Jofre Montoto: "Promoure la integració és la millor eina contra el jihadisme"

AcadèmicJofre Montoto (Barcelona, 1970), analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, aprofundeix a 'Jihadisme: l'amenaça de l'islamisme radical a Catalunya' (Angle, 2012) en la incidència d'aquesta ideologia politico-religiosa a casa nostra

Montoto relata en el seu últim llibre la gestació i el creixement del jihadisme des dels inicis del segle XX fins avui i analitza com fer-hi front, tant des de la tasca social i educativa com des de la policial.

S'ha dedicat a seguir un tema força sensible a casa nostra.

Catalunya és el lloc de l'Estat on més jihadistes s'han detingut. Però hi ha por política a parlar-ne, i això fa que s'amagui la realitat. Aquest temor provoca situacions tan greus com que un exconseller d'Interior de la Generalitat, Joan Saura, digués que a Catalunya no hi havia presència jihadista. Molts volen evitar que els acusin d'islamòfobs. Però cal deixar molt clar que una cosa és l'islam, una altra la immigració i una altra el jihadisme. Si la gent ho sap i és capaç d'establir una separació, podrà ser més rigorosa. Com menys se sap, més fàcil és caure en teories simples.

Es parla de Catalunya com el punt neuràlgic del jihadisme al corredor mediterrani. És cert?

Fa uns anys, sí. Ara el jihadisme ha canviat d'estratègia. Abans tenien assegurat l'Afganistan, on s'entrenaven, on hi havia el seu líder i on es preparaven les xarxes de finançament internacionals. Ara necessiten més espais per fer-ho. Territoris com Somàlia, el Níger, el Sahel i ara Síria. La confrontació amb Occident els surt molt cara.

I això com ens afecta a nosaltres?

Catalunya ha passat de ser una base operativa a ser logística. Això no vol dir que no hi hagi perill de patir un atemptat, però ja no som un lloc per anar-hi a posar una bomba. Ells necessiten diners i una rereguarda forta a Europa, que treballi en l'àmbit propagandístic i serveixi per captar gent.

N'hi ha menys que abans?

La seva presència és més cautelosa, però no per això ha disminuït. Saben que estan molt controlats. Si un imam predica res de sospitós, se sap. Abans no hi havia cap control. Els creients no ho denunciaven, només canviaven de mesquita.

¿Les denúncies vénen sobretot de la comunitat musulmana?

Sí, és la principal font d'informació. És cert que els diversos serveis d'intel·ligència controlen les mesquites. Dir el contrari seria mentir. Però els primers interessats que no es produeixi una radicalització de la seva comunitat són els musulmans, que quan detecten un procés d'aquest tipus es posen en contacte amb la policia o amb els serveis socials.

Una bona integració és una eina efectiva per combatre el jihadisme, doncs.

Per descomptat. I a Catalunya hem optat per un model d'integració que beu del millor de dues altres opcions, la francesa i l'anglosaxona. La primera es basa en una integració sense concessions. L'element més visible d'això és la coneguda com a llei del vel , que prohibeix portar símbols o roba a l'escola que manifesti una pertinença religiosa. El cas anglosaxó és ben bé el contrari. I aquí s'ha optat per una tercera via: ni blanc ni negre. S'agafa el millor de cada model, es fa menys problemàtic i més integrador: aportem-nos coses els uns als altres, entenent que aquí hi ha unes lleis i uns deures que s'han de respectar.

És força crític amb l'actuació judicial estatal contra el jihadisme.

A l'estat espanyol la gran preocupació sempre havia estat ETA, es feien lleis expressament per combatre-la i quan s'havien d'aplicar a algú altre hi havia problemes. Les víctimes dels atemptats de l'11-M van denunciar que si els culpables haguessin estat etarres les condemnes s'haurien multiplicat.

¿El cos policial català està preparat per fer tasques de contraterrorisme sense els recursos de Madrid?

Sí, l'únic que els fa falta són precisament els recursos que dóna un estat propi: presència a Interpol i Europol. Poder parlar de tu a tu amb la gendarmeria francesa. Això ara s'ha de fer obligatòriament a través dels cossos estatals i depèn de la voluntat política de torn.

Quin és el perfil del jihadista?

La visió que es tenia fins fa poc és la d'algú molt desesperat que havia perdut algun familiar en un conflicte, potser. I estadísticament no és així, la majoria són de classe mitjana. A partir d'aquí, el procés de formació és molt divers. N'hi ha que van venir per treballar i més tard van entrar a la xarxa, mentre que d'altres ja van arribar amb l'objectiu clar. El cap d'Al-Qaida a Espanya havia vingut refugiat de Síria, es va casar aquí i 15 o 20 anys després se'l va detenir. Un altre detingut havia vingut amb una beca per estudiar un postgrau en matemàtiques. Els perfils són molt diversos.

Com toca un fenomen sensible com aquest des del punt de vista acadèmic?

Sent molt científic, entenent que en les ciències socials dos més dos no sempre fan quatre. He de treballar sense cap apriorisme ideològic ni cap altra metodologia que no sigui la recerca i el contrast de fonts. És cert que, fent la tesi doctoral sobre aquest tema, has de llegir molts textos en els quals es fonamenta la ideologia jihadista i corres el risc d'identificar-ho erròniament amb l'islam. Però deixar de pensar-ho és tan fàcil com tenir contacte amb la comunitat musulmana per deixar enrere qualsevol prejudici.

Més continguts de