José Ramón Coronel: “No et pots quedar en un lloc on la teva vida no val res”

Entrevista al jugador veneçolà de beisbol resident a Barcelona

La lliga espanyola de beisbol està molts graons per sota de les competicions de Veneçuela, d’on surten molts joves valors que acaben triomfant a les grans lligues nord-americanes. Però en els últims anys molts jugadors procedents d’aquell país -també de Cuba i de la República Dominicana- truquen a les portes de clubs espanyols per intentar buscar noves oportunitats a Europa, lluny de la profunda crisi econòmica que pateixen a casa seva. És el cas de José Ramón Coronel (Barquisimeto, 1992), que després d’haver estat en nòmina d’un dels clubs més importants del Estats Units, va decidir començar una nova vida a Espanya, on va arribar fa poc més d’un any. Actualment juga al Beisbol Barcelona, que durant dècades va ser una secció del Barça i que des del 2011 funciona com a club independent.

Com vas començar en el beisbol?

A Veneçuela és l’esport número 1, per davant fins i tot del futbol. Vaig començar jugant en un club molt humil que hi havia al costat de casa meva i a poc a poc em van anar seleccionant per a diferents campionats fins que als 14 anys un caçatalents em va proposar anar a una acadèmia que preparava els nois per intentar aconseguir un contracte amb algun equip de la Major League nord-americana. I així va ser: amb 16 anys vaig firmar amb els Mariners de Seattle. Els meus pares van haver de donar el seu consentiment, i a partir de llavors vaig jugar cinc anys com a professional, un d’ells als Estats Units.

I després vas venir a Europa.

Sí, el meu club no m’havia renovat el contracte i, per la situació que tothom sap que viu Veneçuela, vaig decidir intentar-ho a Europa. Vaig passar per Holanda, primer, però al final em vaig quedar a Barcelona, on vivia la meva parella. I el primer que vaig fer va ser plantar-me a la porta de l’estadi on juga el Beisbol Barcelona amb un currículum.

En quin moment vas decidir que volies deixar el teu país?

Un dia van aparèixer uns homes, em van apuntar al cap amb una pistola i em van robar el cotxe. Són situacions que et fan pensar molt, i em vaig adonar que no pots quedar-te en un lloc on la teva vida no val res, on et poden matar per unes sabates. Sempre somies a poder viure en el lloc on vas néixer, però quan et sents permanentment amenaçat, has de marxar. I estic content perquè a Barcelona se m’han obert moltes portes. Espanya està sent molt generosa amb la gent que estem arribant de Veneçuela.

¿El beisbol veneçolà també s’ha vist afectat per la crisi econòmica?

D’alguna manera la situació política a Veneçuela va lligada al beisbol, perquè el beisbol manté la gent entretinguda, l’evadeix dels problemes reals que té el país. El govern intenta mantenir la lliga per desviar l’atenció d’altres coses. Els fons es mantenen malgrat la crisi econòmica, perquè no els convé que desaparegui. És un esport que mou grans passions -molts pares, per exemple, somien que els seus fills s’hi puguin guanyar la vida algun dia- i que està molt polititzat.

¿La imatge que tenim aquí del que està patint Veneçuela s’ajusta a la realitat?

Veneçuela està molt pitjor del que la gent es pugui imaginar. Allà els serveis bàsics que ha de tenir un ésser humà -salut, educació, transport, seguretat...- no estan garantits de cap manera. Companys que encara hi són m’envien vídeos de baralles per la gasolina, per un paquet d’arròs, per un medicament... Fa poc, quan ja era a Barcelona, van assassinar un amic meu. Arribats aquí, es pot parlar d’un estat d’emergència.

I aquesta situació quina solució té?

Amb 5 o 6 anys de bona administració, el país es podria començar a recuperar, perquè en realitat som un país amb molts recursos. Però el problema no és només econòmic, és també social, perquè hi ha un parell de generacions perdudes. Els metges que s’acabaven de graduar, els enginyers, els mecànics... professionals que són bàsics per aixecar un país, han emigrat. I després hi ha una altra part: els més joves tenen ara el xip del socialisme que, al meu parer, també és difícil de canviar. Caldria una nova política econòmica i social i en un període 10 o 15 anys podríem recollir-ne els fruits.

Quin paper juga ara mateix el beisbol en la teva vida?

Per a mi, el beisbol s’ha convertit en un hobby. Però el disfruto igual, perquè quan surto al camp de beisbol, ja sigui per jugar o per entrenar els nens, desconnecto de tot. Quan t’agrada el que fas, el temps no existeix.

Tot i que la lliga espanyola és molt més precària que les competicions en què havies jugat.

Bé, és diferent, però el nivell és prou bo. Hi ha molts jugadors d’arrels llatines -cubans, dominicans, també veneçolans- i amb alguns fins i tot havia coincidit en les lligues professionals de Veneçuela.

¿T’agradaria poder tornar algun dia a Veneçuela?

M’agradaria tornar-hi en el futur, esclar, però no està entre els meus plans immediats. Al contrari, ja tinc una germana vivint a Madrid, i si a Veneçuela les coses es posessin pitjor, tot i que actualment ja estan molt malament, intentaria portar aquí els meus pares.

Més continguts de