Mònica Bernabé: "A l'Afganistan em sento viva com a persona i com a professional"

Mònica Bernabé (Barcelona, 1972) confessa que la curiositat sempre la venç. Per això, quan li van parlar de la situació de l'Afganistan, l'any 2000, ho va voler veure. Ho va trobar tan impactant que va establir un lligam permanent amb el país i finalment s'hi va quedar. Fa quasi set anys que explica el que hi passa, presideix l'ONG ADHA i acaba de publicar Afganistán, crónica de una ficción (Debate).

Com va ser la teva primera visita a l'Afganistan, l'any 2000?

Vaig entrevistar una noia afganesa que tenia una associació amb escoles clandestines per a nenes i dones a l'Afganistan que em va descriure un país en una situació dramàtica: l'educació estava prohibida per a les dones, no podien treballar ni sortir de casa si no era amb un home de la seva família, sempre havien d'anar amb burca, la música estava prohibida... I vaig pensar que si allò existia jo volia veure-ho.

I vas decidir anar-hi.

Sí, amb dues periodistes catalanes més. Vam quedar molt impactades. En tornar vam fer una roda de premsa multitudinària per explicar el que havíem vist en aquell país. Molta gent va contactar amb nosaltres perquè volia ajudar les dones d'allà i la manera que vam tenir de canalitzar aquella ajuda i aquells diners va ser crear l'ONG ADHA, l'Associació per als Drets Humans a l'Afganistan, que encara presideixo avui en dia. A partir d'aquell moment vaig començar a viatjar regularment al país, a passar-hi llargues temporades, i el 2007 m'hi vaig establir definitivament.

Per què vas decidir instal·lar-t'hi?

El 2006 vaig demanar una excedència per viure i treballar a l'Afganistan. Volia anar-hi per treballar per a l'ONG però hi va haver una revolta contra els estrangers i vaig començar a col·laborar amb El Mundo perquè era l'únic diari d'àmbit estatal que no tenia ningú allà. I vaig decidir provar sort i quedar-m'hi.

N'has tingut?

Fins ara sí. Jo, com a periodista, em considero una privilegiada de poder treballar allà. Cada dia pots aprendre coses, trobes situacions que t'indignen però et mouen professionalment i personalment i un munt de realitats que et trenquen els esquemes. Et sents viva humanament i professionalment.

C om és el teu dia a dia com a periodista allà?

Jo quan treballo allà faig el mateix que feia aquí fent de periodista. La meva gran escola ha estat el periodisme local. Això és el que faig allà. Però hi ha diferències importants: no vaig vestida com aquí sinó amb una túnica negra i un mocador al cap i sempre amb els ulls ben oberts, vigilant. L'Afganistan és una societat molt conservadora i masclista i en la majoria de llocs jo sóc sempre l'única dona. Moure's pel país és molt difícil, sobretot per carretera, perquè el risc de segrestos és molt alt. Quan ho faig vaig sempre amb burca, que aquí es veu com una aberració, però allà va bé per seguretat.

I tu, sent dona, com ho vius?

D'una banda m'indignen moltes coses, però el fet de ser dona em dóna alguns avantatges. Em tracten amb deferència en alguns llocs, a les zones rurals puc parlar amb dones i amb burca passo desapercebuda.

Què passarà quan marxin les tropes estrangeres?

No crec que passi res de bo, no pinta bé. A la societat afganesa hi ha molts elements que són desastrosos, el sistema judicial, per exemple. I molts altres.

Com quins?

Els mitjans parlen dels talibans com el gran problema, que ho són, però un altre problema important és que el govern està controlat per senyors de la guerra. Són criminals que han estat catapultats al poder per la comunitat internacional. Aquesta gent ara té poder militar, polític i econòmic. Ara hi ha un govern que la població no vol i una insurgència que cada vegada té més força. Ningú sap com evolucionarà el govern.

¿Això no genera molta ràbia als afganesos?

Sí. Els estrangers quan van arribar a l'Afganistan a principis del 2000 van ser rebuts amb els braços oberts. Però aquesta il·lusió s'ha anat diluint i s'ha convertit en frustració i ràbia per haver promès una cosa que no s'ha pogut complir.

¿I la situació de les dones ha millorat en aquests 10 anys?

Ha millorat respecte a l'època dels talibans perquè en aquella època a part dels abusos de casa hi havia tot de restriccions a la via pública. Però les famílies segueixen escollint el marit per a les seves filles, la dona és propietat del pare i després del marit i ells decideixen què ha de fer i què no. Aquest cercle no s'ha trencat, al contrari, s'ha fomentat una cultura de la impunitat.

¿Has hagut de pagar un preu molt alt personalment per tirar endavant aquest projecte?

Sí, en certa manera he sacrificat la meva vida personal. Vaig marxar amb 34 anys, estava en aquell moment en què o t'estableixes i tens una família i una vida normal o te'n vas i això queda enlaire. Formar una família a l'Afganistan és bastant impossible. Vaig optar per l'alternativa que m'ha fet més contenta. No me n'he penedit.