Societat 30/03/2015

Mar Hernández: “Els metges et curen el càncer, però després qui et torna la teva vida?”

MalaltiaLa bicicleta l’ha ajudat a superar el sotrac d’un càncer i li ha canviat la vida fins al punt que a l’abril farà la Titan Desert, una marató ciclista al desert del Sàhara. És escultora i protagonista d’‘Identitat esculpida’, una exposició fotogràfica que retrata la seva experiència

Dani Colmena
4 min
Mar Hernández davant d’una fotografia d’Imatge esculpida, l’exposició que es va poder veure al Museu Colet i que serà itinerant.

Va dedicar tota la vida a l’escultura fins que l’any 2007 un càncer va sacsejar tots els seus plans. Es va aferrar a la bicicleta per enfrontar-se a la malatia, per fer més suportable el tractament i per tornar a sentir-se forta. Ara esgarrapa hores al rellotge per compatibilitzar les classes a la Facultat de Belles Arts de la UB, on és professora, amb un exigent calendari d’entrenaments. Aquest mes d’abril farà la Titan Desert, una prova ciclista d’alta resistència. També és la protagonista de l’exposició Imatge esculpida, en què les fotografies de Jordi Serra retraten la seva experiència amb el càncer.

Vas començar a fer bici arran del primer diagnòstic. Per què?

Quan em van diagnosticar la malaltia, m’enfilava per les parets. Estava enfadadíssima amb tothom, amb els metges, la família, els amics... Amb tot. Mai havia fet esport abans, però m’acabaven de regalar una bici i mentre esperava els resultats de la biòpsia vaig començar a fer-la servir. Al principi treia el fetge per la boca, però em vaig anar sentint millor; tornava a casa més tranquil·la. Després va venir la intervenció i la recuperació, però ja no ho vaig deixar. Només 15 dies després de l’operació, ja sortia en bici.

Això va ser el 2007. Però després vas tenir una recaiguda.

Sí. A més, em van dir que aquest cop la tumoració havia infiltrat el teixit, que era un estadi superior de la malaltia. Quan et donen una notícia com aquesta tot s’atura, com tallat per un ganivet. És com si les normes de joc de la vida, que sabem que existeixen però que normalment tenim oblidades, te les posessin davant teu, de sobte. Per sort, en els últims cinc anys n’havia après molt, m’havia posat molt forta, físicament i psicològicament, gràcies a l’esport.

¿Podies fer bicicleta durant la quimioteràpia?

Sí, tot i que hi havia dies que estava esgotada. A causa de la químio se t’inflamen els òrgans; la cortisona fa que tinguis retenció de líquids, que estiguis alterada, que costi dormir. Però em prenia les sessions de químio com si fossin una cursa ciclista. Em mentalitzava que estaria feta pols uns dies, però que de seguida m’havia de recuperar per a la següent sessió. El ciclisme m’havia reforçat la capacitat de patiment i la resistència al dolor. M’havia canviat la vida, perquè m’alimentava millor, em cuidava més.

He llegit que parles d’una certa identificació entre l’operació que et van fer i la teva vocació d’escultora.

Jo sempre m’he dedicat a la figura humana. I els que ens dediquem a l’art figuratiu som molt coneixedors de l’anatomia i les proporcions. Llavors, esclar, trobar-me davant d’una doctora que em dibuixava, em marcava, em fotografiava, em proporcionava... vaig flipar. Vaig pensar: m’està fent el mateix que jo faig amb les escultures! També em va passar una altra cosa curiosa. Després del primer diagnòstic, vaig deixar de crear obra meva, i no he fet cap més exposició individual, només treballs per encàrrec. En principi ho vaig atribuir simplement al fet que estava prioritzant altres coses. Fins que un dia l’Helena Pielias, una de les components del projecte fotogràfic, em va dir: “Mar, és normal que no vulguis tornar a fer obra teva, perquè t’estàs construint a tu; ara l’obra ets tu”. I tenia raó. Perquè després d’un sotrac d’aquest tipus no et reconstrueixen només uns pits, et reconstrueixes tota la teva vida.

Quina és la part més difícil d’aquesta reconstrucció?

Hi ha una part de la malaltia que és supervivència pura; lluites per coses essencials com poder menjar o sortir al carrer. Després ve una segona fase d’acceptació. El procés d’un càncer de mama és bàsicament això, un procés d’acceptació. I una de les coses més difícils és recuperar-te com a dona. Per exemple, retrobar-te amb la teva parella, tornar a sentir el que és l’atracció, la seducció. No és fàcil, perquè per la medicació que prens, el cos experimenta canvis hormonals i un canvi físic important. Jo, per exemple, em vaig separar de la meva parella a causa de l’esgotament de tot aquest procés, i es veu que això és molt habitual en casos de càncer de mama. Segur que hi ha moltes dones que han patit un càncer i que potser no troben l’ajuda que he trobat jo, o que són més grans, o que simplement es conformen. I potser mai més tornen a tenir relacions sexuals després de la malaltia.

¿Fer bici va ser una manera de recuperar aquesta normalitat?

Sí, perquè quan em vestia de ciclista i sortia al carrer, ningú em tractava com una persona malalta; pensaven que estava bé. Ara he conegut metges que consideren que l’esport pot formar part de la teràpia després d’un càncer de mama, però en aquell moment preguntava als doctors i em deien que em limités a fer “activitat moderada”. I això què vol dir? Els protocols hospitalaris s’ocupen molt i molt bé de curar i d’extirpar la malaltia i de salvar-te, ¿però qui t’ajuda a recuperar la teva vida normal? Perquè el càncer té seqüeles en tot: la famíla, la feina, els amics, la parella...

L’exposició Identitat esculpida mostra aquest procés personal. Què sents quan la veus?

S’han fet moltes exposicions sobre el càncer de mama mostrant-ne la part més tràgica: les seqüeles, l’impacte en la persona. Jo el que volia transmetre era bellesa, expressar que la bellesa, la seducció, també són possibles després d’un càncer de mama. Si alguna d’aquestes dones de què parlàvem pot veure aquestes fotos i positivar la seva situació, ja em dono per satisfeta.

stats