Jean-Guihen Queyras llueix elegància sonora en el seu debut amb l'OBC
La mala ratxa de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) amb els directors convidats aquesta temporada comença a fer una mica de por. Tres cancel·lacions per malaltia en pocs mesos -l'última va ser aquesta mateixa setmana, amb la baixa sobtada del danès Thomas Dausgaard, substituït in extremis pel finlandès Tuomas Hannikainen- no són, precisament, senyal de bona fortuna. Creuem els dits. Hannikainen va dirigir el conjunt barceloní per última vegada el 2004 i en el seu inesperat retorn ha sortit força airós de l'esforç, encara que, sent justos, cal parlar d'èxit a mitges, ja que en l'obra amb més ganxo del programa, el Concert per a violoncel i orquestra en la menor, op. 129 , de Robert Schumann, l'asèptic rendiment orquestral va rebaixar l'interès de la versió.
Va fer bé els deures en la breu i deliciosa Simfonia en do major de Joseph Martin Kraus, l'anomenat Mozart suec, en què va obtenir un so clar i agilitat en les cordes, amb aconseguits canvis de clima d'acord amb l'esperit preromàntic del moviment Sturm un Dang ("Tempesta i passió"), pont entre el classicisme i el romàntic.
El bon inici de la vetllada no feia presagiar la desangelada versió del famós concert de Schumann. Deia Pau Casals que en aquesta obra "cada nota ve del cor". Estimava en especial la grandesa del primer moviment -"una de les experiències mes doloroses que mai s'hagin traduït en música", deia- i en va ser un dels seus millors intèrprets.
És una obra sublim que no admet mediocres en la seva interpretació, i el violoncel·lista francès Jean-Guihen Queyras va estar a l'altura. Queyras, el debut del qual amb l'OBC havia aixecat expectació pels seus èxits en el circuit internacional i en el món discogràfic, va fer gala d'un so de gran bellesa, una línia sempre elegant, en la millor tradició francesa, refinada i delicada en la recerca de matisos, però se n'esperava més intensitat i força expressiva. Una mica difícil d'aconseguir quan en l'orquestra no es va més enllà d'una somorta resignació funcionarial. Queyras va agradar molt al públic, i va respondre als aplaudiments amb peces de Duport i Kurtág.
No és normal que un conjunt professional tingui tants alts i baixos en un concert. I després d'un gris Schumann, l'OBC es va posar les piles i va brindar una sensacional versió de la Simfonia núm. 5, op 50 , del danès Carl Nielsen. Pur nervi i tensió sonora, amb vigor rítmic i plenitud sonora sota la competent direcció de Tuomas Hannikainen. Pels grisos resultats en l'obra de Schumann, ja sabem en què van emprar la major part del temps dels assaigs.
