Mercè Riera: "He après que pots tenir molt dolor però viure en pau"

La vida de Mercè Riera (Granollers, 1944) està marcada per les dificultats i, alhora, per les ganes de tirar endavant. Aquesta mare de quatre fills n'ha vist morir dos, que eren discapacitats. Ara dedica tots els seus esforços a ajudar la gent que ho necessita. Per això ha habilitat els grans espais de la casa de la seva família, on ella encara viu, per fer-hi un menjador social i un banc dels aliments, des d'on ajuda centenars de persones cada dia juntament amb 140 voluntaris.

Per què va decidir convertir aquesta casa, que era de la seva família, en un centre d'acollida?

Explicar aquest projecte sense explicar tot el que m'ha passat a la vida no té sentit. Perquè el que he viscut és l'ànima del projecte.

Què és el que li va passar que la va portar a engegar El Xiprer?

La vida del meu marit i la meva van fer un canvi en un determinat moment. Nosaltres vam tenir quatre fills, i la gran i el petit van néixer amb discapacitats. Això ens va portar a preguntar-nos quin sentit tenia la vida. Nosaltres sempre hem sigut catòlics, però és molt dur veure patir els teus fills. Per això ens vam preguntar per què ens havia tocat patir tant. No va ser fins que vaig conèixer un jesuïta que em va passar aquell dolor.

Com va ser?

Vaig transmetre a aquell jesuïta les meves inquietuds. Li vaig dir que volia entendre per què em passava allò. Simplement em va posar les mans a sobre i vaig sentir una gran escalfor i moltes ganes de plorar. Vaig marxar i vaig estar una setmana plorant. Des d'aquell moment ja no em vaig preguntar mai més pel sentit de la vida, va ser com si m'haguessin canviat les ulleres amb què veia el món. Ni tan sols quan els dos nens, ja grans, van morir, em vaig tornar a preguntar pel sentit de la vida. És molt dur veure un infant patir tant, però, alhora, aquest tipus de vida m'ha portat a veure no només els meus fills, sinó molt més enllà. A veure que molta més gent necessita ajuda, la meva ajuda.

Les circumstàncies li van canviar la mirada.

Sí, tinc una mirada completament diferent de la resta. Jo crec que no hi ha res que sigui realment nostre, que som administradors provisionals del que tenim, per això he obert casa meva. El que m'ha passat m'ha obert els ulls per veure on hi ha necessitats. Per això, des del moment que ens vam instal·lar en aquesta casa, el meu marit, els fills i jo vam començar a acollir gent.

I vivien amb vostès?

Sí. Així va començar l'embrió que després es convertiria en El Xiprer.

I els seus fills com ho vivien?

Amb normalitat. Ells ja van néixer amb aquesta bogeria i hi estaven acostumats.

¿I a partir d'aquí van començar a donar forma a El Xiprer?

Sí. Quan els fills estaven a punt de marxar, vam pensar que amb una casa tan gran havíem de fer alguna cosa. El meu marit i jo vam escoltar una veu interior que ens va portar a fer El Xiprer. Vam decidir que pararíem taula i que menjaríem amb gent que ho necessités i per fer-ho ens vam posar d'acord amb Càritas. Vam pensar que podríem establir també un banc dels aliments. D'això ja fa 15 anys i des de llavors no ha parat de créixer. Avui en dia vénen quasi 200 persones a menjar.

Sobta aquest concepte de veu interior. Avui en dia ja no hi ha gaire gent que l'utilitzi.

Sí, però és una cosa que reclamo molt, especialment en aquests moments. Cal que ens escoltem una mica més. Crec que si ho féssim podríem viure d'una altra manera enmig de grans dificultats.

¿Ha canviat molt en aquests 15 anys la tipologia de la gent que ve a El Xiprer?

Una mica, tot i que hi ha un grup molt important que s'ha mantingut. Al voltant de l'any 2000, amb el primer gran flux migratori, van començar a venir marroquins, equatorians... I ara molts d'aquells, sobretot els sud-americans, estan tornant a casa seva. Des que ha començat la crisi ha augmentat molt la quantitat de gent que ve a buscar menjar. Aquest creixement és bestial i afecta moltes famílies d'immigrants però també d'aquí, de tota la vida.

¿Creu que la crisi està fent augmentar la solidaritat?

Sí, ara em ve tanta gent demanant per ajudar-nos que ja no els podem agafar a tots. Aquesta crisi ens ha de fer qüestionar què fem en aquest món i qui el regeix. Jo crec que tothom s'ho pregunta però molta gent no escolta la resposta. En el meu cas, el fet de conviure amb aquesta gent que em necessita em permet no separar-me del meu món interior. Veig el patiment de les persones cada dia i veig que només esperen una paraula amable. Són molt agraïts. Jo penso que pots tenir molts dolors a la vida i viure en pau, això ho he après aquí, treballant cada dia. I als voluntaris també els passa, els canvia la vida el fet de ser aquí amb nosaltres.

És molt dura aquesta feina?

No. Jo no crec que sigui dura, tot depèn de com visquis aquestes coses. Sí que és cert que hi ha situacions que fan patir, però si penses que tu fas tot el possible per ajudar, tot plegat és més fàcil.