ENTREVISTA

Maria Victòria Molins: “A un noi dels que acollim li preguntes què vol a la vida i et diu: «Ser normal»”

Entrevista a la teresiana i escriptora

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

Viqui Molins, teresiana de 82 anys coneguda com “la monja del carrer”, ha muntat un concert a l’església de Santa Anna de Barcelona (al carrer Sant Anna, a tocar de la plaça Catalunya) per dissabte que ve, 1 de desembre, a les 12 del migdia. Hi actuaran Manu Guix, Marina Rossell, David Carabén i Àngel Llàtzer, i el presentarà Ariadna Oltra. Santa Anna s’ha convertit en un centre obert de dia per a persones sense sostre, el que Molins en diu un “hospital de campanya”, expressió amb què el papa Francesc va resumir la seva idea de com veia el servei que els temples havien de fer a les grans ciutats.

“Això que farem el dissabte dia 1 s’assembla allò que feia el Rubianes de Guanya’t el cel amb el Pare Manel, però Viqui només rima amb friqui i nosaltres farem portes obertes tot el dia perquè es pugui veure què hi fem, donatius per a la fila zero i a les dotze, concert”, explica Viqui Molins.

Ja fa anys que treballes amb els sensesostre.

Jo diria els sense res. No tenir sostre vol dir que la família, la feina, el llit, tot els ha anat caient. Són els meus amics estimadíssims des que vaig començar als anys 90 amb sor Genoveva Masip i ja vaig veure que les esglésies no han de ser només per pregar sinó també per acollir. És el que feia Jesús.

Les obriu de dia, però no de nit.

Les autoritats ens diuen que no s’hi pot dormir per higiene (no sé si el carrer és més higiènic), però és igual, durant el dia tenen un lloc per estar-s’hi, perquè als que dormen en albergs els fan sortir d’allà a les 8 del matí i no poden tornar-hi fins a les 8 del vespre. M’agradaria que la gent provés el que és passar-se el dia al carrer. A Santa Anna tenen wifi, poden jugar, llegir, parlar, se’ls dona un bon esmorzar...

Quanta gent ateneu?

Unes 200 persones diàries. El moment més fort és al matí i els dies de més fred són els pitjors.

L’altre dia vas escriure en un article que un dels usuaris se’t va encarar.

¿I no s’entén, que estiguin enfadats amb el món? A un noi d’aquests li preguntes què vol a la vida i et diu: “Ser normal”. L’altre dia havien de sortir un moment per netejar, i una persona no volia sortir. I em va dir, perdoneu: “ Vieja puta, ojalá te mueras de un cáncer ”. Li vaig contestar que em faria una pena enorme que ell tingués un càncer. Se’n va anar i després em va fer una abraçada molt gran i em va dir que era una broma. Com t’has d’enfadar? Quanta desesperació no devia portar a dins?

Com han acabat al carrer?

De moltes maneres. Caure en la droga. O néixer en una família marginada. La marginació s’encadena a la generació següent. Recordo un dia, a la presó, que un cognom em sonava i resulta que era el fill d’un conegut que va morir per sida, i el noi ja estava enganxat. Perdre la feina als quaranta-i-tants anys és dur. N’hi ha que han anat esgotant el que tenien fins que s’han trobat al carrer.

A més d’aquesta feina, cada dimarts vas a la presó.

Farà 28 anys que vaig a les presons a acompanyar gent que surt i que no té ningú, com un noi nascut al Marroc que no sap qui és el seu pare i la mare, que era soltera, va morir al part. Als 11 anys va venir en un camió i sempre ha estat al carrer. Un dia em va dit, tot trist: “No m’ importa sortir de la presó ni morir-me, perquè a mi ningú no em trobarà a faltar”. Li vaig fer una abraçada i li vaig dir que jo el trobaria a faltar. No s’ho va creure gaire, però fa quatre anys que hi vaig cada setmana i em diu “mama” i tot. És meravellós. I ara una advocada li està fent els papers.

De discursos en fas pocs.

I d’abraçades, moltes. Va bé ser vella com jo. Abans em deien que els recordava la seva mare, i ara diuen que semblo la seva àvia! Només pot actuar aquell que mira. Hi ha una part de la societat invisible. Un dia, parlant amb unes noies d’un barri bo, una assistenta de Càritas els va explicar que hi ha persones que viuen amb 400 euros, i elles van contestar: “A la setmana, oi?”

¿Això que fas tu ho haurien d’estar fent els poders públics amb els diners dels nostres impostos?

I tant. La beneficiència és un mal menor, però és un mal. Què diries quan veus un rètol on diu “Compro l’edifici sencer i pago al comptat”? ¿I a la senyora que té el marit en cadira de rodes, li diuen que han de fer reformes a l’edifici, que pagaven 300 euros i ara n’hauran de pagar 900, amb una paga de 600? Per què no es regula l’habitatge i el preu? ¿I la seguretat? No havia vist mai barallar-se ningú amb un matxet pel carrer. Després hi ha els menors no acompanyats. I els Mossos ens ajuden molt, però no saben què fer. És un perill, els nois estan desesperats i no tenen educació.

Quins són els descobriments més importants que deus haver fet en la vida?

El primer, que no hi ha cosa més important que la persona. El segon, que una religió que no porti a la felicitat no és una religió. Déu és més important que la religió. I el tercer, que per ser feliç s’ha de pagar un preu.

I quin és el preu?

Pensar més en els altres que en tu mateix. Això és la felicitat. En la parella, en tot, estimar-te a tu mateix i estimar l’altre de la mateixa manera. Si tu cuides l’altre, l’altre et cuidarà a tu. Ai, t’haig de donar el número de compte de la fila zero: 28 2100 3200 9522 01411632.

Més continguts de