Mercè Boada: "Només trobem a faltar la memòria quan no la tenim"

Se li entelen els ulls quan explica el seu objectiu: aconseguir que la memòria humana no tingui data de caducitat. La neuròloga Mercè Boada es dedica en cos i ànima a investigar l'Alzheimer. Gràcies a la Fundació ACE, entre demà i dijous 350 professionals i més de 40 experts de la matèria d'arreu del món es reuniran a Barcelona per posar en comú els coneixements més avançats sobre la investigació de la malaltia.

¿Es pot dir que l'Alzheimer és l'epidèmia del segle XXI?

Això és el que es diu i les dades ho poden confirmar. Estem parlant d'una malaltia amb un gran creixement exponencial. Dels 40 milions de diagnòstics que hi ha ara es preveu passar al doble el 2030.

Per què cada cop n'hi ha més casos?

Perquè cada vegada vivim més i millor. És el preu que paguem per tenir una sanitat més bona i una esperança de vida més alta. Estem cronificant malalties com el càncer i això implica viure més anys.

A quina edat es detecta?

La mitjana d'edat dels malalts que visitem la fundació és de 73 anys. Fa 15 anys era de 80. Això vol dir que abans els que venien eren molt grans i estaven ja molt malament. Deu anys de cultura de la memòria han donat els seus fruits i es detecta abans la malaltia. Pensi que ens mirem el colesterol, la hipertensió, el sucre... però no la memòria, perquè només la trobem a faltar quan no la tenim, i aleshores ja és massa tard.

Quina relació hi ha entre l'Alzheimer i la demència?

No tota demència és Alzheimer però sí tot Alzheimer és demència. La demència implica que deixo de fer allò que sabia fer perfectament i pot ser secundària a un ictus o a un traumatisme cranial, per exemple, o pot ser causa d'una malaltia neurodegenerativa, com és l'Alzheimer.

Quan esperen trobar un fàrmac que el curi?

No poso data a les meves il·lusions. La indústria farmacèutica posa persones, coneixement i molts milions per trobar un fàrmac. Molts no han funcionat però continuen buscant i posant-hi talent perquè saben què volen. Jo sempre dic que puc perdre una marató, però no la guerra. Perquè cada vegada que comencem una marató hi ha milers de persones malaltes que estan disposades a provar el fàrmac amb l'argument solidari que potser a ell no li funcionarà, però servirà per a qui vingui darrere. Això no té preu. I un dia podrem posar una data.

¿Aquesta data pot veure's endarrerida per la crisi?

Afecta projectes, tot s'endarrereix. A més, tot el talent que hi ha ara ens haurem fet vells. Perdrem anys de pistonada. Tot el que hem invertit en saber serà un edifici que s'enderrocarà i això provoca tristor, però el tornarem a aixecar.

La seva fundació és capdavantera en aquesta recerca.

Som una institució que, no tenint-ho tot, seguim llaurant, regant i recollint collita. Hem volgut créixer amb rigor i prestigi clínic. A hores d'ara, que fa 14 anys que existim, tenim el repositori de mostres d'ADN més gran d'Europa, amb més de 6.000 mostres que es corresponen amb un diagnòstic correcte.

Quin és l'objectiu de la conferència Barcelona-Pittsburgh?

És la vuitena edició i la celebrem cada dos anys. Nosaltres tenim una estreta relació amb la Universitat de Pittsburgh i vam veure que seria molt positiu portar a Barcelona cada dos anys el que s'està fent a nivell internacional en la investigació de la demència. Tot el coneixement que es genera més enllà del transatlàntic el portem a casa. Aquí s'han portat dades importantíssimes i també portem nous fàrmacs i avaluem els antics. Enguany una de les novetats és una reunió sobre la situació de la genètica en l'Alzheimer a la qual assistiran tots els genètics d'Espanya que treballen en aquest àmbit.

¿Als Estats Units l'Alzheimer té un tractament social diferent?

Aquí el malalt mental és una nosa. Com més lluny el tinguem millor, i no apareix en espais públics. Europa és un continent vell i això significa que moltes vegades les coses ens fan més por. Les malalties s'han de normalitzar i socialitzar. Aquí hem de saber que l'Alzheimer no és una malaltia aturada que es pugui deixar en una via sense sortida. A mi no em val el criteri que no hi ha res a fer amb una persona només perquè és gran. Bé que han treballat i han fet créixer el país, no? A més, si aquest malalt es deriva a la investigació clínica i gràcies als fàrmacs pot viure amb autonomia, és menys costós. Què els diu als pacients quan se'ls diagnostica Alzheimer?

Que no pensin que tot s'acaba, sinó que pensin en tot el que tenen. Que estiguin tranquils i satisfets per tot el que han fet i pensin que a la tercera edat hi ha moltes coses per fer. Ja arribarà el moment de treure's les sabates i dir que la marató s'ha acabat.

Es nota que l'apassiona el que fa.

Estic fent una professió en què tothom diu que hi perdo, però a mi m'apassiona. He fet grans amics, molts familiars dels pacients. És cert que jo ploro amb la meva gent, no em fa vergonya dir-ho. Molts cops t'emportes els malalts al cap però sempre acabo pensant que un dia trobaré la solució.