Lluís Llach: “Em vaig morint, però ho visc amb joia”

El músic i cantant, que presenta nova novel·la, 'Les dones de la Principal' (Empúries), considera que el procés acabarà bé "perquè: com ho aturaran això?"

Gràcies per venir a Porrera, home.

Què volies explicar?

En realitat, no ho sabia. Em va passar com amb les cançons, que sortien a cops d’atreviment i aprenentatge sobre la marxa. En el llibre de ficció anterior [ Memòria d’uns ulls pintats, Empúries, 2012] vaig veure que els personatges esclavitzen l’autor i el fan anar per llocs per on no té gens de ganes d’anar. Només tenia una imatge, per començar: jo devia tenir sis o set anys quan la meva mare em va explicar que hi havia una senyora que es feia portar pels seus treballadors al mas, en temps de la verema, dalt d’una cadira perquè estava grassoneta... Fixa’t que mai més me’n va parlar, i jo no n’he parlat mai més amb ningú, i en canvi, quan camino per aquí, dic: “Mare de Déu, devia ser...” I vaig començar a escriure. Amb la intenció de descriure què li passava a una dona preparada, amb caràcter i poderosa, primer el 1900, i després com ho vivia als anys 40 i 50, i com ho viu actualment. Després se’m va anar complicant i al final es mata algú. De manera que hi ha moments que estàs en una lectura costumista, en una novel·la policíaca, jo què sé, d’amor... Suposo que pels meus condicionants personals m’agrada molt posar-hi sempre la qüestió amorosa...

Vols dir l’homosexualitat?

Jo et diria bisexualitat. Potser això mereix una altra novel·la... Però en fi, en aquesta hi surt un senyor molt central en tot l’argument, i no és homosexual, és bisexual. El pesquen públicament amb un home i això ja el determina per a tota la vida. I per això la filla li diu: “Tu ets el més perillós de tots, perquè no ets homo ni hetero, ets bi. Els que viviu amagats, els que us podeu refugiar rere una mata...”

És el mateix personatge que diu: “He vist com la moral es canviava de vestit segons les conveniències, fins i tot per això mateix m’emprenya haver nascut un segle abans d’hora”. ¿Potser a tu t’emprenyava haver nascut mig segle abans d’hora?

No, no, m’ho vaig passar bastant bé [riu]. Perquè jo anava refugiat darrere d’una feina que em permetia esplaiar-me, eh? No en el sentit físic... Però sí, si no hagués hagut de patir... Patir no és la paraula... Si no hagués hagut de pensar tant sobre qüestions i tenir sentiments contraposats sobre aquestes qüestions, potser no hauria fet tantes cançons i m’hauria dedicat a una altra cosa, no? No em vull posar com a exemple de res, però una persona que neix en un país oprimit, que a l’escola li diuen que no és mare, que és madre, que després no sap si la titoleta li va a l’esquerra o a la dreta... Si al final sobreviu sis anys tancat en un internat religiós sense passar pel psiquiatre, si al final de tot això no acabes tancadet, és un gran patrimoni per explicar. I et fa veure la vida quasi des de la posició de l’inrevés, no? Que és el que hem hagut de fer molts catalans amb la nostra identitat...

I també reflexiones sobre els canvis de moral i bons costums.

La moralitat m’interessa molt, molt. Fins al punt que avui en dia la moral social pot dir amb tota raó de dret que moltes decisions religioses són immorals. La sida, per exemple. ¿Tu vas a l’Àfrica a prohibir a la gent que es posi un preservatiu? Això és una immoralitat hecatòmbica, perquè hi ha milions de morts darrere d’una decisió així. Per això els Roucos Varelas acaben amb aquesta mena d’histèries personals... Que se’ls veu amb el cor menjat a força de no anar d’acord amb la societat, perquè es van avesar a fer perviure la seva moral prohibint la resta. I ara han de veure que el Parlament aprova una llei contra l’homofòbia. Però mira que curiós: ¿saps què em passa? Jo, que més aviat he sigut un cremaimatges, al Senegal he descobert la importància que pot tenir en una societat la religió i la família diguem-ne tradicional. Si no fos per la família i la religió, aquella societat hauria petat. Això m’ha posat molt en contradicció. I m’encanta que em convencin del contrari.

M’han interessat les teves reflexions sobre el pas del temps. Incloses algunes que sonen a llibre d’autoajuda: “Cada deu anys de vida perds una hora de son”.

Sí. [Riu.] Això m’ho deia el meu pare, que era metge...

O “com més prims estem més anys mengem”. Però sobretot la reflexió sobre quan passem d’anar vivint a anar morint.

Per a mi és espantosament aviat. No et sabria dir si als 40, o als 30 i escaig... Però als 50 ja baixem. Sí, home. [Riu.]

Potser arriba quan et sents jove mentalment, però físicament el teu cos ja no respon com abans.

Això és el que et dius tu. Perquè és veritat que l’experiència et fa savi. Però també és veritat que et fa més covard, normalment. L’experiència què és? ¿Lingots d’or o lingots de plom que t’empresonen? Quan ja no vols ni intentar noves vivències personals perquè l’experiència et pesa massa a l’esquena, què és l’experiència? L’anar morint comença molt aviat. I la meva teoria és que morir bé, que pot durar trenta o quaranta anys, consisteix a saber-ho. Em costa molt acceptar l’ésser humà que va com una màquina de tren fins que la mort el para, paf! Jo sempre he somiat una altra actitud, i és l’observació... No és gens trist el que em dic, eh? Acceptar el propi declivi, adaptar-se... La saviesa deu ser això. És el tercer acte de Shakespeare, és el final. És magnífic això, no? Ara tinc 66 anys. Vull veure tot el que ve i vindrà com una curiositat maca, i mirar de lluitar contra les parts més ferotges, doloroses, i aprofitar tota experiència, encara que de vegades sigui per trencar-la. Si no tingués la meva edat no podria fer el que faig. Trencar amb la vida anterior, anar-me’n al Senegal i començar a escriure com un boig. Ho he pogut fer per condicions vivencials, i econòmiques també. Per això em vaig retirar als 60, en el fons.

¿Tenies planificat retirar-te als 60 i deixar de cantar?

Però si t’ho vaig dir a tu tres anys abans que a ningú... I ningú em va creure, tu tampoc! Vaig al programa del Bassas i dic: “D’aquí tres anys em retiraré”. I tothom “hi-hi-hi, ha-ha-ha”... Ho tenia planificat des de cinc anys abans de plegar. Buscava temps per viure. En un disc que es diu Món Porrera, al final deia: “Hi ha una altra manera de viure”.

¿Perquè tenies la impressió que vivies massa de pressa?

Que només sabia viure d’una manera privilegiada, que anava com les mules emboçades i notava que m’acostava a un moment molt bonic de la vida de l’ésser humà perquè veus que vas morint... Però ho dic sense... És que quan parlo així em diuen: “Ai, pobret!”... No gens, ho visc amb joia. Potser per això sóc al Senegal, per poder sentir la cosa des de la independència d’un anonimat relatiu, però anonimat. No sóc ningú i visc com un ningú.

I la distància física sembla mentida com ajuda a veure-ho tot més clar.

M’ha passat molt amb el famós procés. Jo tinc el sentiment que gràcies a l’Estatut, a la història amb Maragall, cadascú ha decidit agafar la parcel·la de sobirania que ens diuen que tenim. Aquesta sobirania és meva i ja no la delego, la tinc. Això és nou perquè abans es protestava però quedava en delegació. Ara no, hem agafat la sobirania i la mantenim. Escolti, això s’ha acabat, perquè segurament d’aquí vint-i-cinc anys Europa només serà possible així. El futur d’Europa no pot ser a base de les imbecil·litats estatals que veiem cada dia.

Tu com creus que acabarà tot això?

Acabarà bé. Més enllà, fins i tot, del resultat definitiu. L’experiència viscuda per tota la societat ja és una riquesa molt grossa. Però vaja, jo, que no sé quines expectatives de vida tinc, ho vull veure. Crec que acabarà bé. Perquè em pregunto: com ho aturaran, això? Cadascú somia la seva truita. Doncs la meva és aquesta, sí. Sóc independentista. Ho sóc i me n’han fet, també. No sabria fins a quin punt ho sóc perquè me n’han fet o perquè per principis l’autodeterminació m’ha sigut sempre irrenunciable.

Quins comportaments voldries veure fins a arribar al 9-N?

Cal demostrar a Europa que les formes democràtiques de l’estat espanyol són pobres. Posar en relleu els més de 900 ajuntaments favorables a la consulta. He llegit que això és el 96% dels ajuntaments... I si el 9-N no podem votar, tot això s’ha de visualitzar de manera pacífica i democràtica. Que Europa sàpiga que ens han prohibit votar, i que als ciutadans del segle XXI se’ns fa insuportable. I no estem sols. Només cal llegir els consells d’alguna premsa internacional a Rajoy perquè imiti Cameron: acordar la consulta i fer campanya pel no.

I els partits?

És evident que el carrer els demana mantenir el consens, sense trencar les seves conviccions. Mira quina paradoxa: no tenim estat, encara, però han de ser capaços de fer política d’estat, una política que estigui per damunt de la política partidista.

I si el 9-N al final no hi ha consulta?

Em sabrà greu si el 9-N no es pot votar. Per dins em prohibeixo pensar-ho. Ara bé, posats a elucubrar, i sempre com a mal menor, només acceptaria un recanvi: que els partits del bloc sobiranista ens donessin una alternativa que ens portés al mateix resultat, diguem-ho així, més endavant. I el dia 9, la nostra obligació és anar al col·legi electoral, només hi podem renunciar si ens donen una alternativa vàlida i efectiva. Aleshores no em sabrà tan greu.

La imatge d’una manifestació començant amb el gest d’una noia posant una papereta en una urna...

Bestial. Si l’àmbit de convivència en què ens movem segueix sent el que és fins ara, jo crec que això no hi ha manera d’aturar-ho.

Més continguts de