Juan Tamariz: "Estem en el punt culminant del trilerisme mundial"

És inevitable somriure i riure amb ell. I evadir-se, per pura fascinació, del món que hem deixat més enllà de la porta. Però quan no hi ha cartes pel mig el que mostra Juan Tamariz és un respecte reverencial pel seu ofici i pel públic. Bromes incloses.

Va estudiar cine, té dos curts acabats i en aquest espectacle homenatja Méliès. Una espina clavada?

No, no, en absolut. Més aviat a l'inrevés. Quan estudiava cine i quan vaig fer els curts era com fer una mica de màgia. És la recerca del somni desitjat.

També va estudiar físiques...

Però molt poquet. Per entrar a l'Escola de Cine et demanaven tres anys d'estudis universitaris, i a mi em quedava a la vora la Facultat de Físiques. Vaig fer quatre dels cinc anys de la carrera. La vocació era la màgia, i el cine com a derivada.

Són més de 50 anys de vocació i quasi 50 de carrera...

Em canso només d'escoltar-ho.

I sempre a dalt. L'any 1973, primer premi mundial a París; el 1992, Mag de l'Any, i el 2011 li dediquen el Congrés Mundial a Las Vegas.

Sí, però jo crec que els premis en l'art no tenen gaire sentit. Si són reconeixements de "Mira, que has treballat molt els últims 20 anys", doncs d'acord, els agraeixo. Però si és un concurs, de millor aquest que l'altre, doncs no. Passa que l'estil de màgia que tinc és diferent i crida l'atenció.

Se'l considera el millor del món...

Vés a saber. En una cursa de 100 metres n'hi ha un que arriba primer, però en l'art... Qui és el millor músic de la història? Doncs el que t'hagi emocionat més a tu, que no és el mateix que a una altra persona.

Té relació la màgia de prop amb una carrera més llarga?

Mira, t'adverteixo que tinc un amic, molt bon mag, que a l'agost farà 101 anys i segueix treballant, John Calvert. I fa màgia escènica. La màgia de prop és cert que et permet no viatjar carregat... Tot i que jo ara estic pervertit, perquè viatjo amb tres maletes, violí a part [riu].

Llibres, classes i seminaris. És també un teòric de la màgia?

M'interessa molt l'essència de l'art en general i per descomptat de la màgia en particular. M'agrada saber per què faig les coses. La teoria artística no la considero important. Com deia Schopenhauer, l'artista va amb la intuïció. Però serveix com a primers auxilis. Si una cosa no et funciona del tot i la intuïció no t'arriba a més, en la teoria hi pots trobar una solució. M'agrada molt dedicar-me a tot això de cara a altres mags.

Una mena de llegat...

No ho sé, però quan tens la sort de tenir molt bons mestres, i d'haver-ne après, directament o a través dels llibres, tens el deure moral de compartir-ho amb els col·legues.

Ha canviat molt la màgia?

Ha evolucionat, esclar, però sobretot en la percepció social. Fa molts anys et tractaven com una cosa absurda, a menysprear en determinats àmbits intel·lectuals, de Cultura amb la ce majúscula, una cosa molt perillosa. Ara no, et truquen d'escoles de belles arts i d'altres perquè et veuen com un art popular magnífic. Com és.

L'humor és estratègia o és natural?

La premissa és equivocada. No faig humor, no busco que la gent rigui, busco que s'admirin. Passa que disfruto molt i sóc optimista per naturalesa. També per això puc actuar en qualsevol país i en qualsevol idioma, perquè la clau és com ho fas i dius, el gest més que l'acudit.

Aprenentatge o ensenyament?

De tot. Com en qualsevol art hi ha una part d'ofici. És com els pianistes, amb les escales, la digitació... En funció de l'instrument, les cartes en el meu cas, has de practicar set o vuit hores al dia i molts anys. I després la part psicològica, de llegir les emocions, transmetre-les... També hi ha la part d'història de la màgia, conèixer mags antics, per imbuir-te i tenir referents. Tot això t'ho pots fer tu, però millor si t'ajuden. Hi ha escoles on s'ensenya molt bé. Nosaltres il·lusionem i enganyem la ment de la gent, no són ni els sentits, és la ment. Millor si saps com ho han fet d'altres.

Distreuen amb paraules i enganyen amb fets. Una fórmula que triomfa fora de la màgia. Vostè es refereix sovint als autèntics grans trilers...

Sí, la diferència és l'objectiu, esclar. És la propaganda, tant la comercial com la política, i només cal mirar les campanyes electorals. Ara mateix som en el punt culminant del trilerisme mundial. T'enganyen per trepitjar-te i, si cal, enfonsar-te. Nosaltres busquem la il·lusió, la fascinació. Tot l'art és engany, ja ho deia Picasso.

Va triomfar a la televisió, però se'n va apartar abruptament...

S'hi pateix molt, per l'ambient, la pressió, les presses... Tampoc és el mitjà més propici, perquè com més bo sigui el truc més creurà el teleespectador que han editat la gravació. I després l'audiència. Em deien: "És que quan surts amb el barret morat agrades més". Mira, jo surto com vull, deixeu-vos de rucades.

A la xarxa s'hi poden trobar trucs explicats i detallats. El nou enemic?

Un art mai té enemics. Depèn de la gent disfrutar. Els mags més antics eren més secreters, però ara no. Mira, si tu veus el making of d'una pel·lícula de terror i després la pel·li t'espantes igual. Depèn de tu.