, i arriscar-se una mica més, perquè la tele és molt conservadora. I aquest és un dels mèrits d’ El Crac. Haver tocat certs temes amb els quals abans anaves directament al Parlament. I a El Crac hi ha nusos ben explícits, el meu personatge és un arrogant manipulador que va faltadet. I el consum de drogues... Per això vull agrair públicament la valentia de TV3, començant pel director, Eugeni Sallent, i les responsables de producció, Conxa Orea i Susanna Jiménez, que han apostat per un antiheroi. Mira, la ficció catalana idealitza els personatges, som condescendents. I això no té cap interès.

Per tant, ¿creus que aquesta sèrie ha fet avançar la televisió?

Això és molt pretensiós... Sí que sé que he fet un pas endavant en la ficció, i això em fa feliç. Plats bruts tenia uns personatges apallassats i poc complexos. Més en la línia de Friends. Porca misèria va ser el melodrama amb comèdia, i ara he fet humor des de la crueltat. El que diu El Crac és terrible, en el fons. Per això la sèrie té tants exteriors i tanta llum, perquè, si la fem fosca, quina depressió...

¿El talent ha deixat el cinema i s’ha refugiat en les sèries?

No, les pel·lícules continuaran funcionant. Ara, si vols trobar històries que et facin entendre’t a tu i al món, busca en les sèries. Quan Mad men se’n va als anys 60 per explicar-nos la història de Draper i Peggy Olson, jo hi veig la lluita de la dona al segle XX contra el masclisme i per fer-se respectar. M’emociona la televisió quan és capaç de fer-me reflexionar. La feina que fa Polònia, d’enfotre-se’n del poder, és bàsica perquè el poder no es mitifiqui. Però quan serem capaços de fer això que fa Polònia en ficció? Quan podrem fer The West Wing sense canviar els noms dels partits? Les sèries marquen la maduresa d’una societat. I, en canvi, aquí tractem la ficció com a entreteniment.

Billy Wilder deia que el cinema compleix quan l’espectador surt de la sala havent oblidat els seus problemes. I que ell no tenia cap pretensió social.

Jo, de pretensió social, tampoc en tinc, tinc pretensió antropològica.

Doncs ell deia que no en tenia.

Però és mentida. Quan Billy Wilder fa L’apartament o fa Ningú no és perfecte, està tocant l’essència de l’espècie humana i ens està fent pessigolles allà, i per això són clàssics. Ara, anar pel món dient que el que vols fer és això... Et poses la gent en contra.

Com veus el procés?

[Riu.]

¿Tu ets més de llista única o de llistes variades?

[Riu.] M’importa un rave si llista única o variada, jo vull que es posin d’acord en el què. Ara estem d’acord que ens considerem nació i, per tant, hem de poder decidir sobre tot. Ens volem fer adults, lligant-ho amb El Crac.

I Catalunya és la Carla o la Sandra?

[Riu.] Catalunya sóc jo. No, no, esborra-ho, això! No ho sé, Catalunya és el tros de món on ens ha tocat viure...

Ara ve l’última i me la jugo.

[Enjogassat.] Que maco.

Tornaràs a fer Plats bruts?

[Riu.] Sí, me la fan molt, aquesta pregunta. A veure: Plats bruts és i serà sempre la sèrie... Però no. No, perquè seria un tornar enrere claríssim. No té cap sentit.