Miodrag Vlahovic: “En política cal ser prudent per no fer un pas equivocat”

Entrevista a l'exministre d’Exteriors de Montenegro. Recorda que no ser maximalista i tenir interlocutors oberts va ser clau per posar-se d’acord amb Brussel·les i Belgrad

Miodrag Vlahovic (1961) va aconseguir que el 2006 Montenegro votés en referèndum la seva independència. El 19 d’abril va rebre el Memorial Trias Fargas, atorgat per la Fundació Llibertat i Democràcia.

Quin va ser el seu rol en la negociació del referèndum?

El primer ministre Milo Djukanovic em va convidar el 2004 a entrar al govern perquè volia algú que indubtablement estigués a favor de la independència. Creia que teníem una oportunitat real de tornar a ser independents després de la brutal eliminació per la I Guerra Mundial.

Era una situació propícia?

La situació era complexa. Montenegro estava sota el domini econòmic, polític, cultural i militar de Sèrbia. Estava en una posició d’ostatge voluntari del règim de Milosevic. La majoria de la gent assumia la unió amb Sèrbia. Durant aquell temps si haguéssim intentat algun moviment hauríem tingut una altra guerra, hauria sigut penalitzat, un moviment d’independència com a Eslovènia o Bòsnia.

Què va canviar?

El que vam fer va ser una delicada negociació política i diplomàtica per preparar Montenegro per a la independència. Segurament el moment crucial va ser estar llest, tenir un lideratge que fos conscient que en política s’ha de ser realista i pragmàtic. No fer les coses precipitadament ni de manera que puguin perjudicar els teus propis interessos. Això no és mai una història d’un de sol, sempre hi ha dues bandes o fins i tot moltes bandes, i s’ha de ser extremadament prudent per no fer un pas endavant equivocat. Ets en un camp ple de ments i has de detectar com pensen.

L’acord amb Belgrad del 2002 ajornava la possibilitat d’independència durant tres anys...

Sí, i en van ser quatre. Es va obrir un període per buscar solucions provisionals. Els cercles de poder de Sèrbia no estaven preparats per acceptar la idea de Montenegro en termes d’igualtat perquè el país és més petit. Creien que no seríem capaços de ser independents ni prou intel·ligents per celebrar un referèndum sense conflictes civils. Teníem gent que era molt contrària a la independència i ara també està frustrada. I hi ha partits que representen aquest pensament.

És molt gran aquesta oposició ara?

Ara tenen un 30% dels suports en les eleccions presidencials. Una altra pota era la comunitat internacional, que té diferents interessos i alguns els declara i alguns no. És veritat que sembla surrealista que Washington, Moscou i Brussel·les estiguessin al mateix vaixell, que no està malament. Però ho vam aconseguir perquè teníem la noció que teníem dret a decidir i van pensar que, si les normes estaven bé i l’altra part ho avalava, havien d’acceptar els resultats.

La clau és el vistiplau de Sèrbia. ¿Era molt reticent el govern de Belgrad al referèndum?

Era contrari a la noció d’independència. Una de les coses que es van negociar va ser el llindar del 55% del cens perquè el sí fos legítim. Va ser una solució estranya. Sèrbia crec que va pensar que nosaltres havíem picat l’ham. Hi ha un episodi molt bo que és que Djukanovic i jo vam proposar el 2005, per no ser maximalistes, convertir Sèrbia-Montenegro en una comunitat d’estats independents. I va ser rebutjada per Javier Solana [aleshores alt representant de política exterior de la UE] i per Belgrad.

¿És necessari fixar un mínim de participació i de victòria del sí?

No ho sé. Depèn del cas i les circumstàncies. A finals dels 90 va venir un ambaixador nord-americà a Montenegro que ens va dir que per ser creïbles s’havia de donar un 10% de diferència. Tothom estava furiós i alguns deien que això era massa. I vam passar anys després intentant assolir un acord per a una norma, descrita en un sentit diferent però acordada per Montenegro, Sèrbia i la comunitat internacional, i es va arribar a la conclusió de la xifra del 55%, que és el que havia dit el diplomàtic anys enrere.

¿Creu que totes les nacions tenen dret a l’autodeterminació?

Crec que Lenin ho va dir fa temps.

Per què creu que costa tant a Catalunya negociar un referèndum?

Com a ambaixador a la Santa Seu crec que no puc dir res sobre aquesta qüestió. He de ser correcte amb la diplomàcia montenegrina.

¿Els partits estan legitimats a buscar un referèndum si no tenen un 50% de suports de la població?

Demano disculpes amb aquesta formalitat a l’hora de respondre a les preguntes, però espero que s’entengui. Tornant a Montenegro, com més temps passa més ens agrada la manera com vam assolir els resultats. La història recorda com ho has fet, no només el resultat.

Quins eren els principals arguments per al sí?

Velles raons. Necessitàvem el retorn de la nostra cultura i del sistema educatiu, que ens l’havien robat. També parlem de capacitats econòmiques, industrials i de futur del nostre país. Teníem idees diferents i havíem de buscar la fórmula per recordar a la gent que teníem dret a fer les coses a la nostra manera.

Més continguts de