“Cal recuperar els oficis en l’àmbit de la creació artística”

Sempre ha fet el seu camí al marge dels corrents artístics. Marta Blasco (Manises, 1974) confessa que l’art és el seu espai de llibertat. Dibuixa amb un virtuosisme que ara sovint és escarnit, recupera per a la contemporaneïtat els coneixements de ceràmica de la seva ciutat natal, ha treballat exhaustivament el gravat a la manera negra, una tècnica que acumula segles d’història, fa vitralls i intervencions diverses en l’arquitectura. Reivindica els oficis artístics. Per Nadal, va fer una gran instal·lació a la Seu de Mallorca posant en valor la figura de la Sibil·la. I ara acaba d’inaugurar una exposició a la galeria Maior de Palma, que ha titulat Contradictio. Marta Blasco assenyala les contradiccions que se li imposen especialment com a dona, però també com a artista.

La dona, els desitjos femenins, el misteri que els envolta i també el dolor són elements centrals de la teva obra. Des de quin posicionament els afrontes?

L’art, almenys per a mi i com a dedicació, és una manera de donar sentit a la pròpia existència. Vivim en un patriarcat i m’hi rebel·lo, no vull que ens facin a la seva mida. Ens ensenyen des de petites que per ser desitjables hem de desitjar el que l’altre desitja (disculpeu la redundància). Les dones hem de definir les bases del nostre desig. Ja n’hi ha prou que tot el que surt del guió es miri amb desconfiança. Si no t’adaptes, ets complicada, difícil. Tenim l’obligació d’oferir a les nostres filles altres models, i no inculcar-los sempre els mateixos gens.

Sents fascinació per la figura de la Sibil·la, la reivindiques sovint i així ho has fet en una intervenció a la catedral de Palma.

Les sibil·les van ser dones transcendentals en la història del Mediterrani. La Sibil·la, el cant d’origen medieval que es fa durant les matines de Nadal a Mallorca i que va ser declarat Patrimoni Immaterial de la Unesco, a mi em va meravellar des de la primera vegada que el vaig sentir. És una reivindicació del posicionament de la dona en qualsevol àmbit de la vida. I l’apocalipsi que canta ens el podem aplicar actualment: ens divideixen entre bons i dolents, amb una manca de diàleg i de voluntat d’enteniment.

Quan afirmes que es mira amb desconfiança el que es desvia del camí imposat, ¿ho notes també com a artista?

Ho pateixes com a dona, com a artista i com a artista-dona. El món de l’art també està dominat pels homes. Per posar un exemple que es podrà comprovar d’aquí només un parell de setmanes, el nombre de dones representades per galeries que participen a Arco és del tot ridícul. Com a artista, sempre he patit pel fet de voler fer el meu camí sense tenir en compte les modes que ens imposen. S’han establert uns paràmetres del que és contemporani i del que no, i si et mous fora de les tendències, no surts a la foto. És paradoxal que això passi dins el món de la creació. L’art contemporani va trencar amb l’acadèmia, per crear-ne una altra. S’ha trencat el diàleg entre la tradició i la contemporaneïtat. Jo no hi vull renunciar.

Quan vas ser conscient que volies dedicar-te a l’art?

Sempre. Amb 6 anys devorava una enciclopèdia d’art, la vaig arribar a destrossar de tant mirar i copiar Giotto, el Bosch, Ribera, Caravaggio i tants d’altres. A l’escola m’avorria molt i els mestres, quan ja no em podien aguantar a classe, em castigaven a la biblioteca i jo dibuixava; era el meu estudi, la biblioteca. Així que ja em llevava al matí pensant: “Com la puc armar avui”. A Espanya no s’ha sabut integrar o aprofitar els artistes en el sistema educatiu. Ens hem carregat l’educació artística. Els joves arriben artísticament destrossats a secundària perquè des d’infants els mestres els han fet omplir deu mil fitxes; com sempre, sense sortir del guió. També ens hem carregat l’ensenyament dels oficis artístics i l’estudi i el valor de la història de l’art. Fa 20 anys podies llicenciar-te en belles arts sense haver anat més enrere del segle XX. Ara, a més, et pots llicenciar sense haver agafat un llapis.

¿Sents la necessitat de reivindicar els oficis artístics des de la teva obra?

Els oficis són eines imprescindibles per poder fer la meva obra. Em serveixen, els investigo, n’aprenc i me’ls estimo. Ens cal recuperar els oficis en l’àmbit de la creació artística. Oblidar-los, deixar que tots aquests coneixements es perdin, és demolidor per a l’art. Hauria de ser una aposta pública, donar-los suport. Es tracta de defensar els coneixements que tenim arrelats, els que ens diferencien, a la vegada que els integrem en un món global i contemporani. En aquest sentit, em fascina el Modernisme i ara mateix estic aprofundint en l’esperit de Gaudí per l’expansió de la creativitat a tots els àmbits.

¿El teu treball actual, en ceràmica, és un retorn a les teves arrels?

Fa molt que visc a Mallorca i sentia la necessitat de tornar a la terra. Vaig créixer a Manises veient com les dones feien roses de ceràmica mentre conversaven. Manises en aquest sentit ha sigut destruït. Si no et renoves, si t’aïlles, ve l’autoextermini. L’art pot fer molt per a la recuperació d’aquestes tradicions artesanes. Treballar en equip, amb creatius, és una bona via perquè tot això reneixi. I a mi em dona vida.