Mariane Pearl: “Els que no tenen veu són els que ho saben tot”

Determinació ”Si tenim valors, les televisions no poden ensenyar vídeos dels segrestats per l’Estat Islàmic” Exemple ”Jo sé que el Daniel i jo teníem raó. Érem una visió de la humanitat: un jueu casat amb una budista”
ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

Com has arribat a Barcelona?

La meva vida i la del meu fill han sigut molt nòmades i necessitàvem trobar un lloc que ens agradés i fer-hi arrels, i vam escollir Barcelona. Vaig néixer a França, però el meu pare és holandès i la meva mare cubana. Després vaig adquirir la nacionalitat nord-americana.

Què hi feu, a Chime for Change?

Chime for Change és molt pràctic. D’una banda, la força ve del fet que la gent que s’ha ajuntat per ajudar les noies i les dones és forta. Facebook, Hearst Magazines, que té capçaleres com Marie Claire i Cosmopolitan, que són presents en molts països del món. Persones com Beyoncé i Salma Hayek, amb molta veu i molt poder... Si hi ha una gran revolució al nostre segle és la de les dones. Jo hi gestiono una plataforma periodística, i hi ha una part que és ONG. No m’hi vaig posar perquè fos feminista, jo més aviat sóc humanista.

Quina diferència hi ha?

Que no m’agraden les etiquetes. La injustícia em molesta com a ésser humà, sigui per raons de color, de gènere... La qüestió no importa. El cas de les dones no té justificació. Mira aquí, amb la violència domèstica. A les dones afectades els costa molt parlar-ne, per tradició, per costum...

La diferència és que tu tens un nom i el pots posar al servei d’una causa.

Sí. Però crec que una de les meves grans fites és no haver canviat. La pel·lícula sobre el segrest i l’assassinat del meu marit va ser una meta molt difícil de creuar. Angelina Jolie i jo som amigues, i imagina’t encarnar una amiga en una situació tan dramàtica. Però era l’única persona en qui confiava, perquè és increïble, no para, i jo sabia que entenia el missatge.

Quin missatge?

Que no importa d’on véns sinó que et comportis com un ésser humà. Vaig trigar un any i mig a dir que sí a la pel·lícula. Jo preferia que no es fes.

Per què?

Perquè ja era massa per a mi. A més, en aquell moment no coneixia l’Angie... Jo vivia a Nova York, i després dels atemptats de les Torres Bessones, amb banderes americanes per tot arreu... Llavors va ser quan vaig dir-me que la pel·lícula s’havia de fer. Per a mi era tan obvi que Al-Qaida acabaria entrant a l’Iraq... A més, havia parlat amb el president Bush i em semblava tan boig, tot plegat, que vaig pensar que calia donar un missatge.

¿Et vas reunir amb el president Bush abans de la invasió de l’Iraq?

Sí, estant embarassada.

I li vas dir que era un error?

Sí.

I què et va contestar?

Que creia que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. Va ser un dia que em vaig sentir molt sola, perquè em va semblar que tot allò no hi tenia res a veure, que havien decidit envair l’Iraq i ja està. En un sol dia vaig parlar amb Colin Powell i amb George Bush, i el meu propòsit era un altre completament. Jo no esperava res d’aquella gent. Senzillament volia protegir una persona, i sabia que un minut després de marxar del Pakistan podia estar en perill, i em vaig trobar parlant de política internacional amb el president dels EUA. Vaig intentar compartir amb ell coses del carrer. De tant en tant ens interrompien els assessors, parlant d’armes de destrucció massiva, del preu del petroli... Qui sap, en aquella circumstància, què hauríem fet tu o jo.

¿Vist de prop era diferent de com el vèiem a la televisió?

[Obre els ulls com si pogués salvar la figura de Bush, però el temps no ha edulcorat el seu record i es limita a somriure.] No.

Acabes de tornar de l’Iraq, on has estat amb nenes que han fugit de l’Estat Islàmic.

Van fugir un dia abans que l’EI entrés al Sinjar, el 3 d’agost, i corrent.

¿Els ensenyes conceptes bàsics de periodisme?

Sobretot per ensenyar el potencial de les dones. La majoria de les dones del món mai han parlat. Al llarg de la història no se sap per què han passat les dones. Penso que el periodisme ha de tornar al principi, a la gent, i vull donar-los com a mínim aquesta espurna de dir que seran les primeres dones des del primer segle que tenen veu. Imagina tot el que tenen per dir. Són veus dèbils perquè no saben interactuar, però tenen una ànima molt forta. M’interessa més la gent sense veu, perquè ho saben tot.

¿Vas tornar amb alguna idea de com estan les coses a l’Iraq?

Jo ho veig molt complicat. És el que explico a Mighty heart. La identitat de la gent és la religió i la pertinença geogràfica, i prou. Si ho amenaces... Però fa anys que passa. Hi ha hagut 72 genocidis dels iazidites. Tot és un problema de qui té raó, qui farà les lleis, qui interpretarà la paraula de Déu...

Fa un temps que rebem vídeos d’assassinats de periodistes. ¿Com t’ha impactat?

Jo ho vaig viure molt malament, perquè si emetem el vídeo comencem a banalitzar l’acte. Personalment va ser difícil, igual que se’m va fer difícil la reacció de la premsa. Vaig rebre una allau de demandes d’entrevistes, de tot el món. No vaig fer-ne cap, vaig escriure un article. Em va fer enfadar que els terroristes ens manipulin tan fàcilment. Maten un periodista, ho ensenyen, la premsa recorda què li va passar al meu marit, em demanen una entrevista a mi, que no tinc cap informació nova... Era una demanda purament emocional. I nosaltres no podem flaquejar. Si tenim valors, democràcia, hem de tenir també determinació. Si no, què farem? Allò va ser una gran decepció, perquè pensava que no havíem après res quan ensenyaven els vídeos. Els terroristes estaven jugant a videojocs amb la democràcia i les seves debilitats. Els mitjans són en primera línia i, ho sento, però els costa. La vida fa que hagin arribat a un moment que la part de negoci i la part ètica xoquen. La justificació principal és que són notícia...

És veritat que són notícia.

Si ens basem en regles vàlides fa 30 o 40 anys... Han canviat molt i hem de canviar. Jo hi puc contribuir, tu també, però cal pensar-hi. No podem seguir sent tan manipulats, i per això tenen gent que ho sap fer. ¿No creus que en ple 2015 toca revisar una mica com fem les coses? Fins i tot potser decidim no ensenyar les fotos, i s’entén. És una manera de dir als ciutadans: “A través meu, ja no”.

Els vídeos provoquen dos efectes, el terror i el reclutament de joves. ¿Com és possible que aquestes imatges puguin fer que algú s’hi vulgui apuntar?

Perquè aquestes imatges resultin atractives, el nivell de desesperació ha de ser molt alt. Són nois i noies sense res al voltant, res a perdre. Són joves de la immigració que no volen aguantar el mateix que els pares. No hi ha alternativa, i se’n van. Si aquests nois estan desesperats, tenim un problema. L’EI vol portar la guerra aquí, convertir-ho en notícia i morir-se de riure. La recuperació política del terror és molt vella. Però ara hi ha nous nivells de sofisticació. És per això que la consciència individual d’un periodista, d’un polític, d’una mestressa de casa, és l’única via de sortida.

Què t’ha costat més de vèncer, la por o l’odi?

[Sospira. Llarga pausa. Touché. ] Cap de les dues coses. Jo crec que va costar més mantenir l’esperança perquè... Tot el que explico són coses que crec de veritat. Si sumes tot el que t’he dit veuràs per què visc com visc. I ja està, a dins hi ha una batalla contra l’odi, la por, la soledat... Una llarga llista [riu].

Però tu et vols definir amb la paraula esperança .

No, jo no vull definir-me.

Però és una paraula que utilitzes.

El que dic sobre l’esperança és que és un múscul viu, no és un estat estàtic. No és optimisme, és una mica diferent. Jo sé que jo tinc raó i que el Daniel tenia raó en aquesta batalla. Nosaltres representàvem una visió de la humanitat, perquè ell era jueu i es va casar amb mi, que sóc budista. Aquesta forma de viure i tenir el nostre món és la manera de tenir raó. Jo ho tinc molt clar, això. La tesi de la “guerra de civilitzacions” és el que estan intentant crear amb el terrorisme. L’objectiu és aquest, provocar la guerra entre religions. Aleshores, l’única resposta real ha de venir de les civilitzacions, de la gent que és capaç de sortir de la seva definició, etiqueta i límits.

N’havies parlat molt amb el Daniel?

Sí, perquè a més nosaltres vivíem en un carrer hindú a Bombai i érem els únics que no ho érem.

Tens identitat nacional? D’on ets?

[Somriu.] És complicat. Crec que no puc contestar. Per exemple, escric en anglès, que no és la meva llengua natural.

Però quan et pregunten d’on ets què dius? Del món?

Depèn, a George Bush li vaig dir que de Cuba. Per riure-me’n.

Tens esperança en Hillary Clinton?

Jo sí. M’agradaria com a presidenta.

Perquè és dona?

No... [com debatent interiorment]. Bé, no sé quin tipus de persona arriba a aquest nivell sent fidel a ella mateixa i a més pot canviar alguna cosa. Però és una dona amb molta dedicació, forta... Ara, he vist dones ordinàries fent coses ben extraordinàries. La que em va tocar més va ser una mestressa de casa. Era analfabeta, la van casar a la força, la van portar a França, va començar a treballar netejant la casa, i ningú la veia. Aleshores, va començar a escriure fonèticament poemes a la lluna. Va fer arribar els escrits a una fira editorial i el llibre es va publicar i ha treballat en una revista de 15 milions de lectors. L’altra és de nens. La primera nena Nobel de la pau. Va veure com mataven el seu millor amic davant seu. Va veure que la violència arribava a un punt increïble i va reunir els nens del barri per parlar de la violència que tenien a casa. Van decidir parlar amb els pares i van iniciar un moviment de nens per la pau.

¿Hi ha alguna cadena mundial que no alimenti el xoc de civilitzacions?

La BBC. Intenten tenir una ètica periodística molt forta. Hi ha coses molt perilloses per la immediatesa; la influència de la tecnologia fa que tot hagi de ser molt curt. És una guerra per captar l’atenció, fer servir imatges que criden als instints més baixos que tenim. El que jo demano és decència, i crec que la BBC en té una mica més. Un periodista s’ha d’acostar tant com pugui a la veritat perquè la gent llegirà com a veritat el que digui.

Més continguts de