SALUT

"L’optimisme no cura el càncer, però ajuda"

El llibre ‘Viure’ mostra com parlar de la malaltia sense caure en el morbo o la cursileria

Hi ha llibres en què els autèntics protagonistes no són els autors. I fins i tot hi ha llibres amb protagon istes secrets, absents, desapareguts. És el cas de Viure. Jo també tinc càncer, que ahir es va presentar a la llibreria Laie. L’inspirador d’aquest gran reportatge per donar veu als malalts és Ignasi Pujol, el cap d’Economia de l’ARA mort de càncer fa dos anys i mig. És el llibre que ell volia fer, i és el que finalment han escrit dos dels seus amics i periodistes d’aquest diari, Lara Bonilla i Joan Serra, amb fotografies de Ferran Forné, també de la família de l’ARA. I amb un pròleg del culpable que tots ells es coneguessin, Carles Capdevila. “Vaig muntar el diari i tinc càncer, em sembla que no puc fer més mèrits per ser aquí”, bromejava ahir.

Quan al Carles li van diagnosticar el càncer ara farà un any, s’ho va proposar: “Intentaré fer-ho tan bé com l’Ignasi”, que va afrontar la malaltia “amb una gran dignitat i coratge, i amb valentia”. “Ens va donar una lliçó a tots”, recordava Joan Serra.

Perquè, sens dubte, no és gens fàcil ser malalt de càncer, i és d’això del que va el llibre, que ha reunit uns malalts fantàstics, exemplars, sincers, amb uns periodistes que han sabut fugir del morbo i la cursileria, del dramatisme fàcil i també de l’optimisme càndid. Amb naturalitat, sense amagar res, els testimonis parlen de la seva història de superació del càncer. Com ho van tornar a fer ahir, en l’acte de presentació, alguns d’ells.

Lluís Domingo, que amb 29 anys li van diagnosticar un càncer de còlon, i que cinc anys després se n’ha sortit, no es considera “cap heroi, sinó un supervivent que va fer el que va poder per tirar endavant”. “Des del primer dia vaig voler treure’n dramatisme. L’optimisme no cura el càncer, però ajuda”. Meritxell Rovira, científica del Clínic que de cop es va convertir en pacient del mateix hospital, afegeix que, alhora, “t’has de permetre poder tenir un mal dia, sobretot perquè després de la pluja surt el sol”.

L’impacte emocional

L’impacte emocional d’un càncer és immens en qui el pateix, esclar, però també en els que l’envolten, que sovint tampoc no saben com afrontar la sotragada. Inclosos els metges. “El càncer és més que molècules, quimioteràpia i radioteràpia... Té molt a veure amb els sentiments”, segons Lara Bonilla, que ahir va voler recordar les paraules d’un metge que sap escoltar, Josep Tabernero, cap d’oncologia mèdica de la Vall d’Hebron, també entrevistat al llibre: “Hi ha relacions metge-pacient que duren més que molts matrimonis”. Una manera divertida de fer notar la importància del diàleg i al mateix temps de recordar que afortunadament cada cop hi ha més supervivents.

Carles Capdevila ho va dir amb unes altres paraules: “Encara que no vulguem, associem la paraula càncer a la mort. Per això em sembla tan bé que el llibre es tituli Viure ”. I que respiri ganes de viure pels quatre costats, que foragiti la por: “És un llibre que mostra que es pot viure amb el càncer, que es pot conviure amb la malaltia, que es pot conviure amb l’ombra de la mort”. I amb el record de l’Ignasi i de tots els que ja no hi són.