Societat 21/08/2011

Joan Massagué: "El lideratge es demostra quan minven els recursos"

Perfil. S'esforça per desmitificar totes les llegendes sobre els científics, però no dissimula la passió per la recerca sobre les cèl·lules delinqüents, sordes o terroristes de què parla. Centrat en el càncer i la metàstasi, Joan Massagué és un dels nostres grans investigadors. És director adjunt de l'Institut de Recerca Biomèdia, du el programa de biologia i genètica del Memorial Sloan-Kettering de Nova York i investiga al Howard Hugues Medical Institute.

Ariadna Trillas
6 min
Joan Massagué: "El lideratge es demostra quan minven els recursos"

Tant que li agraden els minerals, de petit hauria preferit fer de geòleg?

No, no. Però als 13 anys, en una classe de ciència, em va semblar fascinant descobrir que dels minerals en sortien metalls. L'hi vaig explicar al meu pare i em va fer veure que els minerals podien ser bonics. Va dir: "Si t'agraden, te'n regalaré".

I ho va fer.

Sí, per Sant Joan. I ara tinc dues col·leccions de minerals: la de Barcelona, que vaig fer anant-los a buscar als Pirineus i a Astúries, i la de Nova York, amb 500 exemplars.

No tenia cap referent científic?

No, cap. Però a casa, tot i que no hi havia militància, la ciència era una cosa admirada. Els meus pares eren farmacèutics. Si tenies interès científic podies exercir-lo a la farmàcia, amb les pomades i els xarops. I jo vaig estudiar la carrera de farmàcia.

Després del doctorat va anar als EUA. No era corrent entre els joves dels 70. Va ser un contrast?

No era normal en els entorns universitaris en general, però sí en el meu departament, un dels més actius dins de les ciències mèdiques. Només vaig fer el mateix que els companys, una estada després del doctorat de bioquímica. I vaig anar a Providence, prop de Boston, per fer recerca en la insulina, el metabolisme i la diabetis. L'ambient era ben diferent del de Barcelona!

I ja no el van deixar marxar.

Aleshores era difícil plantejar-se una carrera d'investigador a Espanya. El meu mentor als EUA em va dir que tenia talent per a això i que, si m'hi volia quedar, m'oferia una plaça amb més sou i recursos per començar la meva pròpia línia d'investigació. Jo no em veia de farmacèutic a Barcelona. L'hi vaig consultar a la meva dona i vam pensar quedar-nos-hi un any més. Anàvem fent, i amb el temps va emergir una estratègia personal: "He trobat un problema mèdic i tinc ambicions de resoldre'l".

Però com va arribar a una institució puntera en recerca sobre el càncer?

Va ser més tard, cap al 1989. Em van oferir ser el cap del departament de biologia cel·lular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center. Així que, en menys de 10 anys, vaig passar de ser estudiant de doctorat a Barcelona a ser cap en una de les institucions més avançades en el càncer. Per a mi va ser fortíssim. Tenia 35 anys. És sorprenent als EUA.

Per què creu que el van escollir?

Va ser un acte de valentia. Sempre els dic que devien estar desesperats! Crec que van voler apostar per algú jove que no estigués contaminat per gaires prejudicis. La institució sortia d'una etapa dominada per una estructura anquilosada i piramidal. Volien trencar motlles.

Com es reconeix un bon investigador?

El 90% del que es requereix és el mateix que per a qualsevol altra professió. Tenir cert talent per al que fas, que es reforça si hi tens traça. El que és més específic és la paciència, el do de l'observació, l'instint de voler descobrir, la visió detallada combinada amb la de conjunt i voler resoldre l'experiment d'avui a la vegada que solucionar a llarg termini un problema global.

És conscient que està contribuint a canviar i salvar vides, o se n'oblida?

A la feina del dia a dia, en sóc subconscient. Hi ha descobriments d'eureka, puntuals, i n'hi ha d'acumulatius. Hi ha de tot. Descobrir és… esclar, és important. És un moment de satisfacció per a l'equip d'investigadors, per als malalts, per al sector econòmic i professional i per a la societat.

Ha de reforçar una mica l'ego.

Hi ha científics que fan el que fan perquè busquen el premi. Alguns són bons fins i tot només buscant el premi. Però la majoria busca un reconeixement que no veig egoista. És important que el públic ho reconegui, i per això cal ser didàctic, perquè s'enamori una mica d'això.

Un exemple de descobriment que el va emocionar...

Més que un moment d'eureka, el moment de més interès és un que em va fer tenir una visió de per on tirar. Després d'haver contribuït de manera important durant 20 anys a definir una via de control de les cèl·lules dels nostres teixits, vaig tenir la inspiració de fer girar tota aquesta capacitat d'investigació cap a la metàstasi, cap al 2001. Vaig adonar-me que per fi era possible fer un atac frontal al problema. Va ser encertat.

Li deu costar desconnectar.

De personalitats compulsives n'hi ha a tots els rams, fins i tot en el científic. I si ets compulsiu i científic alhora, fas evocar el científic descabellat de les pel·lícules. Però el científic és normal, treballa normal… Bé, depèn de què s'entengui per treballar. Com l'artista, l'escriptor, el pintor i com en qualsevol activitat creativa, tècnicament treballes unes hores, però la ment no s'atura. Si pensar-hi és treballar, treballes fins i tot a la dutxa. Quan desconnecto, penso en els minerals!

I de vacances?

No me'n fan falta gaires, disfruto amb el que faig. És una gran sort.

Quan va rebre el premi Príncep d'Astúries va afirmar que aquí la ciència estava subdesenvolupada. Seguim igual?

Era una crítica constructiva. El meu missatge era que a Catalunya, a Espanya, fins i tot amb mal finançament i mala gestió seguien sorgint bons bons investigadors. I que si s'hi abocaven el finançament i la cura que mereixíem com a país, destacaríem. I ho van començar a fer, especialment bé a Catalunya, la dècada passada. Els resultats van ser immediats, tot i que no perfectes. Calia reinventar estructures d'investigació muntades a partir de les universitats però una mica al marge del sistema d'investigació universitària clàssica. Feien falta llanxes ràpides, instituts portats d'una manera diferent.

Com se'n ressenten, de la retallada?

Cal podar només els instituts creats quan hi havia recursos i que no van generar les idees més felices. Augments i disminucions dels recursos per a la investigació sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà. El lideratge es demostra quan els recursos minven.

Té la impressió que es fa bé?

Tothom entén que no hi ha més remei que disciplinar la inversió per conservar vigorós el creixement de les infraestructures i els recursos humans que més prometen. Tard o d'hora vindrà un altre ressorgiment econòmic i és important estar preparats. La visió a Catalunya és excel·lent. La implementació… s'ha d'esperar.

Als EUA també ha patit, la recerca?

Molt. I avui als EUA és més difícil per als investigadors joves arrencar que aquí, tot i que quan obtenen recursos, n'hi ha més. Aquí no és fàcil, la capacitat d'incorporar nous talents ha baixat, però els que sí que entren poden tirar endavant amb més facilitat. Això passa per la crisi, i perquè als EUA hi ha una sobrecàrrega d'investigacions i estructures, amb grans colls d'ampolla.

És inevitable o un desastre tenir fora els nostres grans científics?

La majoria dels grans científics del país són avui al país. Als que som fora i ens ha anat bé, ens ha anat molt bé perquè hem trobat uns recursos, un entorn i unes infraestructures extraordinàries fruit de dècades d'inversió. Som visibles i sembla que cal sortir fora per tenir èxit. És una fantasia derrotista que abunda. I jo vull canviar-la.

Es curen més càncers, però se'n diagnostiquen més. Per què?

Perquè hi ha més causes de càncer: fa més dècades que fumem i pesem més. Perquè vivim més anys i molts càncers afloren amb l'edat. I perquè hi ha més activitat diagnòstica. Vull dir que la gent vol mirar si té càncer. Abans ni se sabia. Tot i això, la proporció de càncer que es cura es manté constant.

I això és un fracàs?

Depèn dels tipus de càncer. Un dels que ha incrementat més és el de pulmó. El dia que el de pulmó es pugui curar o es cronifiqui com el de mama i pròstata, baixaran les morts globals per càncer perquè s'haurà començat a curar de manera efectiva el càncer més mortal i abundant. Però fins i tot en els càncers més controlats queda molt per fer en els efectes secundaris, com la caiguda dels cabells. Estem només al 25%.

Vol dir que sabem un 25% del que caldria saber del càncer?

Bé, sempre sabem més del que podem fer. Primer hi ha el coneixement i després cal trobar una solució. I entre una cosa i l'altra poden passar un any, tres anys o quinze. Depèn.

Fins a quin punt l'estil de vida influeix en el càncer?

Depèn del tipus de càncer. Abans del tabac, el càncer de pulmó era seriós però molt minoritari, i després del tabac es va disparar. Pel que fa al que mengem, es discuteix si és millor prendre certs aliments en la dieta. Però, si menges mínimament sa, la qüestió no és què menges sinó en quina quantitat, el sobrepès. Sobre la genètica no podem fer-hi res, però sobre la dieta sí. Dieta i exercici són claus. L'excés de pes és el factor més important, per raons bioquímiques.

Hi ha més consciència ara que fa 30 anys ?

Sí. Tothom va amb bicicleta, l'esport és més visible, però el país s'està engreixant. Els nens jugaven a futbol i ara són davant l'ordinador. En general som davant l'ordinador, la tele i dins del cotxe més que fa 30 anys.

Descarta factors psicològics o l'estrès en l'evolució de la malaltia?

Diuen que no. Jo, intuïtivament, diria que sí; de la mateixa manera que l'estrès et fa més vulnerable a la grip perquè no dorms bé, no t'hidrates tant, no menges bé. El sistema immunitari està rebaixat. I la immunitat tant combat la infecció externa com elimina les cèl·lules malignes. Però la mètrica és difícil. ¿Com aconsegueixes tenir durant deu anys deu mil persones desestressades i deu mil d'estressades? Miri, l'estrès no és bo ni per al cor, ni per a la grip, ni per al càncer.

stats