Justino Piaguage: “La justícia s’ha convertit en ciència-ficció al servei de les empreses”

Els records de Piaguage, de 43 anys, són les matinades en què el pare i l’avi planificaven la feina del dia amb el soroll dels lloros, o el silenci imposat durant la preparació de la cerimònia de Jahé, coent a foc lent la mixtura ayahuasca per al ritual

Fa 25 anys que comunitats indígenes i camperoles de l’Amazònia de l’Equador batallen perquè la multinacional Chevron, hereva de Texaco, les indemnitzi per haver infectat de petroli el seu territori. El Tribunal Constitucional va donar la raó al poble siekopai, que representa Justino Piaguage, però encara no ha vist un dòlar dels 9.500 milions que es van fixar com a compensació. Per contra, la transnacional va recórrer a la via dels tribunals d’arbitratge internacional, que han ordenat a Quito no executar la sentència i, en canvi, indemnitzar Chevron pels danys patits al judici.

Què ha passat perquè ara no es pugui executar la compensació?

És un cas clar d’impunitat de les multinacionals. L’empresa va acudir a un tribunal privat d’arbitratge per reclamar que pagui el govern de l’Equador, com si li diguessin “Vagin i matin la gent”. Chevron demana a l’Equador que violi la seva Constitució, que no tingui en compte la seva sobirania.

Es donen per vençuts?

La lluita continua; pensi que som un reducte de la resistència. L’estat equatorià ha de començar a defensar-se i no només lamentar-se i ser un subjecte submís. Ha d’actuar ràpidament. Nosaltres hem batallat durant 25 anys i no és possible que amb tot el poder econòmic i polític que té, l’estat deixi que atropellin els nostres drets. Amb aquest cas queda clar que les multinacionals no tenen cap responsabilitat si cometen un delicte ambiental i que a l’hora de demanar compensacions sempre els fan cas.

¿La destrossa mediambiental és encara visible o ja s’han fet actuacions per recuperar el territori?

Hi ha petroli per tot arreu, està soterrat, tapona pous i es filtra a les capçaleres dels rius. No cal ser científic per veure-ho, ni tenir cap informe tècnic ni científic. Si els jutges o els del tribunal d’arbitratge tenen algun dubte, que vinguin a veure la magnitud de la contaminació, que podran tocar petroli. La justícia s’ha tornat una ciència, una ciència-ficció, i aquesta estructura s’ha traslladat als tribunals privats. Gent que ni tan sols ha visitat la zona pren decisions només per protegir els interessos de les transnacionals.

Quins són els perjudicis per a la salut de conviure amb petroli?

Tenim alts índexs de càncer i de malalties molt rares. Nosaltres agafàvem les taques de petroli amb les mans pensant que era cera i servia per posar pegats a la canoa. Ningú ens va avisar del risc.

De què viu ara la gent de la regió?

És un altre problema. El mode de vida tradicional, la pesca, la caça i l’artesania, es fa difícil de mantenir tancats en un territori. Just ara acabem de fer un mapa del territori per decidir on ens dediquem a fer agricultura i saber cap a on podem avançar i quina activitat podem desenvolupar. Creiem que es pot conrear tenint en compte el desenvolupament comunitari. Però n’hi ha que volen apostar per cultius extensius, com la palma i la piscicultura.

No és fàcil triar ambientalisme si no està garantida la supervivència.

Sí, i per això jo, com a líder comunitari, em sento arraconat perquè no puc donar millors alternatives. Però també per això hem de fer una feina comunitària, perquè aquests problemes econòmics ens estan portant problemes complicats de transició cultural. No ens volem morir de gana i hem de buscar alternatives.

Quins problemes culturals?

La pressió social forta i que els joves que van a la ciutat adopten una visió de mercat, perden la nostra cosmovisió. Però ens esforcem perquè la nova generació mantingui les tradicions i no perdi de vista la dimensió espiritual, veure la selva com un ésser vivent.

Com ha incidit la contaminació de la terra en el canvi cultural?

La debilitat cultural comença arran de l’extracció petroliera. La perforació del territori va generar un impacte i no es va poder seguir amb la transferència de coneixement mil·lenari. Recordo un savi que ens deia que el lloc estava massa brut per fer-hi cerimònies. Però avui seguim resistint i sobrevivint, i a l’agost rescatem alguns costums, de sembra o caça tradicionals, que ara ja són com jocs tradicionals per reduir la bretxa i que els nens no perdin la memòria cultural.

Què troba a faltar de la infantesa?

La puresa, la connexió amb la natura, la saviesa d’una cultura mil·lenària. Viure amb el verí, amb el petroli, és molt trist. Recordo les platges, els rius on ens banyàvem. El nostre riu es deia Riu de Peixos Abundants i del riu ara ja només en queda el nom. Segurament soc testimoni de la mort d’una generació que va tenir una gran saviesa, i ara estic veient com puja una generació dèbil. Soc al mig entre els que cridaven els porcs perquè baixessin de la muntanya per tenir aliment i els que no en veuen cap.

Si es fa difícil quantificar els danys materials, fer-ho amb els culturals encara ho deu ser més.

És impossible quantificar els danys immaterials. L’explotació petroliera ha suposat la mort de dos pobles, amb la seva llengua, la seva saviesa i la seva manera de veure el món. Sabem que mai tornarà a ser igual, però hem de continuar pels que ara són vells i que quan eren joves van començar la lluita.

Més continguts de