L’ascensor d’un sol ús del general Franco

Un nyap de 6 milions de pessetes perquè s’estalviés 100 graons fins a Queralt

Fa més de mig segle el general Franco tenia programada una visita al santuari de Queralt de Berga. Uns mesos abans, uns funcionaris van adreçar-s’hi per planificar el recorregut del dictador i van considerar que no era convenient que hagués de pujar el centenar de graons que hi ha entre l’aparcament i l’església, així que van ordenar construir de manera “immediata” un ascensor inclinat. Les obres es van fer sobre la marxa i sense plànols i l’aparell només va funcionar un dia: aquell. I a mitges.

És la història d’un nyap fet “sobre la marxa” el 1965 amb un pressupost inicial de dos milions, tot i que n’acabaria costant sis, analitza Joan Maria Gallardo, un dels enginyers que més ha estudiat aquella construcció. Gallardo destaca que “el traçat es va escollir pel mètode de tirar pedres muntanya avall per mirar per on baixaven”, i que, per fer-lo, “van agafar el que tenien a mà, fos o no adequat”. Comenta que “el motor tenia tanta potència que quan el van provar per primer cop amb passatgers, tots van estampar-se contra el vidre, així que el van haver de canviar per un de dues velocitats”, o que “l’únic fre que tenia la cabina es va treure d’un muntacàrregues de l’estació de França de Barcelona”. Aquella cabina, a més, “no era per a un funicular sinó per a una grua que s’estava muntant a València”. Massa improvisacions, tal com queda palès al llibre 'Los funiculares y teleféricos españoles'.

En realitat, Franco havia projectat la visita per al 1965, però pocs dies abans va ajornar-la un any. Malgrat tenir un any de marge, l’invent mai no va acabar de rutllar. “Sembla que els costa fer-lo funcionar bé”, narrava mossèn Josep Armengou a la Crònica de la ciutat de Berga. “L’enginyer del projecte [Ramón de Bobes] s’ho ensumava i pretenia no assistir a la inauguració, però el van obligar a ser-hi, acompanyat de dos guàrdies civils”, afegia mossèn Ballarín, que no podia evitar somriure quan recordava l’escena.

I així va ser com va arribar l’1 de juliol del 1966. Franco va completar el primer viatge amb ascensor, que de passada també va quedar oficialment inaugurat; els responsables del projecte podien respirar tranquils. Però l’alegria va durar poc, perquè mentre a dalt se li començava a ensenyar el temple, “al segon viatge es va espatllar i els ministres van haver de pujar a peu”, escriu Armengou. Més explícit és Josep Maria Ballarín: “El funicular ja era un tros amunt i van haver de treure els ministres per la finestra”. Els mecànics no van ser capaços d’arreglar-lo i Franco no va tenir cap altre remei que baixar a peu “amb l’excusa de contemplar el paisatge”.

Tot i que les obres van començar el 1965, els plànols no es van fer fins al 1966, i amb deficiències, segons va alertar el ministeri d’Obres Públiques el 1970: “Hi falten dades indispensables, com els càlculs de la resistència i els plànols que determinin un element tan important com la via i, en general, necessiten alguna explicació per comprendre’ls, ja que ni tan sols s’indica a quins elements fan referència”. Un any després, es va ordenar clausurar-lo definitivament.

Però, d’acord amb l’informe, ¿es pot concloure que la vida de Franco va córrer perill? La resposta la dóna Gallardo: “Els pocs càlculs que es van fer sempre van estar encarats a garantir la seguretat del dictador”. Per tant, “podia espatllar-se, però mai suposar un risc”.

Aquell va ser el seu primer i pràcticament únic viatge -després es va fer servir algun cop de muntacàrregues-. Un luxe de sis milions de l’època perquè un cap d’estat s’estalviés un centenar de graons que salven un desnivell de tan sols 30 metres. Com diu Gallardo, “probablement cap altre cap d’estat ha tingut un tracte tan especial”.

Més continguts de