Josep Fontana: “A partir del 23-F el rei ha sigut una simple figura decorativa”

Un home lúcid Josep Fontana mai ha amagat que té el cor a l’esquerra i la sang roja. És un dels grans historiadors dels últims 50 anys. Té una gran obra dedicada als últims 300 anys, i moltes pàgines en què analitza la monarquia borbònica

L’obra de Josep Fontana (Barcelona, 1931) és imprescindible per entendre la història econòmica i els segles XIX i XX. Professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, va ser alumne de Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila. El seu últim llibre és monumental: Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. Són mil pàgines, sense comptar les 200 de bibliografia. Fontana és un home molt lúcid. Defensa, entre altres coses, que l’acció col·lectiva és l’únic que canvia les coses. Amb Jaume Vicens Vives compartia un lema, que encara conserva penjat en un tros de carta: “La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la”.

¿Pot explicar els factors que hi ha darrere l’abdicació de Joan Carles? Ell sempre havia dit que moriria amb la corona posada.

Darrere la seva abdicació hi ha uns fets que no coneixem, perquè és evident que ell sempre va sostenir que no pensava abdicar mai. És un enigma. Els últims viatges que va fer fa poc, a l’Aràbia Saudita i al golf Pèrsic, eren un intent de demostrar que encara podia ser útil al país.

¿Aquest enigma pot estar relacionat amb la crisi, amb els últims escàndols de corrupció o amb els que l’han afectat personalment?

Són qüestions internes, polítiques, problemes familiars que algun dia sabrem. Ara mateix, però, el motiu real de l’abdicació és un enigma. Ha sorprès a tothom. En el seu missatge només ha dit que s’havia de deixar pas a la joventut. Ha sigut un discurs molt superficial. Si el motiu real és aquest, donar pas a la següent generació, ja fa temps que s’ho podia haver plantejat. Sobretot tenint en compte que quan altres dinasties europees van optar per abdicar a favor dels fills i a ell se li va indicar que podia imitar aquest procés, va reiterar que no ho pensava fer. Desconec què ha motivat que hagi canviat d’opinió.

¿Considera que el discurs ha sigut superficial?

El discurs és simplement una fórmula per sortir del pas sense donar cap mena de clau que ajudi a entendre els veritables motius.

La coronació de Joan Carles I va ser complexa. Va créixer a l’exili, el va imposar Franco, va haver de passar per sobre del seu pare i després va haver-se d’adaptar a la democràcia.

No es pot negar que va fer una funció útil en el moment que va recollir l’herència de Franco. Si aquesta herència hagués anat a mans d’algun altre militar podia haver continuat un règim similar al franquisme. També és positiu l’intent que va fer amb Adolfo Suárez d’introduir una sèrie de reformes. Però quan van voler anar més enllà, els militars van aturar-ho tot i les reformes es van acabar. L’exemple més clar és que els militars estaven indignats amb l’Estatut d’Autonomia, i la Loapa [la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, aprovada per les Corts espanyoles el 30 de juny del 1982, i sorgida després del cop d’estat del 23 de febrer] va servir per posar-hi fre. Quan els militars després del 23-F es van tranquil·litzar i van tornar als quarters, i la vida política va seguir amb normalitat sota el marc de la Constitució, el rei va deixar de tenir cap mena d’importància política. Es va convertir en un símbol. La seva història política dura poc: comença el 1975, en el moment que és coronat, i acaba el 23-F. A partir del 1981 és una figura decorativa.

Quin paper creu que va jugar el rei durant el cop d’estat del 23-F?

Hi ha moltes coses que encara s’han d’aclarir. Hi ha elements que fan pensar que hi va tenir algun tipus de participació. La informació, però, és molt confusa. Hi ha rumors de conspiracions de tot arreu. Necessita una anàlisi més afinada.

¿Què ha aportat el monarca a Espanya?

A partir del moment que la Constitució limita els seus poders, passa a tenir un paper secundari i no té cap pes polític. La política la fan els governs. El rei no té cap paper en els canvis que es produeixen al país.

¿Vostè creu que amb la crisi de la institució i l’abdicació del monarca creixerà el republicanisme?

Que el republicanisme creixi al carrer no significa res. Els partits polítics que tenen pes a les Corts no són fonamentalment republicans ni res que s’hi assembli. Ara tampoc no és moment d’especular. L’abdicació del rei és sorprenent, però des del punt de vista polític no significa res.

Quina herència deixa Joan Carles al seu fill, Felip VI?

L’únic problema és el descrèdit que pateix la família, al qual el rei ha contribuït amb la seva conducta. Una conducta que el va portar a fer una cosa tan insòlita com demanar perdó. També ho agreugen els problemes del gendre. Des del punt de vista del prestigi, l’únic que ha de fer Felip VI és tenir una conducta més entenimentada que el pare.

Avui té sentit una monarquia?

No he cregut mai que tingués sentit. El problema és saber quina part de la població la vol.

¿Amb Felip VI canviarà alguna cosa a Catalunya?

No. Per què ha de canviar? No depèn d’ells. Qui pot decidir és Rajoy. El rei no pot fer res.