L'infal·lible Juan Perro signa un concert rodó

Santiago Auserón o Juan Perro -tant se val quin dels dos noms fem servir per parlar de l'home amb una de les trajectòries més pròdigues i conseqüents de la Península- es va plantar, guapíssim i en plena forma, al noble escenari del Palau de la Música. Sense estar ple del tot però amb un públic que s'endevinava fidel seguidor de l'aragonès, el de dijous va ser un d'aquells concerts sense grans moments estel·lars, però bonic, proper i rodó.

Com no podia ser d'una altra manera, Auserón va sortir a la càrrega amb bona part del repertori del seu disc acabat d'estrenar, Río Negro . Però abans es va dirigir al públic en un català perfecte, amb poques paraules, les que calien: "No tinc pressa per compondre, només vull fer les cançons necessàries".

Setze anys després d'estrenar-se com a Juan Perro, amb aquella joia cubana Raíces al viento , i nou des del seu últim treball, Cantares de Vela , el poeta rocker i llatí ens va submergir des del primer tema en les profunditats de la música negra al més pur estil de Nova Orleans. El blues, el jazz i bones racions de rock -amb les portentoses intervencions del veterà guitarra Joan Viñals- van servir de fil conductor dels temes nous, que s'allunyen de tot convencionalisme. Va quedar més que palès que Juan Perro se sent a gust amb aquesta llibertat musical per la qual sempre ha apostat tant. Com a colofó final van caure dos bisos, el primer dedicat al seu anterior treball, amb dues oportunes apologies al tabac ( El cigarrito ) i al vi ( Sólo el vino ), mentre que el final feliç el va confiar a dos infal·libles de la seva època més llatina, Juana i Perro Flaco .