URBANISME PER AL SEGLE XXI

Llums i ombres d’experiments urbans

Fem un repàs dels reptes d'algunes de les ciutats més innovadores del món

Johannesburg

A falta d’una història més llegendària -va ser fundada arran de la febre de l’or de mitjans del segle XIX-, Johannesburg s’ha autobatejat com la ciutat dels arbres. El títol tampoc és que sigui gratuït, perquè es calcula que en tota l’àrea metropolitana hi ha deu milions d’arbres plantats, cosa que diuen que ofereix la suggerent imatge d’una enorme selva artificial. La gran activitat minera va fer que els primers pobladors pensessin en donar una mica de color a un nucli situat a 1.700 metres d’altitud -el municipi suís de Davos és a 1.500 metres- en un enorme altiplà.

Hi ha centenars d’espècies exòtiques, però al cens d’arbres destaquen les xicrandes, d’origen sud-americà, que van arribar a Sud-àfrica a través de la colònia neerlandesa de Ciutat del Cap i que s’han convertit en tot un símbol. A la primavera austral -de setembre a novembre-, els enormes arbres inunden els carrers de la seva característica flor lila, de vegades també blanca. És veritat que Pretòria, capital política uns 80 quilòmetres al nord, és el referent de les xicrandes i fins i tot atrau turisme local per veure l’espectacle de la seva florida. Però també és veritat que la duresa de l’asfalt de Johannesburg agraeix i necessita molt més la suavitat de les xicrandes per donar una mica d’aire als més de set milions d’habitants que pateixen l’intens trànsit. La capital, autèntic motor econòmic de Sud-àfrica que representa un terç del PIB nacional, definitivament no és una ciutat pensada a escala humana, i encara menys per als vianants.

Ciutats construïdes de zero amb molt disseny i plans urbanístics innovadors que no aconsegueixen atreure prou gent per fer-les sostenibles, o ciutats superpoblades on és quasi impossible viure-hi malgrat tenir molts arbres o bon transport públic. Els seus reptes no sempre són fàcils de solucionar.

Masdar

La ciutat ecològica del futur. Enmig del desert i en plena regió dels grans productors de petroli, el govern d’Abu Dhabi va voler construir la ciutat més verda i eficient del món, que fos totalment autosuficient. Van encarregar-ne el disseny al prestigiós estudi Foster+Partners, amb inversió de la WWF i la Fundació Masdar. Van buscar la trama urbana més sostenible i van copiar l’Eixample de Barcelona. Però amb innovacions tan futuristes com un transport públic ràpid i personal, una mena de cabines individuals elèctriques que recorren tota la ciutat en 7 minuts i funcionen les 24 hores tot l’any. L’intent, almenys de moment, ha sigut un fracàs perquè no ha atret prou gent per viure-hi i fer-la sostenible. Una prova que les ciutats han de respondre a necessitats de la població, i no a l’inrevés.

Hong Kong

Hong Kong té el sistema de transport públic més eficient del món, tant per la puntualitat del 99,9% com per la rapidesa: el temps de trajecte habitual, per anar de casa a la feina, és d’11 minuts de mitjana! Trens ràpids, autobusos, minibusos, tramvies i ferris formen una xarxa hipereficient per connectar les diverses illes, però el metro, amb 5 milions de passatgers al dia, és sens dubte la joia de la corona. I, a sobre, a preus assequibles.

Però si els hongkonguesos han aconseguit resoldre la mobilitat, ara s’enfronten a un altre problema potser més difícil i tot, el de l’expansió demogràfica. Hong Kong és una de les ciutats més densament poblades del món, en un entorn limitat pel mar i per una orografia complicada. Però les autoritats de la ciutat volen fer de la necessitat en virtut i han elaborat un pla per construir dins de coves, aprofitant l’interior de les muntanyes que l’envolten. Hi volen traslladar empreses, oficines i institucions públiques. Es descarta, ara per ara, que la gent visqui en coves, però el trasllat d’altres serveis pretén alliberar fins a mil hectàrees del més que preuat sòl de Hong Kong.

Bogotà

Com la resta de grans ciutats de Colòmbia, Bogotà està dividida en estratos, zones delimitades geogràficament depenent de com són les façanes de les cases, els materials de construcció del sostre i les condicions del carrer. L’ estrato -entre l’1 i el 6- determina el preu dels serveis: des de la factura de l’aigua o l’electricitat fins al preu de la matrícula a les universitats públiques. La mesura, que es va posar en marxa als anys 90, havia de servir per reduir la desigualtat social, però ha acabat consolidant la segregació i estigmatitzant els habitants dels estrats més baixos. El model no té en compte la renda, el nombre de membres de la unitat familiar, ni l’edat ni si tenen feina. Dels 8 milions d’habitants, 2,5 reben subsidis, però entre les cases subvencionades hi ha hotels, negocis i segones residències.

San Francisco

El 1989 San Francisco va aprovar l’ordenança de ciutat i comtat refugi, i va passar a ser una de les cent ciutats santuari que han sorgit als Estats Units per protegir els immigrants en situació irregular. L’autoproclamació es tradueix en el fet que els funcionaris públics -policies i forces de seguretat inclosos- no destinen cap recurs ni esforç a aplicar la normativa que persegueix els residents pel sol fet de no disposar de residència legal. L’objectiu, diuen les autoritats, és tenir veïnats segurs i garantir que tothom s’atreveixi a trucar a la comissaria per denunciar un delicte sense por de ser detingut si no té papers. Trump ha amenaçat amb retirar fons federals a aquestes ciutats però no ha tingut èxit.

Valparaíso

Aquesta ciutat xilena és considerada una de les capitals mundials de l’art urbà. Construïda sobre 42 turons, les escales que s’hi enfilen i les parets dels seus edificis s’han convertit en el suport dels grafitis i murals dels artistes locals, en un esclat de creativitat popular. No hi ha hagut cap iniciativa pública al darrere i les autoritats s’han limitat a tolerar els artistes del carrer. L’art urbà ha convertit Valpo, com la coneixen els xilens, en una de les principals atraccions turístiques del país, juntament amb la Patagònia i el desert d’Atacama.

Brasília

Brasília pertany al reduït grup de capitals de país de nova creació, construïdes a la dècada dels 60 amb l’objectiu d’acollir seus institucionals i milers de funcionaris. L’arquitecte Oscar Niemeyer, un deixeble avantatjat de Le Corbusier, va rebre l’encàrrec de crear del no-res una ciutat a mil quilòmetres de la costa que substituís la històrica Rio de Janeiro, a la riba de l’Atlàntic. Canviar el mar per l’interior per animar els brasilers a traslladar-s’hi i descongestionar la costa. En la filosofia original del projecte es buscava utòpicament una ciutat sense divisions socials, però avui és una capital artificial plena d’edificis de disseny que la van ajudar a ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1987.

Més continguts de