“No hi ha una davallada de l’atletisme popular, sinó que ens repartim entre més proves”

A qualsevol que s’hagi aficionat els últims anys a les curses populars segur que li sonaran les samarretes de color taronja de Corredors.cat, una associació nascuda el 2007 a partir d’un fòrum d’internet i que ara compta amb un miler de socis. Jordi Monge va ser un dels 53 fundadors, va presidir l’entitat cinc anys -fins al 2015- i fins i tot va dissenyar una samarreta que identifica els corredors que, en l’atletisme popular, són coneguts com a pastanagues : “És un orgull veure-les per tot arreu. Hi havia gent que s’apuntava a l’associació només per tenir la samarreta i poder aparèixer a les fotos del nostre fòrum”.

Com va néixer Corredors.cat?

Hi havia un fòrum d’internet que es deia 10de1000 i a través del qual alguns corredors quedàvem per entrenar-nos, però llavors córrer encara no estava de moda, el propietari del fòrum no devia guanyar-hi diners i l’any 2006 el va tancar. Llavors aquell grup de corredors vam decidir muntar un fòrum propi, i per fer-ho vam constituir una associació. En la primera assemblea vam ser 53 persones.

O sigui, que al principi era només un lloc per comunicar-vos.

Sí, avui si vols informació sobre una cursa tens mil blogs, webs i grups de WhatsApp per informar-te’n, però llavors no hi havia res. Al fòrum de Corredors.cat vam començar a compartir tota aquesta informació: recorreguts de les curses, serveis, fotos... i per això vam tenir un creixement tan bèstia en tan poc temps.

Però suposo que arriba un moment que us plantegeu anar més enllà.

Un dels objectius ja des del principi era treballar per millorar l’atletisme popular. Per exemple, per oferir el servei de llebres en una cursa li demanem que tingui una certa qualitat: calaixos de sortida a partir d’un cert nombre de participants, lliurament de dorsals sense cues, avituallaments, dutxes... També organitzem entrenaments i algunes curses.

I algunes iniciatives solidàries.

Sí, fem les 24 Hores d’Atletisme, que dona tots els beneficis -l’any passat, 14.000 euros- a la Fundació Miquel Valls que lluita contra l’ELA, perquè un membre de la junta va morir d’aquesta malaltia. És acollonant la feina que fan! També organitzem la cronoescalada solidària a Montjuïc abans de Reis per recollir joguines. I la campanya Sabatilles solidàries : recollim sabatilles usades que potser ja no tenen un amortiment perfecte, però que estan gairebé noves, i les donem a ONGs.

Han aparegut empreses que fan coses semblants a les vostres, però per negoci. Com ho heu viscut?

Sí, en el moment del boom de córrer va sortir molta gent que volia fer-hi negoci. Nosaltres no hi hem volgut competir mai perquè només som una associació de corredors populars. L’avantatge de no ser un negoci, ni tampoc un club, és que podem ser un punt de trobada per a qualsevol tipus de corredor: de pista, fons, ultrafons... i de tots els nivells. I l’ambient que es genera entre nosaltres és molt especial. En tots els fòrums d’internet sol haver-hi mals rotllos, però en el nostre no, perquè cada diumenge ens hem de veure les cares i córrer plegats...

En aquests anys, què creus que ha millorat i què ha empitjorat en l’atletisme popular?

Hi va haver un moment de massificació a les curses. Obrien les inscripcions de la Cursa de Bombers, per exemple, i l’endemà s’havien acabat els dorsals. Per als que havíem corregut sempre va ser un xoc, perquè de sobte anaves a una cursa i tenies problemes per moure’t de tanta gent que hi havia. Ara han aparegut moltes curses, també de muntanya, triatlons... i això ha sigut positiu, perquè n’hi ha a tot el territori, totes tenen bons serveis. Només faltaria que canviessin els regals: tots tenim mil samarretes a casa! No crec que hi hagi una davallada de l’atletisme popular, com es diu, sinó que ens repartim entre més proves.

Personalment, com vas començar a córrer i quina motivació hi trobes?

Vaig començar de petit: feia 400 metres, fins que estudiant la carrera d’arquitectura vaig veure que no era compatible. I vaig passar a les curses populars. Córrer, o t’agrada molt o t’avorreix. A mi m’ha agradat sempre. És un esport molt agraït perquè, si tens constància, millores molt ràpidament i et motiva a continuar. Al principi sempre tens una època de marquitis i després, per edat o pel que sigui, ja corres més per disfrutar. A més, puc dir que els meus millors amics són de Corredors.cat. El fet de compartir una marató o d’organitzar una prova que estàs preparant durant quatre mesos crea uns vincles molt forts.

Segur que hi ha gent que no ho entén, que corris només per disfrutar.

O que quan et lesionis, agafis la càmera i te’n vagis a animar els companys i fer-los fotos. Es genera una camaraderia molt especial més enllà de córrer.

Hi ha metges que critiquen que a Espanya no s’exigeixin certificats mèdics als corredors per inscriure’s a les curses. Què en penses?

No es tracta tant del certificat en si. El metge te’n pot donar un amb una prova molt simple, però en realitat és només per tranquil·litzar l’organitzador. El que hauria de fer tot corredor és obligar-se a fer una prova d’esforç per comprovar que tot està bé. La marató no deixa de ser una prova bèstia; no es tracta de mitificar-la com una cosa inabastable, però tampoc rebaixar-la al nivell de dir que qualsevol la pot fer amb dos mesos de preparació.