Laia Servera: “La gent es faria creus de com els nens s’interessen per l’actualitat”

No hi ha cap motiu per no creure-la quan es confessa tímida, tot i sortir a la televisió. Per sort, aquesta timidesa no es nota tampoc en la distància curta, i durant l’entrevista es mostra expansiva i entusiasta: es veu que parla des de la tranquil·litat i seguretat que dóna fer el que estimes.

La veiem des de fa pocs dies davant les càmeres, però fa quinze anys que treballa a l’Info K.

Sí, hi vaig entrar per casualitat. Havia de ser una cosa temporal, però quan vaig capbussar-m’hi em va apassionar.

Què la va fascinar?

Que cal anar al moll de l’os dels temes i conèixer-los des de l’arrel. No pots donar res per entès, ja que ens adrecem a nens que entren en contacte amb un tema per primer cop. Penso en quan hi ha una pel·lícula que ens agrada tant que voldríem esborrar-la de la memòria per tornar-la a viure per primer cop. Com que els nens van creixent, quan expliquem alguna cosa sempre és la primera vegada, per a ells.

¿Tenim el prejudici que als nens no els interessa l’actualitat?

Totalment. I em sap greu. A la televisió, quan hi surten nens, solen fer papers d’adult o dient coses gracioses per fer somriure els adults. Però el nen és un individu i com a tal té coses a dir. Si el poses en un mitjà i te’n fots, el nano entén que el seu rol és fer el pallasso i no intervenir en depèn quins assumptes. Nosaltres, en canvi, els donem veu. Resultat? S’hi senten involucrats. La gent es faria creus de com s’interessen els nens per l’actualitat.

¿No cal preservar-los de les realitats més depriments o terrorífiques?

Nosaltres partim de la base que qualsevol cosa es pot explicar. És més: que s’hauria d’explicar i parlar-ne a casa. No ens ho hem inventat: està contrastat amb psicòlegs i pedagogs. Perquè quan un nen veu alguna cosa colpidora, però se li nega una explicació, allò li queda a dins. A més, de seguida entenen que si surt en un informatiu és perquè són coses excepcionals. Ara bé, no tot es pot ensenyar: una imatge sí que pot quedar-se a dins i crear malsons o traumes. Per sort, es pot explicar tot sense recórrer a aquestes imatges: fa quinze anys que ho demostrem.

¿Recorda algun dia especialment dur?

N’hi ha hagut molts. El més recent és quan es va descobrir que l’accident de Germanwings havia sigut provocat. És l’única vegada a la història de l’ Info K que vam optar per no explicar-ho. Sí que vam parlar de l’accident, però recordant que anar amb avió és una de les maneres més segures de viatjar, etcètera. I no vam entrar en el detall del suïcidi del pilot.

Haver parlat de la Via Catalana els va costar una polèmica de diversos dies, liderada per El Mundo.

La Via Catalana era una notícia que havia obert durant mesos els informatius. Nosaltres en vam parlar un sol dia: era indiscutiblement un fet noticiable i, a més, hi participaven molts nens. Hi havíem d’anar. I vam fer un vídeo de dos minuts que ni tan sols obria l’informatiu, perquè el primer tema era la tornada a l’escola. Vam pecar d’ingenus per fer el que sempre fem. I ara, amb alguna notícia de política, anem tant amb peus de plom que a vegades ens surt una peça artificial. Procurem que no ens passi, esclar.

Els van acusar d’instrumentalitzar els nens.

Els nens que parlen a l’ Info K ho fan sempre amb el consentiment dels pares. El Mundo deia que els havíem tret sense permís, però era fals. El que em va doldre és que nosaltres només en dèiem el nom de pila i l’edat. En canvi, al diari van posar la seva foto en portada, i detallaven el poble on vivien, el nom amb el cognom, el nom i cognom dels pares, on vivia la mare dels nens i fins i tot una foto de la façana de l’institut on estudiava un dels nens. Això poc abans del 12-O, amb el perill que algun boig aprofités que tenia totes les dades per atonyinar algun dels nanos. Això sí que em va fer emprenyar moltíssim.

Núria Solé presentava l’Info K, va passar pel Telenotícies migdia i ara és a Els matins. ¿Es veu en un informatiu per a adults?

No com a presentadora. He arribat a fer-ne una mica per casualitat. M’ho passo bé, però les càmeres sempre m’han fet molta impressió: sóc molt vergonyosa! M’ho van proposar i m’ho he pres com un repte. Estic orgullosa de la decisió, però la feina amb què més disfruto és amb l’edició, que és la que m’ocupa el 90% del meu horari laboral.

Es declara una enamorada del món àrab. Per què l’atreu?

Em costaria posar-ho en paraules. Recordo la primera visita a Jerusalem, un divendres a la tarda, quan es creuaven i es barrejaven el sàbat amb l’oració dels musulmans. Va ser màgic. Sóc agnòstica, però em fascinen les religions i la història. I les llengües semites m’encanten, per la bellesa de la seva estructura i la sonoritat.

Ara la crisi dels refugiats ha fet revifar el debat sobre les fronteres del Mediterrani. Quina és la seva posició en aquest debat?

Jo no tancaria mai una frontera. Però, esclar, tampoc no em dedicaria mai a la política, perquè les mesures que prendria potser no serien les més efectives per a la governabilitat del país. Em pot massa el cor.