L’obrera antifranquista Isabel Vicente ja té el seu carrer

Barcelona“No tenim esperit de venjança ni pretenem passar factura pel passat. La nostra associació únicament pretén que siguin respectats els drets humans”, escrivia Isabel Vicente el 1979 a la revista Nous Horitzons. Amb 59 anys, aquesta obrera del tèxtil que havia passat pels camps de concentració francesos i a qui havien detingut i empresonat en tres ocasions lluitava amb l’Associació d’Expresos Polítics per la democràcia, la llibertat i l’amnistia. Des del 12 d’abril, Vicente, que va morir l’any 2000, té un passatge amb el seu nom al barri de Gràcia. “No es va deixar acovardir. Va lluitar molt per la recuperació de la memòria històrica però no en va poder veure els resultats”, lamenta l’historiador Fernando Hernández Holgado.

Nascuda a Almansa (Albacete) el 1917, Vicente va arribar a Barcelona als tres anys i als onze ja treballava com a costurera. Quan va fer 14 anys va començar a treballar a la fàbrica tèxtil La Sedeta, de Gràcia. “És allà on va entrar en contacte amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) però sobretot la va marcar la col·lectivització de la fàbrica durant la Guerra Civil”, diu Hernández Holgado. Amb la victòria del bàndol franquista, Vicente va fugir a França i va acabar internada a la Bretanya, primer a Le Pouliguen i després a Moisdon-la-Rivière. Va ser en aquest últim camp on va tenir la seva filla, la Núria. “Al camp de Moisdon-la-Rivière ens van allotjar en un edifici en ruïnes, sense sostre ni finestres, i amb enormes munts de runes i brutícia, sense llum, i l’aigua la trèiem d’un pou. Hi havia rates, cuques, sota la vigilància contínua dels gendarmes amb fusells i metralletes”, recordava Vicente, que no va tenir assistència mèdica durant el part. La seva llevadora va ser una dona gallega que al seu poble assistia vaques i cabres. “Es van fer coses increïbles donades les circumstàncies i els mitjans de què disposàvem, com la construcció d’un bressol amb planxes utilitzant un ganivet i bocins de vidres com a polidores”, explicava Vicente.

Ni Vicente ni les seves companyes volien tornar a Espanya però van ser deportades el novembre del 1939, abans que Hitler ocupés França. “El relat d’aquestes dones ha fet replantejar la historiografia perquè sempre s’havia defensat que no hi havia hagut deportacions però a elles les van col·locar en un vagó de tren a la força”, diu l’historiador. El febrer del 1940 la van tancar a la Presó de Dones de les Corts i no en va sortir fins set anys després. A la presó, on hi havia més de 2.000 dones en condicions deplorables, només tenien tres rajoles per dormir i sempre hi havia baralles. Hi havia moltes mares amb els seus fills. La van tornar a detenir i tancar el 1951 -va participar activament en la vaga de tramvies- i el 1958 va ingressar a la presó Model. Malgrat les pallisses i la presó, Vicente no va deixar mai de treballar activament en el moviment obrer clandestí.