Publicitat
Publicitat

Mariona Tomàs: "L'àrea metropolitana de Barcelona necessita més força política"

Professora de Ciència política de la UB, és la primera estrangera en guanyar el Premi al Llibre Polític de l'Assemblea Nacional del Quebec

Hi ha pràcticament tantes maneres de governar en l'àmbit metropolità com països hi ha al mapa. La doctora Mariona Tomàs analitza aquests sistemes i ha trobat en Mont-real un experiment interessant.

Per què Mont-real?

Ha estat un laboratori on es va posar en pràctica una controvertida reforma metropolitana. El 2000, el Partit Quebequès va fusionar tots els municipis de l'illa de Mont-real en un de sol, els va dividir en 27 districtes i va crear un ens de planificació a la regió metropolitana. Aquí s'ha parlat de la gran Barcelona. Seria com fusionar l'Hospitalet, Cornellà, Badalona, Sant Adrià...

L'experiment va fracassar.

El 2003 va haver-hi eleccions, i va guanyar el Partit Liberal. Va prometre que els municipis forçats a integrar-se podrien separar-se. La lliçó que s'extreu d'aquest cas és que o tens el consens entre alcaldes i ciutadania o aquest tipus de mesures se't giren en contra. Si t'imposes a la voluntat i a la identitat municipal, tens les de perdre. Va ser un caos i el resultat ha estat contraproduent. Es va voler fer per estalviar àmbits de representació i de decisió i al final se n'han acabat creant més.

¿En termes de governança metropolitana, val més fragmentar o unir?

Depèn de per a quines polítiques. Les d'habitatge, transport o aigua, per exemple, les has de tenir a nivell metropolità. La clau és en relació a les institucions. Cal crear un sol govern? Aquí és on cal mirar cas per cas i trobar una solució de compromís. No hi ha una resposta universal. A cada país hi ha intents fins que s'acaba trobant el model. A Espanya, després del franquisme, l'única àrea metropolitana que s'ha tornat a crear és la de Barcelona. Però li falta lideratge i força política.

Creus que no en té?

Va crear-se no fa ni dos anys, en plena crisi. Encara té camp per córrer, però ja que tenim una plataforma de consens, aprofitem-la. En el cas d'Eurovegas, per exemple, l'àrea metropolitana no es va posicionar com a institució, van fer-ho els alcaldes per separat per falta de consens. Va ser una oportunitat perduda per dotar-la d'autoritat. Però per anar bé tots han de cedir, municipis amunt i Generalitat avall.

Cedir poder en definitiva és el més complicat de tot, no?

Tothom vol conservar la seva parcel·la i l'encavalcament de competències és complicat. De la teoria a la pràctica tot canvia. El model de Mont-real era fantàstic: una estructura de planificació per a temes econòmics i estratègics, una entitat metropolitana i nous districtes per afavorir la proximitat. Però sobre el paper la realitat de cada municipi és molt diversa, i en reformes com aquesta toques poder i competències fiscals. Són temes molt delicats.

¿La crisi no porta Catalunya a plantejar-se una opció semblant?

Se n'ha parlat, sobretot en l'àmbit rural. Fa anys es va proposar fusionar municipis de menys de 250 habitants, però mai ha tirat endavant. En països de tradició napoleònica -amb una identitat municipal forta- com Espanya, és més complicat. Tot i això, Grècia o Itàlia aprovaran o ja han aprovat fusions de municipis o supressió de províncies.

Quan el govern decideix aglomerar municipis en un sol ens, es perd representació democràtica. Com va viure això Mont-real?

Va ser una de les principals polèmiques. Molts dels municipis eren petits, d'entre tres mil i cinc mil habitants. El seu punt fort era una relació propera als representants i una prestació de serveis més eficient. Però més enllà de democràcia i eficiència, Mont-real va rebutjar la fusió per dos factors socioeconòmics.

Quins?

Un de lingüístic i un d'econòmic. Una gran part dels municipis fusionats, els de l'oest de l'illa, són comunitats anglòfones, que veuen com l'anglès és minoritari en un territori que té el francès com a única llengua oficial. Hi ha municipis que tenien un estatut especial per poder prestar els serveis en anglès. La pèrdua d'identitat era la principal amenaça si els fusionaven en una mega ciutat francòfona. I també cal sumar-hi el factor econòmic, perquè l'oest de l'illa té una renda per càpita més alta que la resta. Si s'unien, els augmentarien els impostos.

Tot plegat ens pot sonar una mica.

L'interessant és que quan van votar -en referèndum- a favor de separar-se els van dir que igualment els augmentarien els impostos. I tot i així van votar separar-se. Preferien pagar i mantenir l'autonomia.

¿Trobes reals els paral·lelismes entre el Quebec i Catalunya?

No del tot. Canadà és un estat federal amb competències exclusives per a les províncies, com un sistema educatiu o de taxes propi. La diferència també és de cultura política. La major part dels primers ministres canadencs han estat quebequesos. Per això els referèndums han anat com han anat, hi ha una relació de respecte molt diferent que a Espanya. És un clima polític molt diferent i allà hi ha un referèndum que es perd per 50.000 vots i l'endemà la gent va a treballar... No hi ha una situació de caos. Els conflictes hi són però no tenen el grau d'intensitat que tenim aquí per la nostra història.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de