PANDÈMIA

“Maleït covid! Primer s’endú l’àvia i ara no deixa que ens n’acomiadem”

Moltes famílies aprofitaran l’1 de novembre per dir adeu als seus difunts però les restriccions no ho posen fàcil

Per Tots Sants els cementiris s’omplen de flors per homenatjar els difunts. L’1 de novembre és un dia per recordar els avantpassats -els que ja fa temps que han marxat o els més recents, quan la pèrdua encara és molt present-, ja sigui anant al cementiri, tornant al lloc on es van escampar les cendres o reunint-se tota la família per recordar els membres que ja no hi són. Un procés, el del dol, que encara s’ha complicat més en temps de pandèmia. El covid-19 s’ha emportat familiars abans d’hora i molts d’ells no han pogut estar tan acompanyats com haurien volgut ni tenir una cerimònia com la desitjada. Davant d’això, les seves famílies han hagut de viure un dol confinat. Avui, per Tots Sants, el record per a aquestes persones encara és més viu. I tot i que Catalunya està confinada, aquest cap de setmana es podrà anar als cementiris sense sortir de la mateixa comarca i amb aforaments limitats.

La família de la Júlia avui portarà flors al pare, que va morir de coronavirus fa un mes. Ni ella ni ningú de la família se’n va poder acomiadar. “Gairebé tots vam donar positiu de covid-19. El pare va acabar intubat, i l’única que va poder veure’l vaig ser jo, que era negativa”, recorda la Júlia. No es pot treure aquella visita del cap: “Ell no va veure que jo hi era, al seu costat”. Dies després va morir. “Tothom era a casa, positius i confinats, i ningú va poder veure’l, ni acomiadar-se’n”, lamenta. “No ens vam poder ni abraçar entre nosaltres”, afegeix. Per a la Júlia, poder anar amb flors al cementiri és molt més que un homenatge: “Encara que sigui tard, li hem de fer costat, donar-li tot l’escalf que no hem pogut donar-li abans que es morís”.

Esperant l’últim adeu

La família Abella va viure una situació similar i encara no ha pogut ni tan sols reunir-se per recordar la mort del pare i escampar les seves cendres. “Era a l’abril, i tot va anar molt de pressa. Tant, que al cap d’unes setmanes de donar positiu de covid em va trucar Mémora donant-me el condol. Vaig saber la notícia per la funerària, i no per l’hospital”, explica el Joan Carles, el seu fill. Sense cerimònia, ni tanatori, amb mig món confinat, la família va decidir incinerar-lo, tot i que ningú podria anar a presenciar la incineració. Aquella mateixa setmana, però, el Govern va obrir la possibilitat que hi anessin dos familiars. “Al saber-ho, vaig trucar-hi, però em van dir que havien trobat un forat i ja l’havien incinerat. Sense avisar ni res”, lamenta el Joan Carles. La família Abella creia que aquest Tots Sants seria una bona ocasió per acomiadar-se junts del pare, però les restriccions per la segona onada ho han tornat a fer impossible.

“Aquest cap de setmana sí, per Tots Sants anem a escampar les cendres de l’àvia al Montseny”, va dir la Laia pel grup de WhatsApp familiar fa uns dies. Tot estava planejat, però el confinament perimetral ho ha impedit. “Maleït covid! Primer es va endur l’àvia i ara no deixa que ens n’acomiadem”, diu la Laia, indignada. “Va morir sola, a l’hospital. Ni l’ésser més menyspreable ha d’estar sol els últims moments”, es queixa. La seva família no parla mai del tema. Diuen que fer-ho per telèfon, per xat, és trist i fred.

Sense poder acompanyar els difunts fins al final, amb cerimònies limitades, i estant confinats, el dol s’ha viscut silenciat. “Recomanem parlar-ne, i molta gent no ha pogut fer-ho”, apunta Ricard Díaz, psicoterapeuta expert en dol i president de la fundació Temps, que impulsa teràpies del dol. “No poder acomiadar-se del difunt allarga el procés d’acceptació de la pèrdua”, apunta. Davant d’això, Díaz recomana sempre el mateix: no torturar-se. “S’ha d’acceptar que als hospitals ningú mor sol; hi ha un magnífic equip que acompanya els malalts”, apunta. Díaz també trenca una llança a favor dels funerals al cap d’uns mesos de la mort: “Després d’un temps, les persones estan més serenes, i l’últim adeu es pot fer amb més profunditat emocional”.

I si expressar-se és fonamental per superar la pèrdua d’un ésser estimat, els grups de teràpia del dol han tingut una importància vital en uns mesos en què les relacions socials s’han vist obligades a minvar. Teresa Vizán, voluntària del grup d’acompanyament al dol Aves, reivindica la necessitat d’un espai on “es pugui parlar i plorar”. Això sí, ho han de fer a través d’una pantalla. “Jo els vull abraçar, però no puc”, lamenta. Hi coincideix Juan Carlos Martín, del grup d’acompanyament al dol de Sabadell, que explica que “moderar emocions des de la distància és molt difícil”. Però finalment és necessari, perquè “el dol no és una malaltia, sinó un procés”. Un procés que necessita paciència, parlar-ne i, sobretot, empatia.