L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Reflexions per a Barcelona'

Acabem una setmana inquietant, perquè els episodis de violència viscuts als carrers de Gràcia han tensat la societat fins a obligar-la a discutir en blanc  i negre i han mostrat les limitacions del poder polític, democràtic, i en aquest cas, el poder municipal, per gestionar els conflictes en una ciutat com Barcelona.

En aquest punt, algunes consideracions:

La violència al carrer és inadmissible i no deixa altra alternativa al poder democràtic que l’ús de la força per reprimir-la en nom de tota la ciutat. Afirmar això no està en contradicció amb vigilar quin és el grau de l’ús d’aquesta força, però un cop la dialèctica s’estableix entre a cops de pedra i a cops de porra qualsevol anàlisi és molt més difícil.

En el cas específic de Catalunya i dels Mossos, la seva criminalització per sistema tampoc no és admissible. No pot ser que cada vegada que la policia actua per reprimir la violència es vulguin exculpar els violents girant el focus cap a la policia.

O que el govern municipal de Barcelona insinuï una certa equidistància entre policies i violents quan parla de proporcionalitat. I ho diem aquí en coherència. Mirin, fa 17 dies, quan van condemnar els Mossos per la mort d’un detingut al Raval, vàrem afirmar: “Justament perquè són la policia del nostre país volem que sempre tinguin el comportament més impecable possible. Els Mossos van d’uniforme, i vestir l’uniforme implica una dignitat. I més encara quan aquest uniforme els presenta clarament com els legítimament autoritzats a dur armes i a fer servir la força en cas de necessitat. O ens ho creiem o no ens ho creiem”. És a dir, en mitjans com aquest, no donem mai un xec en blanc, un vot de confiança absolut a ningú. Cal una actitud de sospita permanent davant el poder. També, ara a Gràcia, però els responsables de la violència aquests dies són els que cremen contenidors i destrossen aparadors.

Des del punt de vista polític, els incidents han anat a coincidir amb el primer any de Colau com a alcaldessa i han mostrat les limitacions seves i del seu equip per dialogar amb els moviments alternatius. L’hem trobat a faltar a Gràcia aquests dies. I sona insuficient apel·lar a les entitats del barri de Gràcia perquè parlin amb els okupes. I l’Ajuntament? I l’alcaldessa? De la nova política eren esperables noves interlocucions. També seria injust carregar sobre Colau tota la falta de diàleg. ¿No tenen res a dialogar, ni a negociar ni a pactar els okupes? ¿No tenen a res a compartir amb un barri ple de casals, d’entitats veïnals, del que ara se’n diu teixit associatiu, un barri ple d’espais comunitaris, socials i culturals? Creiem que sí. ¿Tan segurs estan de creure que tenen un dret diferent dels altres?

Òbviament, el cas ha mostrat també la dificultat d’interlocució de l’anterior govern municipal, el de Trias, que va ajornar el conflicte pagant el lloguer d’amagat de tothom.

El resultat és una setmana negra a Gràcia –que alguns temen que continuï aquest cap de setmana– i a una ciutat que ni ens ha agradat ni s’ha agradat.

De la mateixa manera que esperem que els governants governin, que protegeixin el bé comú, que no facin campanya amb la seguretat pública, demanem a tothom, a tots els actors dels conflictes, que hi posin tant com puguin de la seva part, per aïllar els violents, per separar-se’n i mirar de trobar una sortida entenent que en una negociació mai no s’hi guanya el 100%.