Miguel Ángel Aguilar: “El Procés ha tret el pitjor de nosaltres. La pitjor Espanya”

Miguel Ángel Aguilar (Madrid, 1943) ha volgut recollir a En silla de pista (Planeta) els episodis més rellevants de la seva dilatada trajectòria com a periodista polític. Extremadament afable en el tracte, Aguilar es mostra preocupat tant per la situació que es viu entre Catalunya i Espanya com per la degradació del periodisme actual.

Com es passa d’estudiar ciències físiques al periodisme?

Té a veure amb les condicions ambientals de l’època. Hi havia un moviment estudiantil antifranquista molt fort. El que passa és que jo era moderat, i la gent d’esquerres estava més preparada per a la clandestinitat. Jo estava al servei de la moderació des de la clandestinitat. I això em va fer desertar de la física i entregar-me al periodisme.

Vostè venia d’una família de dre tes...

Sí, però el meu pare, per exemple, que era metge, es va negar a certificar els morts dels afusellaments. Això vol dir que durant el franquisme hi havia gent que es prestava a determinades coses i gent que no.

¿Els periodistes han d’aparcar el seu compromís polític, a la feina?

S’ha d’anar amb molt de compte. És clau separar les coses. Però quan un règim nega les llibertats, el deure dels periodistes és negar el règim. Sense llibertat no hi ha periodisme.

¿A la Transició hi havia massa complicitat entre polítics i periodistes?

Jo crec que sí. Amb Luis Carandell vam crear el Club del Vostè, aclaparats pel que vèiem als passadissos del Congrés, on l’últim becari s’acostava a Suárez i li deia: “Adolfo, què t’ha semblat tal cosa?” Què vol dir Adolfo? Cal una certa distància física i gramatical per aconseguir una distància crítica que és imprescindible entre la premsa i la política.

Quin ha sigut el seu secret per mantenir aquesta distància?

Un periodista mai és amic d’un polític, els nostres fins són diferents. L’idil·li entre la premsa i un poder, el que sigui, sempre comporta una patologia. La nostra relació amb els polítics ha d’estar al caire del conflicte. Una mala relació de ferro.

I s’ha mantingut aquesta distància, en el periodisme espanyol recent?

Hi ha hagut molta melé. La precarietat que s’ha instal·lat és molt dolenta per a la independència. La precarietat és un pla inclinat cap a la submissió.

Quina nota li posaria al periodisme espanyol?

Em resulta difícil. Hi ha propensió a l’espectacle, que és degenerador, i propensió a l’enriquiment. Em disgusta veure periodistes prestigiosos fent publicitat. Em resulta molt difícil d’acceptar. S’ha de desconfiar del periodisme que s’ha fet ric, tal com va dir Indro Montanelli.

Encara existeixen dos bàndols, en el periodisme madrileny?

Allò que es va conèixer com el sindicat del crim era una factoria on es practicava el tot s’hi val. La primera vegada que ho vaig veure va ser contra Suárez. Jo estic molt cremat amb això: mai, amb ningú, s’hi val tot.

¿És el que està passant ara amb Sánchez?

S’està incoant. És el caïnisme, el tot s’hi val que porta al desastre.

Quina part de culpa tenen els mitjans en el descrèdit de la premsa?

Es diu que els lectors han abandonat la premsa, però i si li dic que abans la premsa va abandonar els lectors? No s’ha mirat de fer un periodisme millor, sinó de fer-lo low cost.

Vostè diu al llibre que les notícies es troben als bars.

Cal sortir al carrer. Hi ha molta peresa perquè es pensa, falsament, que tot és a la xarxa. Res substitueix la immersió en l’esdeveniment, i això només ho pot fer el periodista.

Vostè ha assistit a alguns d’aquests esdeveniments històrics, com els últims afusellaments del franquisme, el 23-F...

Els afusellaments són la cosa més atroç que he viscut mai. Vam anar a la porta de la presó de Carabanchel i ens hi vam estar tota la nit veient com arribaven les famílies. Era aterridor. Els pares d’Humberto Baena van arribar en taxi a les 4 de la matinada des de Vigo. I veient com quan es feia de dia es posava en marxa el comboi cap a Hoyo de Manzanares... És el moment més dur que he viscut.

S’ha perdut la consciència del que va significar el franquisme? Ho dic per l’auge de Vox.

Totalment. S’ha perdut la noció de la barbàrie que va ser el franquisme. Hi havia, esclar, moments de tolerància, però només fins que calia tornar a demostrar que de bromes cap. I s’afusellava. Arturo Soria en deia el prestigi del terror.

Hi ha una dretanització d’Espanya a causa del Procés?

Pedro Salinas, a La voz a ti debida, diu: “Quiero sacar de ti tu mejor tú”. Doncs algunes de les coses que estan passant aquí, a Catalunya, estan traient de nosaltres el pitjor. La pitjor Espanya.

Els mitjans han empitjorat la situació entre Catalunya i Espanya?

Els mitjans són com l’energia nuclear, són de doble ús, medicinal o letal. Poden ser generadors de convivència, de concòrdia, d’entesa, de lucidesa, o poden ser el contrari.