“L’urbà que em va salvar la vida”

Barcelona¿Sabríeu què fer si us trobéssiu una persona a terra que acaba de tenir un infart? El Javi Pérez sí, i el Miquel Monfort va tenir molta sort que fos així. El Javi és guàrdia urbà de Barcelona, però quan es va formar per ser agent del cos no li van ensenyar a fer la maniobra de reanimació perquè no formava part dels coneixements que es donaven llavors. “Ara sí que recentment s’estan fent més cursets, però abans no”, explica. Ell la sabia fer perquè de jove havia estat a la Creu Roja, però feia 20 anys que no la practicava. El 3 de febrer del 2011, quan va veure el Miquel estirat a terra, sense pols ni respiració, li va sortir l’instint de no sap on. Els metges de l’Hospital Clínic que van atendre el Miquel poc després van tenir clar que sense la intervenció del Javi hauria mort, o bé viuria de manera artificial. “En els 5 minuts que triga una ambulància com a mínim, el cervell perd molt d’oxigen i, si et recuperes, pots quedar-te com un vegetal”, recorda l’urbà.

El Miquel i el Javi són amics des de llavors, i les seves famílies s’estimen molt, però poca gent més coneix la seva història. Ni tan sols la majoria dels companys del Javi a la Guàrdia Urbana, perquè el cos no li ha fet cap reconeixement i tampoc li va entregar cap medalla. Només un copet a l’espatlla del seu cap a la Unitat de Suport Diürna (USD), pocs dies després, res més. Per què? El Javi no ho sap, però tampoc li preocupa gaire. “El millor reconeixement és que el Miquel estigui viu i puguem anar a dinar junts de tant en tant, com fem ara”, assegura.

“Portava setmanes amb marejos i vaig anar al metge de capçalera, que em va dir que em veia cansat i amb mala cara, i que tornés la setmana següent per fer-me unes proves”, recorda el Miquel dels dies previs a l’infart. No va arribar a la segona visita. “Recordo molt bé el que va passar fins que tot es va fondre a negre”. Acabava de deixar els fills a l’escola i anava en autobús cap a la feina, al carrer Trafalgar. Recorda que va començar a travessar la Via Laietana, a l’altura de la plaça Urquinaona, però no va arribar a l’altra vorera. Es va despertar deu dies després a l’hospital.

Amics per sempre

El Javi Pérez era a prop, posant una multa a un cotxe. Una noia que va veure com es desplomava el Miquel el va avisar, i ell va anar-hi sense pensar-s’ho. “El primer que vaig fer va ser trucar a una ambulància i també vaig demanar reforços als companys, com marca el protocol. Quan l’ambulància em va demanar quants anys tenia l’home, li vaig mirar la cartera i vaig veure que tenia més o menys la meva edat -46 anys llavors- i dos fills, com jo”. No sap explicar per què, però allà va decidir actuar sense esperar l’ambulància. “L’important era mantenir-lo cerebralment viu fins que arribessin els reforços, i no vaig parar de fer la reanimació cardiopulmonar”, rememora. L’ambulància es va endur el Miquel fins al Clínic, on va patir un segon infart, i per seguretat el van induir al coma. L’agent va anar cada dia a l’hospital per veure’l i, tot i no ser familiar, els metges el deixaven passar a l’UCI. D’aquells dies d’angoixa, l’Eva -la dona del Miquel en aquell moment, ara estan separats- i el Javi van forjar una amistat que encara dura. El Miquel recorda la sensació de despertar-se i conèixer el Javi: “No parlàvem, només ens miràvem i ploràvem”, diu. Durant els 8 mesos posteriors de recuperació, el Javi el va seguir visitant almenys un cop a la setmana.

El Miquel s’ha recuperat molt bé d’aquell ensurt, segueix treballant en una empresa de comunicació i tocant en grups de rock, però admet que li falla la memòria immediata i les coses li costen més. “El caràcter se’m va girar, estava de mala lluna molt sovint”, admet. El Miquel també reconeix que abans de l’infart no es cuidava gens: “Fumava molt, tenia colesterol i vivia estressat”. Ara fuma menys, va amb bicicleta i dorm molt més.

Al Javi l’han ascendit a caporal de la Guàrdia Urbana a Sant Andreu, i just avui fa 45 anys. D’aquell episodi quan va salvar la vida al Miquel fa cinc anys i mig però ja no se’n recorda ningú, tret d’ells. “Quan va passar, el servei de premsa de l’Ajuntament em va trucar per si els donava permís si algun mitjà volia entrevistar-me. Els vaig dir que sí, però ningú em va trucar”, explica. El seu company de patrulla també va fer un escrit per demanar que li donessin l’Orde del Cos, sense resposta. L’Eva, un any després, va arribar a entregar-li una carta en mà a la secretària del cap de la Guàrdia Urbana, Evelio Vázquez. Li van respondre que farien tot el possible, però mai n’han sabut res més.