Justin Timberlake derrota els àliens britànics a Locarno

Locarno (Suïssa).Qui hauria dit que la bona pel·lícula d'ahir a la Piazza Grande de Locarno seria la protagonitzada per Justin Timberlake. Encara que bona tampoc no seria la paraula més escaient. Si més no, s'ajusta a les expectatives, independentment que no anessin més enllà de ser la típica comèdia romàntica de Hollywood. No cal explicar gaire res de l'argument: el títol de la versió castellana en dóna pistes. Només s'ha d'afegir amigos a l'inici i ja en tenim tot l'entrellat, per si hi havia dubtes. Fa uns anys la sèrie Seinfeld ja havia tractat una temàtica semblant i en només mitja hora: el protagonista i la seva amiga Elaine pactaven poder tenir sexe sense cap altre tipus de vincle sentimental. No eren conscients de les conseqüències de l'acte. Com tampoc ho són Justin Timberlake i Mila Kunis al film que ens ocupa, dirigit, per si a algú li interessa, per Will Gluck, que ja havia fet Rumors i mentides .

Con derecho a roce , però, té diversos punts a favor, encara que després els esgarriï. El primer és la química evident entre la parella protagonista. Un altre, el ritme endimoniat de les primeres escenes i diàlegs -cosa que la podria enllaçar amb les screwball comedies dels anys 30-. I, sobretot, la creació de grans personatges secundaris -una altra regla d'or de la gran comèdia-, com el de Woody Harrelson, en la pell d'un redactor d'esports homosexual, i el de Patricia Clarkson, com a mare esbojarrada de la protagonista que no recorda ni la identitat ni la nacionalitat del pare de la seva filla.

A més a més, la cinta fa una cosa que agrada molt a Hollywood: riure's d'ella mateixa, flagel·lar-se, fer autocrítica... i després desdir-se'n i acabar fent el mateix que està criticant. A Con derecho a roce els protagonistes fan befa de les comèdies romàntiques que Hollywood produeix contínuament -i fins i tot gosen assenyalar una cinta, La crua realitat , que comparteix distribuïdora internacional amb Con derecho a roce- i acaben convertint-la en un film més fet amb plantilla. Res de nou.

D'altra banda, la gran decepció va venir amb la pel·lícula britànica de ciència-ficció Attack the block , de Joe Cornish, que fins i tot havia sigut destacada prèviament pel director del festival al seu blog personal. D' Attack és destacable el plantejament: un grup de delinqüents juvenils dels suburbis de Londres s'enfronten a un grup d'extraterrestres que estan decidits a envair l'edifici on viuen. Perquè els nois protagonistes són menyspreables: la seva primera acció és assaltar una jove infermera.

Cornish és conegut al Regne Unit per la seva faceta de comediant i s'havia venut la pel·lícula com a còmica. No obstant això, l'humor hi és residual. És un film fosc (en tots els sentits de la paraula), fins i tot cru, que no estalvia imatges gore . La pel·lícula, que es pot veure com l'altra cara de la moneda de Super 8 - tant pel to com pel resultat-, és un seguit d'escenes violentes amb uns protagonistes que no aconsegueixen connectar amb l'espectador i uns secundaris i unes situacions completament anodines.

La troballa de la nit va ser Mourir auprès de toi , un curt d'animació dirigit per Simon Cahn i Spike Jonze. Ambientada a la coneguda llibreria parisenca Shakespeare & Company, la peça, de sis minuts, és un irreverent, divertit, poètic i romàntic relat protagonitzat per personatges de ficció sortits literalment dels llibres que s'hi venen.