ENTREVISTA

Marc Ramentol: “No tenim energia per aguantar una segona onada com la de Madrid”

Entrevista al secretari general del departament de Salut

Marc Ramentol en una imatge d'arxiu / MANOLO GARCÍA

Marc Ramentol (Barcelona, 1982) és, per damunt de tot, metge intensivista, i el 24 de març va deixar la tasca directiva a la conselleria de Salut per atendre malalts de covid-19 a les Urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron. “¿Vols dir que no faries més servei a l’hospital que fent reunions per videoconferència?”, es pregunta al seu llibre Vocació de metge. La meva experiència amb el coronavirus. Des del despatx i urgències (Rosa dels Vents), on relata com va viure la gestió de la pandèmia, la separació de la seva família i la crua realitat d’atendre els que el virus s’emportava massa aviat.

Per què deixa els despatxos i torna a les Urgències de la Vall d’Hebron?

Quan el 13 de març tanquem el país, he de parlar amb els sectors que es veuen afectats, buscar materials i recursos i contractar professionals. Però arriba un moment en què la batalla es lliura fonamentalment als centres sanitaris. Jo estava en contacte amb companys de l’hospital -també amb la meva dona, que és pediatra- i m’explicaven que calien mans. I jo pensava: soc metge, i falten metges, perquè jo mateix m’estic dedicant a buscar-ne. Aleshores va ser quan vaig prendre la decisió i vaig comunicar-li a la consellera Vergés que creia que a l’hospital podia fer molta més feina que als despatxos.

Diu al llibre que el xoc va ser gran.

La malaltia té un primer contacte molt dramàtic. Gent de totes les edats, sense patologies, profundament afectada, amb unes radiografies de pneumònia vírica que, a medicina, sempre et diuen que és un quadre de gran gravetat. Et genera una sensació d’impotència molt desagradable, perquè no tens eines per tractar-los. Fins i tot metges que les han vistes de tots colors quedaven totalment impactats.

Les històries personals darrere la malaltia devien ser duríssimes.

El drama que es viu a peu de llit és d’una tristesa màxima. Hi havia pacients que et deien que el dia abans se’ls havia mort un familiar i que no se n’havien pogut acomiadar.

Com estan ara les UCI?

Hi ha expectació. Tenim una capacitat instal·lada gran, d’uns 900 llits, i l’ocupació per covid-19 voreja el 15%. Però sabem com acaba la pel·lícula, i no cal que ens remuntem al març: està passant a 600 quilòmetres cap a l’oest. Ja sabem què passa quan et relaxes excessivament.

Els professionals sanitaris adverteixen que no podran aguantar una segona onada com la de Madrid.

Lògic. No tenim energia a nivell professional per pensar que podem aguantar una segona onada com la de Madrid. Tampoc com a país. No ens podem permetre una evolució com la del març. Per això prenem decisions i despleguem restriccions de manera primerenca. No podem tornar a confinar Catalunya.

Al llibre explica que es va arribar a teixir una certa sintonia entre Salut i el ministeri de Sanitat. ¿El pacte de Madrid l’ha trencat?

Si la relació i el diàleg es plantegen en l’àmbit tècnic i es prenen decisions amb criteris científics, transparents i contrastables, la interlocució és constructiva. Els polítics fan cas als experts. Però això ara ha canviat.

Què no agrada del document?

La proposta és deficient en termes tècnics perquè cal actuar abans. Planteja una situació de transmissió comunitària a gran escala, amb un impacte assistencial altíssim, i mesures que Catalunya ja aplica en llocs que no tenen, ni de bon tros, la situació de Madrid.

¿Salut assumirà definitivament la gestió de les residències?

La solució no és la distribució de l’organigrama. És un debat que no està tancat, perquè en un context de pandèmia ens sembla una estratègia molt beneficiosa, però hem de vigilar els riscos de sanitaritzar els geriàtrics.

¿Entén els motius que han portat els MIR a mobilitzar-se?

Els residents són el col·lectiu més sensible del sistema sanitari. Som conscients que calen reformes en l’àmbit de la docència, formatives i retributives, i això és el que els hem proposat.

¿Hi haurà acord a curt termini?

Portem molts dies bastint múltiples ponts de comunicació. La solució no és lluny perquè la proposta damunt la taula és bona. Esperem que acabin donant resultat i que tots ells tornin per continuar formant-se.