Maria Molins: "Si ens prenen la cultura, tornem als 40 anys de franquisme"

Maria Molins (Barcelona, 1973) és una cara coneguda de la televisió i del teatre que ara aposta amb força pel cinema. Reivindica la importància de la cultura en un moment de retallades i assegura que és garantia per a la "felicitat d'un poble".

Acabes d'estrenar El bosc i estàs a punt d'estrenar Fill de Caín i Olor de Colònia. Vius un bon moment.

Sí, i tant. Aquestes tres pel·lícules han estat una gran sort per a mi perquè he pogut fer tres personatges molt potents. Aquest any que ara s'acaba tot m'ha anat molt rodó i ara en recolliré els fruits. A més, com que estic embarassada he hagut de dir que no a alguns projectes per a aquest 2013 i per això està bé que l'any anterior hagi estat fructífer, serveix per compensar.

¿Has de pagar un preu professional molt alt per ser mare?

Sí, has de pagar un preu alt. Quan sents el tic-tac del rellotge biològic has d'intentar buscar un moment adequat i no ho és mai. Jo fa anys que sento aquest tic-tac però he anat retardant el moment perquè coincidia amb les millors ofertes. Però tan bon punt em vaig quedar embarassada vaig decidir que era el meu moment i punt. Sempre m'havia costat trobar un forat per ser mare. Però ho visc amb tota la il·lusió i crec que a les actrius ens va molt bé tenir una nova persona que ens robi protagonisme, ja que pequem d'un cert narcisisme.

A El bosc interpretes una dona forta que resisteix sola la Guerra Civil. N'has rebut molt bones crítiques. N'estàs satisfeta?

Sí, molt. És tot un repte interpretar aquest personatge perquè té una evolució molt interessant. Comença sent una dona submisa i conservadora i acaba agafant una fortalesa impressionant.

La pel·lícula barreja ciència-ficció amb la Guerra Civil. Sona una mica estrany, d'entrada.

Sí, és una barreja estranya però ben resolta que es basa en un conte de l'Albert Sánchez Piñol. El millor és que l'espectador no veu tota la part fantàstica, la viu a través dels ulls del personatge del meu marit. I, d'altra banda, el retrat històric és molt realista, està fet amb molta cura. El resultat és molt interessant.

Amb aquestes tres estrenes en un any, ¿tens la sensació que per fi t'arriba el reconeixement?

Jo crec que ja fa anys que em reconeixen, perquè per a mi el gran reconeixement és que em truquin per treballar. La continuïtat de la feina és la garantia que estàs fent les coses bé.

Quina mena de personatges t'atreuen més?

A mi m'agrada molt que les històries expliquin coses que emocionin. Que puguin millorar el nivell emocional de l'espectador. Que qui vagi a veure la pel·lícula s'identifiqui amb els personatges i aprengui a ser més bona persona. A mi m'agraden els guions en què els personatges evolucionen, com a El bosc i també a Fill de Caín. Aquesta pel·lícula de Jesús Monllaó parla dels vincles familiars i és un tema que em toca molt de prop, tot i que encara no sóc mare. Però posar-me a la pell del personatge em fa obrir la ment, em fa eliminar prejudicis, coses que creia fermament i que després de la pel·lícula ja no crec.

¿Aprens coses de la vida real fent papers de ficció?

Totalment. Tu aportes coses teves al personatge però ell també t'aporta coses a tu. Has de buscar un equilibri perquè sigui creïble, perquè no sigui pla. Tots els personatges són complexos.

T'agradaria fer més cinema?

Sí. No n'he fet gaire, de fet, només he fet sis pel·lícules, però és un gènere que m'agrada molt. Trobo que el cinema apropa la càmera als ulls de l'actor, que és on hi ha la seva ànima, i la mirada no enganya. És molt difícil en un primer pla fer veure que sents una cosa que no sents.

Durant molts anys vas fer el mateix personatge a El cor de la ciutat . Això marca molt?

Sí, la gent encara em reconeix pel carrer per aquell personatge. És que el vaig fer durant vuit anys seguits, i això encasella molt. Tot i això he de reconèixer que la tele m'ha obert moltes portes.

Com us està afectant la crisi als actors i a les actrius?

A mi personalment no m'ha afectat gaire perquè m'han arribat projectes molt interessants, però per al nostre sector la patacada més important ha estat l'augment de l'IVA al 21%, sobretot per als productors, i si ells s'enfonsen no hi ha diners per a res. Jo crec que la cultura és la felicitat d'un poble. Si ens prenen la cultura tornem als 40 anys de franquisme, a un país gris on la gent no pensa. En canvi, si tenim la possibilitat d'accedir a la cultura, el país ja no és gris. Hem de ser conscients d'això encara que quan parlem de retallades en sanitat o educació la cultura pugui semblar un aspecte frívol.

Però encara hi ha alguna bona notícia. El Temporada Alta ha tancat les portes fa una setmana amb un 90% d'ocupació.

Sí, i és una notícia que ens sorprèn gratament. La gent està donant suport a la cultura. Potser no viatgen tant, han retallat en despesa durant les vacances, però segueixen anant al cinema, a teatre, a concerts. Crec que la gent no vol tornar enrere, a aquells anys grisos.