Maruja Torres: "Tinc ganes de passar comptes amb la situació del periodisme"

A l'Hotel Fuster l'escriptora s'hi sent com a casa. Demana un whisky, que l'hora ja ho permet, i es treu les sabates. Escull el sofà més gran de la sala, s'acomoda entre els coixins i sospira relaxada. Porta tots els colors a sobre i encomana alegria quan parla del seu altre jo.

Quan neix Diana Dial?

Fa molts anys, en la meva primera novel·la -Oh, es él! -, en què li tocava perseguir Julio Iglesias. Era humor perquè no podia ser d'una altra manera, jo tenia molta inseguretat i era molt gamberra. El personatge està agafant cos i m'agrada molt, té 54 anys i no està per hòsties, és independent i porta la vida que vol. No es queixa, no és una víctima.

És mig sicària. ¿Li fas fer coses que tu no podries fer?

No li interessa tant entregar els culpables a la justícia com que es faci justícia. No està interessada en el linxament però diu, mira, aquest no anirà a la presó però jo me n'encarrego. Ella fa coses que jo ni podria ni m'agradaria fer. Només voldria esborrar persones del mapa, però mai fent mal a ningú. Tinc un gosset i només de pensar que algú li pugui fer mal...

Situes la novel·la a Egipte. ¿Hosni Mubàrak encara era al poder quan vas començar a escriure?

Sí, la revolta va començar un mes després que jo hagués estat a El Caire. Veia grups de nois que no feien res i pensava: per què no s'uneixen i fan una manifestació? I mira, ho van fer. Aleshores vaig dir-me: no pots parlar de la revolta, perquè l'has viscuda des del sofà, però sí que pots explicar les condicions que hi havia. I així ho mostro amb personatges corruptes i neocolonialistes europeus que s'aprofiten de la situació.

La revolta et va agafar desprevinguda. L'esperaves?

Després del que va passar a Tunísia hauria donat mig braç perquè passés el mateix a Egipte però amb més bon resultat, perquè se n'ha anat Ali Babà però els quaranta lladres continuen sent-hi. La corrupció és a tot arreu, i elles cada vegada porten mocadors més tancats. Sempre els dic: "Porteu la cúpula de la vostra sepultura al cap". Ja sé que no ho és tot, però si se'l traguessin em farien tan feliç! I de passada que l'utilitzin per lligar-los una cosa a ells. Almenys és una república. No com altres ...

Bé, el nostre monarca es disculpa.

Semblava Dani Pedrosa, pobre noi, que havia comès un error de veritat. Però això del rei no és un error, són setanta anys d'equivocacions. A més, per què demanava perdó? Per caure? Per matar uns animals magnífics? Per què un xoriço li va pagar el viatge? O per posar les banyes a la seva dona des de fa 40 anys? El govern que tenim no aguantaria una crisi institucional, però és que hauria de ser una crisi festiva. A veure, nanos, foteu el camp, sortim al carrer amb xarangues i ja està! L'últim que faltava a Espanya és aquesta... com ho diria... aquesta senilitat tan mal portada.

La pròxima aventura de Diana Dial serà a Roma. Què tocarà a Itàlia?

La religió espanyola. L'Obra Pia de l'Església catòlica és propietària de molts pisos i hi trafica, s'han fet reportatges sobre el tema. Em ve molt de gust que aparegui mort un noi en boles en un pis de luxe de Roma i no sapiguem què ha passat. En la trama hi podria entrar fins i tot Gallardón! Tinc ganes de pensar en tots aquests piadosos del PP. Després tindrà una aventura en el món del periodisme. Però abans necessito tenir un futur econòmicament tranquil. Ja saps què et vull dir .

Tens ganes de remoure una mica.

Vull passar comptes amb la situació. Està fatal. El periodisme no està en crisi, però els inútils l'hi estan fent entrar. De sobte trobo mitjans modestos que ho fan molt bé, això no em desanima. El que em desanima és que els grans funcionen com sacs enormes on tot hi cap i a força de cabre-hi tot no els consultes perquè no hi trobes res.

Com a estudiant feia enveja llegir l'ambient de les redaccions que descrivies a Una mujer en guerra .

Ara em faig enveja a mi mateixa perquè ho explicava amb una naturalitat brutal sense saber que tot allò desapareixeria. A les últimes edicions hi ha un epíleg on dic que no estic tan contenta de com anaven les coses. L'argument és tornar a fer bon periodisme, però la gent que pot fer-lo està molt putejada.

Fa uns quants anys que vas tornar del Líban. Com estàs a Barcelona, t'hi sents estimada?

Estic molt contenta perquè ja era hora, no volia convertir-me en una estrangera estrafolària, i a canvi de no ser-ho em sentia solitària perquè no anava a les festes de la colònia espanyola. Les relacions amb els àrabs no són fàcils. Són molt agradables però quan vols plorar una pena costa, tenen una actitud molt diferent vers la mort o la malaltia. Em sento molt estimada per una part de la societat i no per l'altra, com ha de ser. Em sento molt odiada a la resta d'Espanya i a Israel i a molts llocs, però no m'importa.

I les xarxes socials, com les portes?

Tinc Facebook i un bloc en què estableixo una bona relació amb els lectors. El que no tinc és Twitter. Primer perquè no m'interessa estar dient el que faig cada dia. I, sobretot, perquè tinc una llengua molt ràpida i a hores d'ara ja seria a la presó!