Josep Maria Pou: “Els aplaudiments mai estan a l’altura del que has entregat a l’escenari”

Josep Maria Pou i Serra (Mollet del Vallès, 1944) arriba a lloc i aleshores, quan la seva presència imponent encara no ha acabat de fer tot l’efecte, parla i la seva veu procedeix a la demolició definitiva de totes les defenses de l’interlocutor. I quan ha pres possessió de l’espai, posa cos i veu al servei d’un torrent verbal que posa en marxa les turbines de la raó i l’emoció. Aquesta combinació de força i talent deu explicar per què Pou fa 40 anys que va pujar a un escenari i gairebé no se n’ha mogut. Pou s’expressa amb una tensió interna que el porta a posar constants notes a peu de pàgina en el seu discurs oral, i un punt de trist realisme sobre el final de l’obra que inevitablement arribarà. Actor. En Josep Maria Pou és actor i no sembla que li calgui res més

Està representant per tot Espanya Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano amb gran èxit.

És una obra que agafa l’espectador pel coll. Tot just començar, dirigint-me al públic, dic més o menys: “ Me llaman Sócrates, y he sido juzgado y condenado a muerte por la misma democracia en la que creo ”. I automàticament dic: “ O creía, pues en demasiadas veces ésta es violada, sofocada, perturbada, aniquilada y pervertida por sus propios actores, los demócratas. Corrupción, ocultación, partitocracia. Estamos en el año 399 antes de Cristo”. I miracle del teatre: en les mil·lèsimes de segon que triguen aquestes paraules a viatjar des de l’escenari fins a la quarta fila del pati de butaques ja han traspassat 2.500 anys, i el públic les rep referides a la democràcia d’avui en dia.

Fa més de 40 anys que puja a l’escenari. ¿Nota la mateixa connexió amb el públic de l’era digital?

Sí. Sempre dic que la gent ha de sortir del teatre amb les butxaques plenes de preguntes. Has de tenir les armes, des de l’escenari, per emocionar-los primer i, a través de l’emoció, fer-los reflexionar. No entenc altra manera de fer teatre que no sigui llançar preguntes des de l’escenari perquè el públic vagi trobant respostes. I no durant la representació, sinó més enllà.

I l’actor? ¿Com és quatre dècades després Josep Maria Pou?

Quan en vaig fer 65 ni tan sols vaig pensar que em podria haver jubilat. Fer 70 anys m’ha canviat. Però continuo treballant per necessitat de respirar. Sempre faig el que vull. Dóna’m aquesta vanitat enorme. Potser és la vanitat més gran que tinc. No he hagut de fer mai, mai, mai, ni quan començava, una funció de teatre o una sèrie o una pel·lícula que no volgués fer. Potser també perquè he sabut no estirar més el braç que la màniga i no haver de fer coses per pagar el col·legi dels nens que no tinc, ni els cotxes esportius que no tinc, ni la segona o tercera residència que no tinc. No puc dir que hagi passat gana. El meu ofici s’ha portat molt bé amb mi.

¿Mai no se n’ha penedit, de no haver tingut fills?

No. Entre altres coses perquè un, amb els anys, s’acaba coneixent, i ser actor ajuda, perquè de cada personatge els actors en sortim molt enriquits. I m’he adonat que no tinc cap vocació de pare de família. Hauria sigut molt mal pare. No tinc cap vocació de transcendència, cap necessitat de deixar cap hereu. Tinc la sensació de ser un passavolant i que a algú li quedarà el meu record. I, d’altra banda, us admiro molt a tots els que sou pares. Em sembla una responsabilitat tan gran que, si em permeteu la paraula, m’acolloneix. No em fa gens de por sortir en un escenari davant de 5.000 persones, però ser responsable de l’educació d’una criatureta em fa una por terrible.

¿I aquest tòpic que diu que la retribució és en l’aplaudiment?

És cert. Els aplaudiments són aliment espiritual. Fins a tal punt, i molta gent dirà que el Pou és un pedant, que alguna vegada, en acabar una funció en què hi has deixat la vida, perquè és el que has de fer, i el públic aplaudeix, et sembla que aplaudeixen poc. Els aplaudiments mai estan a l’altura del que has entregat. Mai. Encara que ho facin dempeus cridant “bravo!” Perquè tu saps el que hi has deixat, allà dalt. El públic és incapaç de mesurar aquestes emocions. Potser no ho hauria de dir en veu alta, hi ha alguna cosa de vanitat per part meva, però sempre noto un decalatge entre el que entregues i el que reps. Però també ho entenc, perquè el que faig dalt de l’escenari és la raó de ser de la meva vida, absolutament. No els he de demanar als espectadors que anar al teatre i aplaudir sigui la raó de ser de la seva vida.

I què passa quan fa cine o televisió, sense l’aplaudiment immediat?

Doncs que jo puc sentir-me responsable total només del que faig al teatre. Mai del que faig al cinema o a la televisió, perquè una seqüència la rodes deu o dotze vegades, i creus que la presa número tres és la millor que has fet a la teva vida, però al cap de tres mesos, a la sala de muntatge, el director ni se’n recorda i munta la presa cinc perquè la llum i el moviment de càmera són perfectes. Per tant, el millor que jo he fet no arriba al públic. Això em passa a cada pel·lícula i a cada sèrie, i és molt frustrant. En canvi, al teatre no em passa mai, això. Ets l’amo total i absolut del que fas. Puc acostar-me a la càmera i fer-me un pla curt, o un tràveling en què, amb els silencis o estirant el llenguatge, o cridant més o menys, captes l’atenció de l’espectador com vulguis. Sou l’espectador i tu, i res al mig.

I, tot i això, ha fet moltíssima televisió i amb gran èxit. Estació d’enllaç o Policías, per dir un parell de títols.

Vaig debutar en aquella època gloriosa d’ Estudio 1, de TVE, l’any 73.

Encara recordo haver-lo vist. I em fa certa vergonya que la televisió de la dictadura programés teatre com aquell, i ara no. Fins i tot en català, al circuit català.

Sí. Tinc el mateix sentiment que tu. Vaig fer obres d’Unamuno, de Pirandello o d’Eugene O’Neill... I el públic les veia i li agradaven.

També és veritat que només hi havia un canal.

Sí, però ningú els posava una pistola al pit perquè el miressin. L’endemà al matí, a tots els llocs de treball parlaven de Shakespeare... i dels actors. Sí que s’ha de reconèixer que el llenguatge televisiu ha canviat molt. I el públic, a través de veure molta televisió, s’ha acostumat a un ritme, a una cal·ligrafia.

Les sèries.

Exacte. Hi ha sèries que em tornen boig, que espero que acabi una temporada per veure-la en quatre dies. Sóc molt fan d’El Ministerio del Tiempo. No he vist encara Nit i dia a TV3, que dirigeix Manuel Huerga, però tots els amics m’han dit que és una meravella. Devoro House of cards. Sóc un fan de Kevin Spacey, potser perquè el vaig veure de jove, fent petits papers a Broadway. M’he passat la vida anant a Nova York i a Londres a veure teatre. I Kevin Spacey, quan ja era un estrella, ho va deixar tot i se’n va anar a Londres, a assumir la direcció d’un dels teatres més tradicionals, l’Old Vic, que havia dirigit Laurence Olivier. Va fer una programació sensacional. Kevin Spacey té aquest miracle especial que és dir-ho tot amb els ulls. M’entusiasmen els actors que no fan res i amb això ho diuen tot. Amb un gest, un desviament de mirada. M’agrada molt fer aquestes coses, però sempre em donen papers en què s’ha de jugar amb la meva vehemència. Michael Caine deia que ser actor de cine és el més fàcil del món. Només has de pensar el que dius. I, si ho penses bé, s’expressa sol a través dels ulls.

Això és el que valora en els actors?

Vaig començar a Madrid i deien “el chaval pisa bien ”. Vol dir tenir autoritat. No tant presència ni ser més o menys guapo. Omplir l’escenari, però amb alguna cosa que no saps què és. Jo en dic manar. Fins i tot sortint a dir una frase has de manar a l’escenari, que tots els ulls estiguin per tu. No es pot ser un bon actor si no es té autoritat a l’escenari, si no aconsegueixes agafar tot el públic pel coll i portar-lo cap a tu. I això hi ha gent que ho té i gent que no. I s’aprèn trepitjant escenaris i veient teatre. Veure teatre és com anar a classe.

Ara es parla de la teatralització de la política i de platocràcia. Al Congrés hem vist dos polítics fent-se un petó als llavis. Què li va semblar?

M’hauria de semblar normal, però no ho és. El petó crec que va ser espontani, perquè Pablo Iglesias és una persona que es deixa portar per aquestes coses. N’hi ha d’altres que les té molt calculades, com la senyora Bescansa i el seu nen. Potser haurien de respectar una mica més les formes. Hi ha una cosa d’aquesta gent que em molesta particularment, que és que sembla que la política i la democràcia l’hagin inventat ells. Em molesta molt quan parlen de la Transició i del franquisme. Tinc 70 anys, vaig patir molts anys sota el franquisme i sé el que va costar sortir-ne. Esclar que hi ha qui em dirà que Franco va morir al llit i poc vam fer nosaltres.

I quina és la resposta?

Potser no vas haver de córrer davant dels grisos o no vas anar a França a comprar llibres que aquí no es podien llegir. Aquesta falta de respecte és el que em molesta una mica. Jo crec que tot allò que va fer la generació que va consolidar la democràcia mereix un respecte. Potser per a ells no. Hi ha una certa prepotència. Tampoc tinc un interès especial a parlar-ne malament. Són gent, Podem i Ciutadans també, que han tornat a posar en primer pla l’interès per la política.

Tu has treballat a Madrid des del començament. Per tant, ets un testimoni privilegiat per parlar de la tensió no resolta entre Catalunya i Espanya. Has dit alguna vegada que el procés no és la teva guerra.

Simplificant molt, vull dir que no tinc cap necessitat d’independitzar-me de res perquè no m’he sentit mai dependent de res. No he tingut la sensació que algú m’obligava a fer coses que jo no volia. Potser perquè he viscut molts anys fora de Catalunya, no tinc aquesta necessitat. I, d’altra banda, els meus sentiments de pàtria són molt lleugers. Em fan molta por, aquestes paraules grans. Sóc català, per descomptat. I la meva cultura és la catalana, absolutament. Però penso, per molt que s’esveri alguna gent, que sóc català com podria ser xinès. És una casualitat. No sóc superior a altres, ni la meva cultura és millor.

El procés tampoc afirma això.

No, però hi ha una certa gent que n’està convençuda. Sobre posicionar-me respecte a un poble que vol la seva sobirania i ser reconegut com a estat, Déu meu, no hi tinc absolutament res en contra. I si algun dia Catalunya ho aconsegueix, seré feliç vivint en una Catalunya independent. Però sóc feliç vivint en la Catalunya d’ara, també. No posaré cap bastó a la roda. No sóc anticatalanista, ni antisobiranista ni antiindependentista. No és la meva guerra.

Coneix bé el món de la intel·lectualitat espanyola. S’explica per què no hi ha hagut cap mena de solidaritat?

Hi ha una cosa que em preocupa molt, potser perquè aquest concepte em fa tanta por, i és que la pàtria i la unitat de la pàtria estan massa arrelades allà.